Remei De Ca la Fresca: la corrosiva mirada dels angelets

La fotografia que il·lustra la coberta de L'ham de la pregunta, una nena vestida d'angelet nadalenc que ens llança una mirada agressiva i desafiant, amb els bracets en posició de combat, com si ens anara a partir les cames, representa molt bé el contingut del disc, l'actitud de Remei De Ca la Fresca, la jove banda del Montseny encapçalada per la cantant i guitarra Xantal Rodríguez. Ho direm ja: ha nascut una estrella envoltada d'un grapat de talentosos multiinstrumentistes, Artur Piera, Víctor Inskipp i Iago Rueda. Un quartet al qual se li cauen les idees de les butxaques.

Els d'Arbúcies havien avisat del seu potencial amb un primer disc de títol homònim publicat el 2021 per Indian Runners, poc després d'haver quedat finalistes del Sona9. En aquest període comença a covar-se un discurs singular, cridaner, plasmat en cançons com “Sistemes de seguretat” o “Lo tomas o lo dejas”. La continuació, ara en el segell Bankrobber, amb producció molt ben enfocada d'Ildefons Alonso (El Petit de Cal Eril), supera qualsevol tipus d'expectativa.

La porta d'entrada al disc, “La cara bruta”, és un tall de pop electrònic de teclats atemporals bressolats per un ritme motorik i unes magnífiques harmonies vocals. Una cançó que no sonarà en les ràdios però que posa en alerta. El gamberrisme amb fonament de “Fusta d'artista”, tanmateix, és d'una altra divisió, una crítica a l'egotisme i l'exhibicionisme que iguala dos mons com la política i la faràndula: “És tot carisma, és un espectacle, / té fusta d'artista, té fusta d'alcalde (...)”. Versos que rematen amb un categòric “sempre em cauràs malament” amb el fons d'una irresistible corfa d'electropop dels norantes digna de reverències. Un temàs. I atenció al vídeo, perquè demostren ser també molt artistes davant de la càmera.

La festa acaba de començar, perquè de seguida entra un riff espaterrant i els primers versos d'una de les grans cançons del disc, en fons i forma, “Mal de muntanya”, una bufetada molt ben plantada a l'extractivisme dels recursos del Montseny, un tema que coneixen de primera mà. Com un reportatge de La Directa -el mitjà que va inspirar el tema, de fet- però cantat. Sensacional. “Triania”, mentrestant, usa un neologisme com a títol que vol denunciar la tirania de la sobreoferta d'opcions, un tema no tan excitant musicalment però que la tira molt llarga.

A “Tots els tons de la ràbia” cal que li donem de menjar a banda. La cançó, construïda sobre un text de la libanesa d'ascendència palestina Rafeef Ziadah, i fruit d'una coneixença en la Setmana de la Poesia de Barcelona, és el passatge més fosc i transcendent del disc, un colpidor retrat de la repressió al poble palestí. “Deixa'm parlar la meva llengua materna, / soc una dona àrab de color, / naixem amb tots els tons de la ràbia”. Una cançó que cal escoltar i rellegir. Ara més que mai.

“Insomni (Relidi)” és una mena de vall, per baixar la intensitat, que actua de pòrtic d'un altre moment àlgid, “De cara / Esmolada”, que parla del sotmetiment al patriarcat (“ell vol una nena que estigui calladeta”) amb un mant de folktrònica i un final fantàstic amb Xantal explorant amb èxit uns altres registres vocals. Un protagonisme de la cantant també absolut en “PUTO”, que combina estrofes spoken word, amb Xantal desfermada, amb una tornada de pop rarot però directe.

I encara queda un tram final amb algunes de les millors peces, com ara el pop psicodèlic de “Feta d'esbarjo” que posa potes en amunt l'explotació capitalista del treball. “Putos diners”, és el mantra-resum. Així i tot, cal fer èmfasi en una cançó que mostra que la paleta d'estils de Remei de Ca la Fresca és gairebé inesgotable: “Lisèrgica espardenya (conjur)” és una exploració en clau de rock flamenc amb homenatge explícit als andalusos Triana, via reproducció d'uns versos de la cançó “Abre la puerta” (“hay una fuente niña (...)” amb un brillant desenvolupament final, un esclat elèctric i un saxo embogit. Tremenda. Una perla rematada amb una cançó que estira dels mateixos fils, “L'esquerda del temps”, en el que sembla una picada d'ull al mític disc de Camarón la Leyenda del tiempo. Tema delicat, finíssim en els seus arranjaments i interpretació. Que demostra que la creativitat i l'amplitud de mires del grup no té límits aparents.

Fins que arribem a la traca final de “Mort el pare”, una altra peça de rang superior, amb capes de tot tipus, que fa sospitar que Remei de Ca la Fresca són d'un altre planeta, fills d'alguna civilització avançada on els angelets naixen amb el ganivet entre les dents i la cultura musical incorporada de fàbrica, amb un xip en el cervell. I si no és això, que algú m'ho explique.