—Per què una novel·la sobre la paternitat/maternitat disfressada de faula sobre les dictadures?
—La idea inicial era comunicar el trasbals de tenir un fill, enfocant-ho en el trasbals mateix, no com una cosa divertida. Però, a mesura que anava treballant, la veu protagonista i el personatge es van convertir en un eriçó, vaig sentir la llibertat de poder-me expressar, no només des de la meva vivència (que està sent complicada), sinó que també em podia permetre millorar l’experiència pròpia. Això em permetia ser més divertit, que el fill no els amargués tant la vida als pares, que els donés una mica de llum o que ells la sàpiguen veure. Llavors va haver-hi un moment que el pare o la mare li diu al fill, a l’eriçonet: «Ets un petit dictador». I ho repeteixen tres o quatre vegades. En aquell moment vaig pensar que «això d’un fill i un dictador»...
—... donava per a més?
—Clar. Vaig començar a pensar en la idea d’una novel·la sobre un dictador real i un aspirant a dictador...
—Un microdictador?
—El microdictador és el nen i l’aspirant a dictadora és d’un partit polític. Aquests dos arguments, el de tindre un petit eriçonet que tiranitza la vida dels pares i el de tindre un país que —per ressentiment, odi, venjança o desgana— acaba donant suport a la candidata populista d’extrema dreta, eren dos extrems que m’agradava molt explorar.
—En quin moment decideix que serà millor que els personatges siguin animals?
—En el moment que, per a anar al fons de mi i explicar les parts dolentes de la paternitat, necessitava trobar un mecanisme narratiu que em distanciés. Vaig anar provant feines diferents per al personatge; ciutats diferents; espais una mica estranys, i res em satisfeia. En un moment donat vaig pensar en Kafka i La metamorfosi (La transformació) i vaig pensar que Kafka escriu aquell llibre perquè no ha tingut fills, perquè hi ha un moment de la vida en què l’artista es transforma i el món el veu com un monstre, com una panerola gegant.
—L’artista sent el rebuig del món cap a ell?
—Sí. Durant un temps, el músic o l’escriptor o el pintor veuen, en un moment donat, el fàstic del món cap a ell i, després, amb sort, l’accepten i sobreviu. Però què passa amb la maternitat o la paternitat? A mi em sembla que no és només que els de dins de casa es transformen en monstres, sinó que tot el món es transforma, perquè res del que tu havies vist abans amb els teus ulls, es veu de la mateixa manera. Aquesta transformació total la vaig voler escenificar així. En comptes de parlar de persones, parlaria d’animals i aquests animals m’ajudarien a veure, d’una forma més clara i més profunda, la naturalesa humana —perquè són animals humanitzats.
—Per què humanitzats?
—Això ho vaig tenir molt clar des del principi. El meu contacte amb la natura és de devoció més que real. És un contacte llegit o caminat, però no soc un expert en plantes... angiospermes.
—Ni en eriçons.
—Tampoc. Vaig obligar-me a llegir sobre ells, bàsicament per a fer-los diferents dels eriçons reals. Per exemple, una qüestió important en la novel·la és què en fem del desig sexual un cop ens hem reproduït. La tesi és que el desig ha de fer un llarg camí per a reaparèixer. En aquest sentit, l’eriçó no seria un bon exemple, perquè és molt promiscu i canvia sovint de parella. El meu no seria promiscu i ha de retrobar el desig...
—No és promiscu, no és gaire masclista...
—Nooo... Ell té una masculinitat diferent de la dels animals que l’envolten: diferent de la musaranya, que és la veu de l’experiència, però bastant tòxica, i diferent de l’os polar, que és molt més promiscu i, fins i tot, té relacions sadomasoquistes amb una taràntula —que li agrada que l’enverini una mica...
—Creu que ha estat molt prudent i t’has frenat, molt intel·ligentment, a l’hora d’esprémer l’absurd de situacions com aquestes.
—Sí, jo m’ho passava molt bé escrivint-les, però vaig anar atenuant-les perquè no volia que la novel·la fos una broma. Volia que hi hagués humor, però no volia que fos una sàtira. La sàtira és un gènere que, com a lector, m’agrada, però en el moment vital d’aquests personatges, la sàtira m’hauria distanciat d’ells. I jo necessitava apropar-me tant als eriçons com a la resta d’animals que els envolten. Per què? Perquè amb la paternitat em vaig sentir molt sol i la meva parella es va sentir molt sola. Tornar-nos a acostar va ser una manera de protegir-nos del món. En realitat, nosaltres ens vam carregar de punxes, no per a ferir ningú, sinó perquè el món no ens ferís a nosaltres. Perquè amb la paternitat, i la maternitat, va desaparèixer molta gent de les nostres vides, i crec que va ser una desaparició injusta i dolorosa per a nosaltres. I hi va haver el confinament. I després vaig estar malalt. Va haver-hi tota una sèrie de temes que fan que aquesta novel·la sigui una novel·la de buscar una mica de llum en un entorn que era bastant fosc. Els últims anys van ser personalment difícils i la meva manera de sortir del pou era construir una història. Era una manera d’entretenir-me i d’escapar del malestar; i una manera de solucionar l’insomni, perquè el nen ens va malacostumar a no dormir i a mi particularment em costava molt.
—I podia escriure en hores d’insomni?
—Podia escriure una mica, però sobretot podia pensar en la novel·la. M’ha anat bé, no perquè la novel·la sigui la solució als problemes —la novel·la queda molt oberta—, sinó perquè el procés d’escriptura i conceptualització em va ajudar a deixar de pensar en mi i pensar en un altre tipus de nosaltres. A la novel·la, els pares de l’eriçonet es veuen impel·lits a repensar el món en el qual es troben, que és un món hostil, perillós, que està canviant, un món amenaçat pel canvi climàtic. En aquest context, ells han de trobar una mica de llum perquè, si no, s’enfonsen. En paral·lel al seu ressorgiment podríem dir que vaig anar aixecant el cap, d’una forma relativa, perquè jo estic sovint a les catacumbes.
—No és optimista de mena.
—No, jo soc molt escèptic. Però també veníem d’un moment polític molt difícil. Aquesta novel·la no deixa de ser una resposta al·legòrica i deslocalitzada d’alguns dels temes que estem vivint a Catalunya: la desafecció política, el malestar, les picabaralles entre partits...
—La corrupció...
—Sí, no la gran corrupció sinó més aviat la petita, perquè això també ho vaig pensar: si vols retratar un cas de corrupció, el protagonista —que és un eriçó de classe mitjana amb ambicions mitjanes— no pot ser el testimoni o col·laborador en un gran cas de corrupció. Havia de ser una corrupció menor; gairebé un detall legal. Però amb consciència que les persones que han comès aquesta infracció, volen amagar proves, i això és el que li demanen a ell.
—De bon començament, el cas de corrupció recorda el que va protagonitzar Laura Borràs, sobretot perquè hi ha un informàtic que rep un encàrrec semblant del d’aquell col·laborador de la Institució de les Lletres Catalanes. Després canvia...
—Es pot interpretar així...
—Va tenir la temptació de centrar-se en el cas i explicar-lo en detall?
—No. Evidentment, com a periodista, la realitat em crida l’atenció i m’alimenta. Però en el moment que vaig començar la novel·la, em vaig inspirar en moltes petites corrupcions i hi ha algun homenatge a alguna corrupció nostrada. Però la idea era inspirar-me per distanciar-me’n i buscar una cosa que anés cap a una altra banda. De la mateixa manera que quan vaig pensar que l’eriçó i la musaranya començarien un petit negoci junts, vaig mirar al voltant: què és el que a Catalunya abunda des de fa uns anys i normalment acaba sent requisat? Plantes de marihuana. Per què no un petit editor podia tenir una caixa B feta a base de plantes de marihuana que ell cultiva en una de les habitacions de casa seva? La subtrama de la marihuana pot semblar una mica dels germans Coen. A mi m’agraden molt els germans Coen.
—A mi també. I també en Francesc Serés va escriure La casa de foc, amb les plantacions de marihuana il·legals d’escenari de fons a la Garrotxa...
—Sí, i hi ha una novel·la molt interessant de Jordi Dausà a Llibres del Delicte, també: De sobte pensa en mi. Que també parla de les plantacions il·legals a la comarca de la Selva. No soc un gran expert en drogues, eh...
—Però fa la sensació que li ha agradat descriure les anades d’olla dels consumidors de marihuana.
—Clar, perquè era una manera de dir: l’eriçó està sent un pare atent, però aquell eriçó adolescent que un dia va ser està lluitant per sortir i manifestar-se. Perquè ell pateix per alimentar l’eriçonet, adormir-lo, vestir-lo, arribar a temps als llocs... I en paral·lel, de tant en tant, queda amb aquest amic. És una picada d’ullet cap a aquesta adolescència que havien perdut anys enrere. Era una manera de dir que la identitat es fa miques quan ets pare, però no és una destrucció total. Potser l’incendi del qual parla el títol, El futur és una petita flama, ho crema tot, però després hi ha rebrots. No sé si creixen grans arbres però sí algunes plantes. Estic en el moment que surten petites plantes. No tinc un bosc.
—Però hi ha brins d’esperança.
—Sí, pot semblar un missatge religiós, però no ho és, perquè aquest és un llibre on no hi ha la paraula déu ni hi ha religions. Vaig pensar que en un món d’animals no humans no lloarien una figura suprema. Això ho vaig pensar des de bon principi, potser per a distanciar-lo del meu món, que és d’herència cristiana: jo he fet la comunió, la confirmació... De sagraments només em falta l’extrema unció.
—Esperem que passe molt temps abans no arribi...
—Sí, és clar. Vaig pensar que la idea de déu quedaria fora de la novel·la. Altres coses que vaig eliminar van ser els peixos. Fins i tot vaig escriure capítols d’actualitat oceànica, perquè el món sota l’aigua...
—També havia de tindre peixos humanitzats?
—Sí, però em va semblar que era una manera de justificar-me a mi mateix. Si no surten notícies a la tele sobre la corrupció dels esturions, tampoc no cal que apareguin els esturions. Em podia centrar en el món terrestre, salpebrat d’ocells.
—Entre ells, un albatros que no pot volar.
—Això és un homenatge a Baudelaire, que té aquell poema de l’albatros que baixa al vaixell i després no pot tornar a volar. I els mariners se’l miren amb una barreja de llàstima i crueltat. Vaig pensar que l’albatros era un ocell típic del romanticisme perquè té un gran anhel de llibertat. Per això, a la novel·la, el vaig retratar com un ocell que no pot volar, però al qual li agrada anar a veure paisatges, sortir de la ciutat tot i no poder planar sobre les muntanyes. És com el personatge de Caspar David Friedrich, que hauria volgut deixar-se anar i volar quan estava al cim sobre la boira.
—La ratolina, l’activista ecologista, està inspirada clarament en Greta Thunberg.
—Sí, la ratolina té aquesta pulsió adolescent de canviar el món amb les paraules. «Si alcem la veu i esteu disposats a escoltar-nos, el món se salvarà. Si no, ens enfonsarem». Però és clar: és algú que està al marge del sistema polític. Per tant, des del marge és incapaç de canviar res a banda d’aquestes manifestacions que, com es diu a la novel·la, el que fan és contaminar més (perquè aturen el trànsit i provoquen una concentració de fums que no s’hauria produït). La novel·la recull totes aquestes grisors. També podríem pensar que la col·laboració de l’eriçó amb l’extrema dreta és un mal menor perquè, estant infiltrat, podrà tenir unes eines més efectives per a convertir-se en un error del sistema per a perjudicar el sistema. És una novel·la que, des de dins del sistema, és antisistema.
-—El truc de la faula sí que l’ajuda, o potser el va condicionar, a un to de tendresa molt genuí, que il·lumina el llibre d’alguna manera.
—La tendresa la vaig anar treballant a mesura que veia que els personatges, més o menys, podien anar sortint de la foscor. I suposo que també va avançar en paral·lel a la meva pròpia sortida del pou. Vaig llegir moltes faules en aquella època...
—A posta per a escriure el llibre? O les llegia perquè ja és un gènere que li agrada, i això el va portar a escriure així?
—És una cosa que he fet sempre. En la meva vida adulta, una de les passions que em motiven és comprar llibres de folklore: contes folklòrics britànics, contes folklòrics mexicans, uruguaians, mallorquins. En tinc de moltes menes: llibres sobre les estructures del conte tradicional; els clàssics (germans Grimm, Andersen, etc.); els contes de la Beatrix Potter. Potter té un conte sobre una eriçona que neteja roba i es troba la roba d’una nena que s’ha perdut; l’hi neteja i després es troben. Això em va cridar l’atenció perquè, quan ets pare, de sobte, es multiplica la feina domèstica: embrutes més, neteges més, cuines més i més variat, rentes molts plats, n’eixugues molts... Per això he volgut fer escenes gairebé d’espies ambientades a la cuina. I els meus eriçons gairebé fan servir trucs de conte per a resoldre problemes complexos del nostre món. Suposo que això té molt a veure amb el fet d’haver llegit molts contes i faules.
—Les faules gairebé sempre tenen una moralitat. Aquesta també?
—Si fora una faula, tindria una moral. Aquí la moral és que la moral canvia i que la moral es transforma. I, de vegades, el que pensem que serà inamovible es capgira al cap de sis mesos, i amb aquest capgirament la vida dels personatges queda afectada i entra en un camí de no retorn.
—Però, sense fer espòilers, la situació dels protagonistes no s’ensorra.
—Una pregunta que em vaig fer cap a la meitat de la novel·la va ser: «Realment, estem a punt de salvar-nos? Com a món, com a societat, però també a títol individual... Si nosaltres vivim en un món on la idea de fe no existeix; si el nostre país està capitanejat per una líder economicista, acceleracionista i xenòfoba, què és el que ens podrà portar per un camí una mica més lluminós?» Aquí, l’esperança es posa en un acte una mica irreverent, com és creure en una adolescent. En el nostre món, en l’últim que creus és en una adolescent perquè són irresponsables, no són complidors, malparlen, van a dormir tard...
—Però és el mateix que passava entre adults i adolescents fa vint, cinquanta o vuitanta anys, no?
—Sí. Per això em va semblar interessant utilitzar l’esperança dels adolescents. Perquè ells són una mica l’ase dels cops de la nostra societat i mirar-me’ls d’una manera confiada, creure en ells, és creure en el futur, perquè algun dia seran adults. Per tant, em deixo influir pel que una adolescent pensa i acaba supeditat a ella. En aquest sentit, crec que Greta Thunberg es va enfrontar als poders polítics i econòmics insultant-los, i això em va semblar, com a mínim, un acte de justícia poètica.
—Per què?
—Perquè, en un moment donat, quan va anar a Davos i va dir el que va dir contra els grans líders mundials, ho va dir d’una manera que molts de nosaltres haguéssim volgut tenir el valor de poder-ho fer. Però no ho vam fer perquè ja érem adults. La volia homenatjar.
—És, en certa manera, el valor de la ingenuïtat?
—Sí, i crec que aquest valor li ha passat factura, perquè ella està entrant a la vida adulta, però porta tota una sèrie de motxilles que l’obliguen a persistir però amb una perspectiva segurament molt més desenganyada. Està veient que el món no canvia; que hi ha més guerres; que mor gent a Gaza i...
—... i arriba Trump i trenca l’Acord de París...
—Exacte. Trenca l’Acord de París, militaritza la frontera amb Mèxic, comença a fer polítiques excloents amb tot tipus de diversitat. Està venjant-se. I el nostre món està ple d’aquesta venjança i aquest ressentiment i això em preocupa molt perquè també ho veig a les escoles. No sabem què pot comportar si els nens petits creixen en un entorn on això és el pa de cada dia, on algunes proclames xenòfobes acaben en el seu entorn i les acaben repetint.