Descobrim obres pictòriques del període barroc que ens demostren que la pulsió per la cruesa, la crueltat i les imatges 'gore' no és una qüestió tan recent com ens imaginem. Unes quantes obres ens ajuden a fer aquest recorregut.
“Posarem llum a la foscor” és el famós lema d’un espai que arrasa. Va sobre crims. Sobre actes luctuosos, sobre assassinats sense resoldre, mutilacions, cossos esquarterats, esbudellats, sang vessada sobre els paviments... El cinema gore és un dels gèneres que va triomfar als anys 70 i mostrava tota aquesta galeria de sordidesa a través de films d’una factura limitada, però que tenien el seu públic:fotogrames plens d’esquitxos de sang i budells escampats, mentre la banda sonora de la pel·lícula ens oferia una poderosa moto-serra.
Temps abans, moltes publicacions que es venien a les ciutats industrials de finals del segle XIX i principis del segle XX, tenien aquests temes com a fils conductors: la sang i el fetge. El Caso era la referència més pròxima que teníem en paper i que ens contava esdeveniments luctuosos, xafarderies tacades de líquids orgànics... Eren els anys 50 del segle passat.
Doncs el gust per la truculència ve de lluny, perquè el barroc va ser una de les primeres factories on les vísceres i els líquids de sants i màrtirs comencen a escampar-se per les superfícies de parets i de llenços. Una de les imatges més impressionants del Museu de Belles Arts de València la trobem quan ens posem al davant d’una de les obres més extraordinàries de la col·lecció valenciana.
El Sant Francesc de Ribalta.
Som davant d’un gran format de més de dos metres d’alt per gairebé dos metres d’ample. Les dimensions ens fan viure una experiència immersiva: es tracta del quadre de Francesc Ribalta pintat el 1620 Sant Francesc abraça el Crucificat. Davant dels colors amables del Renaixement, el barroc fa parlar la llum que es filtra a través de la foscor. De l’obscuritat apareixen ombres, volums i presències inquietants. Com aquest Francesc d’Assís que en una visió se li apareix Crist crucificat, al qual abraça. Però abans, l’ha despenjat d’un dels costats de la creu. L’ha desclavat. I això permet Jesús poder abraçar-lo. Com es planteja en la novel·la de José Maria Sánchez Silva, que en els anys 50 del segle XX ens “acorrufava” el melic als infants, perquè véiem en la pantalla del cinema com una silueta clavada a la creu donava la mà a Pablito Calvo, que li oferia un tros de pa al crucificat. Però l’original va més enllà que la versió franquista cinematogràfica. I apropa la boca a la zona de la ferida del costat de Crist i aproxima els llavis per tal de beure la sang de Jesús.
Francesc està transit i té els ulls tancats en un gest suprem que fa que el cos del poverello tinga poc d’humà i esdevinga una presència que ja percep el paradís. Té gustet, vaja. Mentre un àngel a l’esquerra aproxima una corona al cap de Crist, l’altre a la dreta es marca un “solo” de violoncel. I és ací on es demostra la importància i la diferència de qualitat del mestre i dels deixebles als tallers dels artistes. Davant de les figures contundents i intensament realistes de Francesc i el crucificat, apareixen les estructures anatòmiques angelicals, amb uns braços que no acaben d’estar ben resolts anatòmicament. Si ens fixem en la part inferior, descobrirem entre penombres una mena de felí enorme, esclafat pel peu del franciscà, que simbolitza el poder terrenal.
El truculent quadre de Pedro Orrente.
Després de contemplar l’avi de Dràcula en versió confessional, necessitem un bon crim, una bona seqüència cinematogràfica on apreciar el treball d’un sàdic en plena acció, ben explícita. I per això, us proposem caminar unes passes pel museu. El 1639, un pintor notable –Pedro Orrente– fa una obra que des del punt de vista cinematogràfic capta l’atenció de l’espectador que assisteix a l’horror de l’assassinat que acaba de succeir en directe. Orrente rep la influència directa de Leandro Bassano i la seua pintura del Vèneto. A partir d’ell, admira i s’inspira en Ticià, Veronés i Tintoretto.
Ja a València, pren com a referents els Ribalta, que en aquella època són possiblement els millors pintors dels territoris de la Corona d’Aragó. D’aquests, recupera les grans figures que ocupen gran part de la superfície i el naturalisme, que fa que la imatge siga molt més creïble. La víctima es diu Jaume, i és amic de Jesús, el Crist. La visió, en contrapicat, ens situa en el moment crític del crim. En la Llegenda Àuria de Iacopo da Varazze –una popular col·lecció medieval de vides de sants– ens conten què va passar: sant Jaume estava a punt de ser lapidat per una púrria fanàtica, però un dels sacerdots intentà calmar la multitud. En això, un individu armat amb una perxa de bataner es va acostar a Jaume i va descarregar sobre l’apòstol un colp mortal. La llegenda conta amb pèls i senyals que l’impacte va provocar que el cervell saltés de dins del crani. El terrible fet estava consumat i Orrente capta el moment en què el sacerdot comprova amb un peu la magnitud del mal sobre el cos inerme de la víctima. A l’angle inferior esquerre trobem el cap de Jaume i el cervell escampat en terra.
Santa Rosa de Lima bevent la sang de Crist a doll.
Però València encara té una imatge on la sang és la protagonista, perquè a l’actual Ajuntament hi ha un lloc que ens “glaçarà” la sang. Des de 1854 l’Ajuntament es troba ubicat a l’edifici construït per l’arquebisbe Mayoral entre 1758 i 1763 per a fundar-hi una escola per a xiquetes. A més, al costat d’aquest gran complex educacional, hi havia al segle XVIII l’església de la Sang. Avui la toponímia urbana recorda aquest fet. A l’altre costat de l’actual Ajuntament, trobem l’espai on veurem el nostre últim raig de sang.
Per descomptat, una de les dependències principals era una capella sota l’advocació de santa Rosa de Lima, per la qual Mayoral sentia una admiració sense límits. Ara mateix, l’espai està “trencat” per un forjat que el dividí en dos l’any 1935. En unes altres paraules: l’església té ara dos pisos: la sala Foral –la de dalt– i la Sala d’exposicions, que és la planta baixa. A la sala Foral, s’aprecien a més de les senyeres, espases i altres símbols institucionals, les pintures de Josep Vergara que decoren la volta de canó. En un dels medallons es veu Rosa de Lima “bevent” sang del costat de Crist en una acció semblant a la de sant Francesc de Ribalta. Però en aquest cas, amb més complexitat tècnica: Jesús –literalment- projecta la sang sobre santa Rosa, que la rep a una distància respectable. En els imaginaris Jocs Olímpics de fets extraordinaris entraria en l’especialitat de “llançament de sang”. I quedaria entre les tres primeres.
Interior de l'església de Santa Rosa de Lima.