Novel·la negra

Els somnis i malsons mediterranis de Chester Himes

Chester Himes (1909-1984) passa per ser l’autor afroamericà més prolífic del segle XX i el primer que es va dedicar, amb èxit de crítica i públic, al gènere negre. BCNegra aposta en aquesta edició per reivindicar aquest autor nord-americà que va ser enterrat a Benissa (Marina Alta), va viure a la veïna Moraira quinze anys; va odiar i estimar amb tot el cor Mallorca i va passar per Sitges desapercebut.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Chester Himes sabia fer enemics. Primer, entre els blancs i després, entre els negres. L’estil corrosiu i les situacions absurdes que donen força a les seves novel·les negres neixen d’un gran escriptor amb dosis de malícia elevades --i potser comprensibles, en un escriptor que va patir el racisme, nou anys de presó i molts desenganys--. Sigui com sigui, el creador de la parella de policies Coffin Ed Johnson i Grave Digger Jones (Taüt Ed Johnson i Enterramorts Jones) serà un dels autors reivindicats a l’edició d’enguany de la setmana del gènere negre de Barcelona, BCNegra, que li dedica una taula rodona el dia 2 de febrer a les 11.15 hores als Multicines Aribau. La periodista i escriptora Cristina Fallarás, el compositor i saxofonista Dani Nel·lo (ex-Rebeldes, La banda del Zoco) i l’escriptor i traductor al castellà de Chester Himes, Antonio Padilla, parlaran del primer afroamericà del hard boiled, el negre més dur.

Himes, nascut a Jefferson City (Missouri) el 1909, estava a tres generacions de l’esclavitud però en plena vigència del racisme. El 1926 va ser condemnat a vint anys de presó per un robatori a mà armada i va aprofitar els nou que va passar a la garjola per llegir, llegir i escriure. En va sortir el 1935 i deu anys després publicaria If he hollers let him go!, d’inspiració autobiogràfica, sobre un treballador negre de les drassanes a qui una dona blanca denuncia injustament per violació. La novel·la va ser un èxit i li va permetre dedicar-se a la literatura, tot i que no va parar de rebre crítiques plenes de prejudicis racistes que el van empènyer a escriure obres cada cop més crues.

Encara anterior, del 1931, però publicada molt després, és Yesterday will make you cry, que Antonio Padilla va traduir al castellà com Por el pasado llorarás(Ed. Muchnik, 1998). Curiosament, explica el traductor, Himes va publicar finalment el llibre el 1954 i en cap moment es deia que el protagonista era negre. S’entenia que era blanc, segons Padilla i això va aixecar força inquietud: «Quan es va publicar als EUA va tenir molt èxit, però llavors alguns crítics literaris van posar el crit al cel perquè un negre es posés a la pell d’un blanc. Això va emprenyar moltíssim Chester Himes perquè se’l volia obligar a escriure coses de negres. Això el va decebre i el va decidir a no repetir mai més l’experiència».

Monument d'homenatge a Chester Himes a Moraira (Marina alta), on va viure els seus últims 15 anys. Va ser enterrat a Benissa el 1984. 

 

L’exili

El 1953 Himes va marxar a França a un exili europeu amb interrupcions i moltes destinacions temporals, entre les quals París, Londres, Marsella, Fuengirola (Màlaga), Pollença, Deià i Palma (Mallorca), Sitges (Garraf) i finalment Moraira (al municipi de Teulada, a la Marina Alta). A la seva Autobiografia, editada en dos volums --sense versió catalana i, en castellà, a Júcar Ediciones (1988)--, Charles Himes explicava les seves raons per fugir a Europa. «No estic segur de recordar clarament com va anar. Prejudicis racials, sens dubte. Sé que va ser així tot i que no ho recordi. Soc negre, i vaig néixer, créixer i viure a Amèrica, i el fet que els prejudicis racials han estat una de les meves raons per marxar és irrefutable. Però sé que també hi havia d’altres raons. Una d’elles, probablement, és que tenia prou diners. Una altra, que em vaig veure molt a prop de matar una blanca, Vandi Haygood, amb qui vaig estar vivint; i per això estava perplex i espantat... Sempre he cregut que podria matar un blanc sense pensar-m’ho dos cops per defensar la meva vida o honor. Però quan vaig descobrir que això podia passar-me també amb les blanques em vaig estremir. Perquè aleshores les blanques ja era tot el que em quedava».

Un any després de marxar dels EUA, el 1954, Himes fa cap a Mallorca, on passarà nou mesos que li deixaran un record indeleble. A la seva autobiografia, editada en dos volums el 1973 i el 1976, Himes dedicava més pàgines a aquella temporada a l’illa que a la seva estada a Moraira, on sembla que definitivament va trobar el seu lloc al món.

 

Pollença, Deià i Palma

A Mallorca, Chester Himes s’hi va passar una temporada de nou mesos amb una dona que ell anomena simplement Alva i que diversos biògrafs han identificat com Willa Thompson Trierweiler, una americana blanca, casada amb un odontòleg i mare de tres filles que deixà la família per marxar amb Himes, primer a Londres i després a Mallorca. L’experiència a l’illa acabarà sent amarga per a Himes perquè, en aquella estada, Alva s’anirà distanciant d’ell més i més. Tots dos marxaran de l’illa convençuts, suggereix Himes, que ha començat la fi de la seva relació.

La primera residència de Chester Himes i Alva (Willa Thompson Trierweiler) a Mallorca va ser a Port de Pollença, al carrer General Frutos (ara Formentor) i s’hi van instal·lar l’1 de febrer de 1954. Allà va començar a escriure The end of a primitive, que s’editaria inicialment amb el títol The primitive, que és com Himes l’anomena sempre a les seues memòries. Aquest llibre serà un dels seus principals èxits i aixecarà una gran polèmica al seu país.

L’argument era la relació entre un negre i una blanca als EUA, una relació que Himes no volia pornogràfica però que, sens dubte, seria rebuda com si ho fos: «Tal com és la cultura nord-americana --criticava Himes--, ja el mateix color de la pell crea una pornografia mental. Posar un negre al llit d’una blanca ja és suggerir una orgia». Però aquella «no era la intenció» del seu llibre: «A mi m’havien posat furiós la responsabilitat hipòcrita dels blancs quan fingeixen sentir-se insultats i indignats en veure’ns a mi i a l’Alva junts, mentre en realitat se solacen, es complauen i demostren una enveja infinita de pensar en aquella orgia perpètua nostra que només existeix al seu cap».

El primitiu va nàixer, doncs, en el pati d’aquella caseta de Port de Pollença que ell descriu a la primera part de l’Autobiografia: «Era un pati preciós, amb uns rosers enfiladissos que cobrien tot el mur, i, de vegades, quan escrivia, els gats del poble s’asseien com en filera, dotze o més, damunt del mur per mirar-me. Hi havia un gatot negre, jove i bastant salvatge, que havia començat a domesticar posant-li menjar al pati, però al començament no deixava que m’hi acostés. Tanmateix, deixava menjar els altres gats i al cap del temps em vaig adonar que hi havia una jerarquia perfectament organitzada a l’hora de menjar».

A Port de Pollença entrà en contacte amb diversos americans, com el matrimoni King o una parella homosexual que ell anomena Bob i Mog. «Mentre escrivia El primitiu --recorda Himes amb autocomplaença--una aura i una aroma de sensualitat emanaven de mi com si fossin una espècie de miasma que intrigava i atreia simultàniament tota mena de pervertits i puritans blancs, per molt que no siguin coses gaire diferents».

Allà Himes hi troba també el pintor valencià Pasqual Roch Minué, del qual es va fer bon amic: «Ens dúiem molt bé amb Roch Minué. Encara que no fos un dels més grans artistes del món, sí que era un dels éssers humans més encantadors que he conegut».

Un poc abans de l’estiu, fugint de la invasió «dels turistes alemanys i americans», Himes i Alva decideixen buscar una casa a Deià. Roch Minué els dona el contacte del també pintor, i escriptor, Gaspar Sabater (1914-1987) i s’hi traslladen. «Deià --recorda Himes-- em va arribar al fons de qualsevol emoció possible, molt més que qualsevol ciutat, poble o aldea que hagi conegut des de llavors o que hagués conegut abans. Era un poble antic, molt antic, on no hi havia un sol hotel, que havia estat construït originàriament en un pujol que s’aixecava al centre d’una vall voltada de muntanyetes i que esdevenia un autèntic promontori en el punt on hi havia l’església i el cementiri».

 

Vivien a la plaça des Porxo, segons Himes, una casa amb un vàter separat de l’habitatge, una latrina l’estat de la qual, mesos després, acabaria provocant una baralla amb el propietari, Pedro Canales, i la seva sortida precipitada de l’estimada Deià.

Al poble, Himes i Alva van conèixer el novel·lista Robert Graves, que s’hi havia instal·lat el 1929 i vivia en una casa que ell mateix va fer construir el 1932. «La casa era gran i còmoda amb vistes al mar per la façana i a les muntanyes del voltant per la part de darrere. (...) Quan li va dir al seu secretari que se’n podia anar a casa, va dir en broma: ‘És ell qui escriu els meus llibres’. Durant la conversa que vam tenir Graves ens va dir que no havia escrit Jo, Claudi com a novel·la històrica, que era com la classificaven gairebé tots els crítics, que la seva intenció havia estat únicament escriure una història quotidiana, de l’època».

Himes continuava escrivint El primitiu, aquest cop al jardí de la casa de Deià. «Obtenia tanta satisfacció d’aquell llibre com de qualsevol acte d’amor exquisit; abans sempre havia escrit sota els dictats d’una espècie d’impuls. Però vaig gaudir escrivintEl primitiu(...); per una vegada estava fent el que volia amb una narració, sense tenir en compte les possibles reaccions dels editors, directors editorials, crítics, lectors ni de ningú».

Era la culminació de la seva venjança contra els blancs, explicava Himes a l’autobiografia amb sarcasme corrosiu: «Em semblava molt bé el fet que els blancs no m’haguessin d’odiar pel simple fet de ser negre; els havia proporcionat moltíssimes raons diferents perquè ho fessin. Durant tot el temps que vaig estar escrivint El primitiu, aquest era el pensament fonamental que tenia al cap: vull donar-los una bona raó perquè m’odiïn; els donaré aquest llibre perquè és precisament la cosa més adient perquè puguin odiar-me de veritat».

Himes sempre va saber fer enemics. Ho reconeixien fins i tot els seus millors amics. La paradisíaca estada a Deià va acabar com el ball de Torrent. Per una baralla amb Canales per l’estat de la latrina, Himes es va quedar a Deià aïllat, amb l’únic suport del caporal de la Guàrdia Civil, Pedro Tous; la dona del pintor Gaspar Sabater i Robert Graves. «Em vaig sentir molt deprimit --reconeixia Himes--. Odiava haver de dir adéu a Deià. Era un poble preciós, rosa i perfumat, i a pesar de totes les nostres desgràcies havíem estat feliços junts. I no hi ha hagut a la meva vida molts llocs on hagi estat feliç, de manera que mai puc marxar d’un lloc on ho hagi estat amb un sentiment d’indiferència. I, a més, també tenia veritable temor al futur, tenia por de ser incapaç de protegir Alva i de poder fer-la feliç». Himes acabava de complir els 45 anys.

L’1 d’agost es van traslladar a Palma, a la plaça de Son Catlaret, 9, al barri del Terreno, a casa d’uns familiars del guàrdia civil Tous. En aquell pis compartit amb els Tous, el distanciament i la depressió de l’Alva es va fer més evident --«és prou dur contemplar com la dona que un s’estima tracta de desconnectar-se del món»-- i al cap de dos mesos marxaven de Mallorca a França via Barcelona. «Sempre odiaré aquesta ciutat», li digué Alva el penúltim dia.

Novel·la negra.

L’any següent, el 1955, es va editar als EUA El primitiu, amb força èxit. Els editors francesos de Chester Himes --sobretot Marcel Duhamel, responsable de la sèrie noire de l’editorial Gallimard-- van proposar-li fer novel·la negra i l’escriptor va començar la sèrie de la parella de policies Coffin Ed Johnson i Grave Digger Jones amb For love of Imabelle (Per amor a Imabelle). Els dos detectius van acabar protagonitzant 11 novel·les, totes situades a Harlem.

Jaume Fuster i Michèle Pereira van traduir Quin assassinat més bèstia; Carme Geronès va traduir Cotó a Harlemi El gran somni daurat, editades per 62 a la col·lecció «La Cua de Palla». Posteriorment Mireia Porta traduiria Un cec amb una pistola, també per aquesta col·lecció.

Carme Geronès creu que l’estil de Himes s’assembla al de Jim Thompson, que també ha traduït, «pel llenguatge divertit, sorprenent, emotiu» i pel «radicalisme i el pessimisme» de la seva literatura. L’ús que Himes fa de l’argot és característic però no representa «cap dificultat» per a Geronès: «Com que traduir no és dir el mateix en una altra llengua sinó mirar de dir quasi el mateix, amb Chester Himes calia trobar la llengua que a casa nostra feien servir, bàsicament, els pispes, els trafiques, els macarrons, les putes, els loteros i la pasma. I d'aquests n'hem tingut, en tenim i suposo que en tindrem...».

Tot i que Himes va centrar el seu univers literari negre a Harlem, l’argot no és específicament d’aquest barri de Nova York, com indica Geronès. De fet, Himes ho reconeixia a l’Autobiografia: «En realitat no tenia ni fava del que podia significar ser veí de Harlem; mai havia treballat allà, ni criat els meus fills, ni hi havia passat gana, ni hi havia estat malalt, ni havia estat pobre en aquell lloc. Hi havia anat de turista tal com pot anar-hi un home blanc quan se li ha girat la sort al centre de la ciutat».

 

De Sitges a Moraira

Quinze anys més tard de la visita a Mallorca, amb una carrera literària ja consolidada; una nova parella (Lesley Himes), un gat d’angora (Griot) i un compte corrent tan inflat com per comprar-se un Jaguar, Chester Himes freqüentava la Costa del Sol andalusa i també Sitges. En aquesta ciutat va estar vivint uns tres mesos de 1969, aproximadament entre gener i abril, segons les seves memòries.

«Vam sopar amb Lifesis i al dia següent vam anar fins a Sitges, que era a la costa, a uns trenta quilòmetres de l’aeroport. Per què a Sitges? No me’n recordo. Suposo que volíem passar una mica de temps fins que fes prou calor per poder tornar a París. (...) A Sitges vam trobar un apartament al quart pis d’un edifici buit que estava a l’esplanada davant del mar, al final, prop de l’església i del mercat, i vaig a escriure a alguna gent comunicant la meva nova adreça».

Allà també escrivia. Probablement, dedueix Antonio Padilla, la seva autobiografia, perquè ja s’havia publicat Un cec amb una pistolai els següents llibres que es publicarien serien els dos volums de l’Autobiografia. De fet sortia tan poc que a alguns els va passar desapercebut totalment: «Quan estàvem a punt de marxar de Sitges, el propietari d’un restaurant que hi havia a la planta baixa de l’edifici li va dir a Lesley que portava temps preguntant-se com era capaç de menjar-se tot el que s’enduia a casa. Mai m’havia vist», diu Himes.

Uns mesos després, a Fuengirola (Màlaga), Chester i Lesley van «llegir dos anuncis que hi havia al Sunday Timesde Londres en els quals s’oferien terrenys a la Costa Blanca, entre Alacant i València, especialment per Xàbia». I s’hi van decidir a fer una ullada: «Quan vam arribar a Xàbia vam agafar una habitació en un hotel amb vistes al mar, el Miramar, que era a l’altra vorera de les oficines de Bradley&Vaughan, que era l’únic carrer principal que donava a la mar. Després d’haver instal·lat Griot a l’habitació, vam travessar el carrer i ens van presentar al jove que s’encarregava de la venda de terrenys, José Ribes Pons. Era un home gran que estava començant a engreixar-se, com acostumen a fer tots els espanyols pròspers, que parlava una mica d’anglès i que era summament agradable».

Després de no pocs entrebancs amb els constructors locals, Himes es va instal·lar a Moraira on faria amistat amb l’escriptor Bernat Capó i el matrimoni anglès Hoare, «que era la gent amb menys prejudicis racials que he conegut en tota la meva vida. Era la classe de gent que jo havia vingut a buscar».

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.