Una jornada celebrada el 4 de desembre passat en el Consell Valencià de Cultura (CVC), amb el títol “Accessibilitat pública als arxius sonors de música de tradició oral”, va posar de relleu la necessitat de concloure les tasques per digitalitzar i posar a l'abast del públic, en un repositori, el treball fet al llarg dels anys per recuperar el patrimoni sonor valencià. O, el que és el mateix, les cançons i expressions populars arreplegades al llarg de les darreres dècades per musicòlegs i artistes o per iniciatives com els “Tallers de música popular”.
La introducció d'ací dalt, necessàriament sintètica, potser transmet una fredor que fa difícil copsar de què estem parlant. En els arxius sonors hi ha un rerefons profund, filosòfic fins i tot, que resumia una de les artistes valencianes que ha recuperat amb més fortuna la tradició oral per portar-la a una altra dimensió sonora, Sandra Monfort: “Quan escolte el cantar de les gents d’abans, de les nostres iaies i iaios, em fa la sensació que entenien més el silenci, els cicles, inclús la meditació”.
Aquesta cita, que encapçalava un informe del CVC sobre el futur d'aquest patrimoni immaterial, aprovat per majoria al juny del 2023, va ser rescatada per la presidenta de la institució, Dolors Pedrós, en la presentació de la taula rodona “Accesibilitat pública als arxius de música de tradició oral”, una activitat organitzada per la Comissió de Llegat Històric i Artístic. El seu president, Vicente González Móstoles, i Vicent Torrent, vocal de la comissió i una de les figures centrals de la recuperació del patrimoni de tradició oral, des que començara aquesta tasca en els seminals Al Tall, foren els introductors d'una taula redona que combinava de manera no convencional les intervencions dels ponents amb altres veus convidades.
Torrent va introduir la qüestió. Gràcies a iniciatives com els “Tallers de Música Popular” impulsats en la dècada dels 80 per ell mateix i Josemi Sánchez, en els quals el professorat encoratjava els alumnes a enregistrar les dites i cançons de la gent gran dels seus pobles, es va poder arreplegar un important patrimoni sonor, l'embrió de la Fonoteca de Materials, de la qual sorgí una trentena de discos. La caiguda dels suports físics, a partir de 2008, va generar un problema que continua fins a hui i que sols es podia resoldre amb la digitalització de tots aquells materials i la creació d'un repositori d'arxius consultable per qualsevol. “Es tracta d'una reivindicació dels darrers 10 o 12 anys. S'han fet les feines prèvies, però no hem obtingut contestació de l'Administració fins a temps recents. Sembla que el tema està en marxa, però tenim peròs”, va alertar Torrent. “A veure si es puja encara en el segle XXI. O en el XXII”, va ironitzar.
Segurament no haurem d'esperar tant, però aquesta és una història que convé contar des del principi. El mateix Josemi Sánchez, dolçainer i divulgador, va ser l'encarregat de contar l'experiència dels “Tallers de Música Tradicional”, base de la Fonoteca. “Era una manera d'obrir la música tradicional a l'escola i una carrera contra el temps, no un capritx personal”, relata. I recorda com aquell treball de camp encomanat a xiquets i xiquetes no estava ben vist per alguns sectors del món musical i l'acadèmia. No ho devien veure molt seriós, però no es tractava d'una investigació, sinó d'un treball de recopilació de cançons, dites o refranys que, a més, es complementava amb publicacions, com ara un mètode de dolçaina, tallers i altres activitats. Un treball col·lectiu (“14.000 criatures durant set anys buscant iaios”, resumia el fundador d'Al Tall) que culminava amb alumnes de diferents escoles.
Una aventura emocionant de la qual donaren testimoni alguns dels mestres i xiquets que hi participaren: Daniel Andrés, Joan Andrés Sorribes, Carme Juan, Toni Navarro i Francesc Fenollosa. Especialment emotiu va ser el testimoni de l'actriu d'Onda Carme Juan, un dels rostres més populars de l'audiovisual valencià, qui va contar amb espurnes als ulls la seua experiència. “Els xiquetes del Verge del Carme ens van fer famosos en Onda”, relatava, recuperant per als assistents part d'aquella il·lusió infantil que els portava de casa en casa estirant de la llengua de la gent gran.
Fatiga de materials
El músic, compositor i multiinstrumentista Ximo Sanz Caffarena, un referent entre més de la fusió de jazz i folk, va ser l'encarregat d'explicar el procés laboriós que va significar el tractament d'aquells materials, el bolcat a format digital de les cassetes entre 2007 i 2008. “La raó era la protecció dels documents davant l'imminent deteriorament de les casetes. No perquè estigueren mal cuidades, sinó perquè era un material dèbil”, contava. Uns 25.000 talls entre cançons, campanades, xerrameques i altres explicacions “de gent que ja era molt major en als anys 80”.
Així doncs, calia passar els talls a formats wav i mp3, etiquetar les gravacions, tallar-les segons les normatives internacionals i netejar els clics d'engegar i apagar. “La meua xiqueta és l'ama” era la primera de les referències de la Fonoteca, que tenia una altra particularitat: “Les persones cantaven de manera confiada, perquè estaven davant d'uns xiquets als quals ajudaven a fer un treball. No hi ha nervis. Les gravacions s'escolten pitjor però tenen aquella part natural”.
Un altra veu autoritzada és la de Jordi Reig, etnomusicòleg i gestor de la Fonoteca de Materials de la Generalitat, un fons que, juntament amb els llibres publicats al respecte, va “abancalar” la qüestió de la música popular al País Valencià. Reig va contextualitzar aquesta història recordant que l'interés per les expressions populars, el folklore (paraula d'origen anglosaxó), naix durant el Romanticisme. Durant dècades els estudiosos recopilaven materials però fent atenció a les transcripcions, no a uns materials sonors que bandejaven. En la dècada del 1980 hi ha un canvi de paradigma, “el document sonor passa a un primer pla”. I entre 1985 i 2010 s'editen una sèrie de discos, amb informació addicional, que seran la base de nombroses investigacions, no sols musicals, sinó també de lingüística, sociolingüística o etnografia.
La caiguda dels formats físics, tanmateix, genera la necessitat del repositori, una tasca ingent (incloent la catalogació) que demana persones amb coneixements de música popular i, alhora, destresa informàtica. Amb un darrer pas que és penjar en Internet els arxius, la qual cosa requereix licitar un concurs i contractar una empresa que culmine el treball. Reig va revelar que ja existeixen 963 peces disponibles, més de 900 enregistraments professionals més els 25.000 talls dels “Tallers de Música Popular”. A això cal afegir la donació del mestre Palau (300 mostres en procés de catalogació), el miler de talls de l'arxiu de Salvador Seguí o el fons sonor de Fermin Pardo, més de 4.000 arxius no tallats disponibles en Wikipedia amb llicència Creative Commons, els primers per tant que estan penjats. A banda, hi ha l'arxiu de Pep Gimeno “Botifarra”, present també en l'acte. El seu fons està actualment en procés de digitalització en l'Arxiu de Xàtiva: 250 cassetes i més de 2.000 mostres. Com veurem, tanmateix, hi ha més arxius.
En la pista d'enlairament
Jorge García, cap del servei de Documentació de la direcció adjunta de Música i Cultura Popular de l'Institut Valencià de Cultura (IVC), era d'alguna manera l'encarregat de fer la panoràmica de present i futur del repositori. García no va ocultar els entrebancs per culminar tot el procés: “Hi ha tantes coses a fer que s'han de fer amb quatre gats que no saps ni per on començar”, va dir, però també va afegir que “s'han fet moltes tasques en els últims 50 anys”, a les quals no ha acabat de donar resposta una Generalitat que “no sap ben bé què fer amb la política musical”. Tot i una Llei Valenciana de la Música, de l'any 1998, que malgrat importants mancances, “va donar un context al treball que s'estava fent des dels anys 80 per protegir des d'un sentit patrimonial les gravacions”.
El tècnic de l'IVC va coincidir en què existeixen encara més arxius. “La Generalitat té l'obligació de buscar-los. Són més els fons que no coneguem que els que coneguem”, va dictaminar. I va citar el cas de Carles Pitarch, un estudiós del cant d'estil que va fer diverses gravacions de camp i amb el qual “es va arribar a temps de fer un acord de cessió, perquè el fons estava a Aldaia. Si no arribem a un acord a l'agost, la destrossa haguera estat descomunal”, deia en referència a la recent barrancada.
Comptat i debatut, “el repositori és un pas endavant molt important”. La iniciativa ja està adjudicada a una empresa i l'any vinent “ja podria haver una primera mostra disponible, però volem que siga una mostra significativa. I que el sistema siga amigable i senzill de consultar. Això també és important”, va explicar Garcia. Un repositori en què també hi haurà disponibles les lletres, una tasca realitzada en col·laboració amb l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). “Ja tenim vora 800 cançons transcrites”, va explicar el tècnic.
En tot cas, Garcia va alertar que el repositori era sobretot “una aspiració d'estudiosos i gent molt informada, és difícil generar interés entre el gran públic”. I apuntava a què part del repositori hauria d'estar també en Spotify i va incidir especialment en el contacte amb la comunitat educativa. “Les universitats no s'han ocupat de la música. Ens agradaria tenir departaments de musicologia a les universitats”, va dir. I va demanar que les assignatures de música popular s'estabilitzaren en el Conservatori Superior de Música, on són matèries que depenen de la voluntat de professorat especialitzat, com va ser el cas en el seu moment de Jordi Reig. A més, calen molts documentalistes pel treball de catalogació dels materials.
El treball pendent, per tant, és ingent. Però també el que s'ha fet. Un procés que cal que no caiga en l'oblit, per la qual cosa Torrent i Móstoles anunciaren la redacció d'un informe per part de la Comissió de Llegat del CVC. Per fer seguiment i reivindicar una tasca que, com va dir el fundador d'Al Tall és, ni més ni menys, que “tornar al poble el que és del poble”, un patrimoni que "ens posa d'acord a les persones de dretes i d'esquerres". Un retorn que ja no gaudiran els centenars de iaios i iaies que ja no estan entre nosaltres i que van transmetre el seu coneixement, com ara la güela de Pep Gimeno, una dona natural de Benigànim que era “molt cantaora”. Però és un patrimoni que almenys sí haurien de poder consultar els seus fills. I, per sobre de tot, els seus nets. Per garantir un fil de continuïtat.