Els crítics

Terratrèmol Rosalía: la música del segle XXI

'El mal querer’ de Rosalia Vila i Tobella (Sant Esteve Sesrovires, 1993), Rosalía, una magistral relectura flamenca en clau contemporània, ha fet caure als seus peus l’univers musical. Malgrat prejudicis, purismes i fòbies que el temps esborrarà. Com el vent que neteja de pols els camins.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si em permeten l’anècdota personal, qui signa aquestes ratlles pertany a un grup de Whatsapp, herència d’un antic fanzine de joventut,  format per senyors (ehem), nascuts abans o durant l’any 1970 (ehem bis), amb la cultura (bromes internes a banda) com a tema principal dels fils. En algun moment, la qüestió Rosalía, candent a les xarxes, havia d’aparèixer en els debats. Les opinions basculaven entre el “no m’interessa”, “sols he escoltat una cançó” i, excepcionalment, “no està malament però l’Omega és molt millor”, en referència al seminal disc de fusió entre el flamenc i l’indie-rock que signaren l’any 1996, des de Granada, el cantaor Enrique Morente i el grup Lagartija Nick.

En termes generacionals, la resposta és, ben mirat, totalment comprensible. Fora de la franja mil·lennista, hi ha la temptació de pensar que les millors possibilitats de fusió del flamenc amb uns altres estils s’han exhaurit ja amb el citat Omega i el seminal La leyenda del tiempo (1979) de Camarón de la Isla. Més les aportacions de Raimundo Amador o Kiko Veneno, entre altres.

Per a la gent d’una determinada edat —com costa escriure això, sent part implicada— és normal la identificació amb la mixtura flamenca i gèneres com el rock, el blues o el pop. Fins i tot per a ments obertes, l’impacte emocional d’aquells àlbums mítics (La leyenda del espacio, llançat el 2007 per Los Planetas, en seria un altre exemple) mai no serà el mateix que el que puga produir Rosalía, una artista tremenda que respon a uns altres temps i paràmetres musicals. Algú que, sense tenir estirp ni formació flamenca, ret tribut al gènere des de les coordenades contemporànies, des dels estils preponderants. I en partir del trap, el hip hop, el R&B i el pop com s’entén en el segle XXI, afloren els talls generacionals i els prejudicis. A banda d’això, hi ha un altre factor: un èxit arravatador que sempre posa en alerta part de la tropa il·lustrada, un estímul tan previsible com les reaccions dels gossos de Pavlov al menjar. Si sona pertot arreu, si és mainstream, no pot ser massa bo.

Finalment, hi ha els puristes del flamenc, els observadors de les essències, que troben a faltar tradició en la cantant. I que rebutgen la proposta per heterodoxa, com abans havien fet amb Camarón i Morente. De manera ridículament anàloga a les crítiques dels guardians de l’ortodòxia de la música d’arrels valenciana amb les meravelloses operacions d’actualització i mestissatge de Carles Dénia

La història es repeteix amb tenacitat, però el temps sempre posa les coses al seu lloc: els àlbums abans citats formen part de l’imaginari més excels i potent de la música popular. Amb El mal querer, passarà (sense condicionals) el mateix. Un àlbum que, a més del fervor públic, ha concitat des de ja mateix el vistiplau de la crítica: millor disc estatal i millor cançó per a la revista Rockdelux, millor disc en llengua no catalana per a Enderrock... La llista seria inacabable.

Salvem totes les distàncies, si voleu: Rosalía no és una cantaora pota negra, amb pedigrí, no reuneix el fons encara de Miguel Poveda, Niño de Elche o Mayte Martín, però té formació, capacitat d’aprenentatge, una veu esplendorosa, cristal·lina i versàtil. I un instint musical fora mida per captar l’esperit musical del temps i connectar amb els joves sense renunciar a les aspiracions artístiques. 

Los ángeles (2017), àlbum de debut produït en col·laboració amb Raül Fernández Refree, era una esplèndida presentació: materials flamencs, amb la temàtica recurrent de la mort i una factura musical austera amb la veu de Rosalía en primer terme. Disc que remetia a experiències prèvies de Sílvia Pérez Cruz amb el mateix Refree i Maria Arnal amb Marcel Bagés, però renunciant a la distorsió. Un disc apte per a hipsters que incloïa, com a declaració d’intencions, una versió d’“I see a darkness”, de Will Oldham, guru del folk indie. Res, en tot cas, que convidara a sospitar sobre el següent pas.

Els directius de Sony encara deuen estar superant la impressió que els va provocar El mal querer, un àlbum conceptual, nascut d’un treball final de carrera en l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Un relat estret d’una novel·la occitana del segle XIII, Flamenca, sobre la tortuosa relació entre una dona i un home que la tanca per gelosia. Bastida sostinguda amb versos i estructures musicals del flamenc però sotmeses, amb la coproducció d’un altre superdotat, el canari El Guincho, a una feina ingent de tricotatge amb els llenguatges contemporanis. 

Un vestit preciós i precís, que no deixa veure les costures, que mescla el canó imponent de Rosalía i el seu esperit flamenc per bastir una peça fresca i contemporània, però alhora profunda i perdurable. Les palmes i els sintetitzadors dels primers compassos de “Malamente” sintetitzen, mai millor dit, aquesta voluntat. Un tema amb un to col·loquial que espanta alguns, però que s’ha d’escoltar amb atenció. A partir del qual, es conta una història entre bases, arranjaments electrònics, samplers, veus en auto-tune, harmonies i cors celestials, veus espectrals i tot tipus d’efectes i recursos de vegades extrets del dubstep i la resta de gèneres electrònics. Un artefacte que ens remet a la tradició flamenca, però també a Kendrick Lammar, M.I.A., Björk, Kanye West, Jamie XX o les dives del R&B i del pop ballable.

La música del segle XXI, amb el flamenc al centre de l’escenari, facturada amb talent i ambició. Admirable, Rosalía.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.