La col·lecció del MACBA és una mena de microcosmos mutant. M’agrada comparar-la amb el menú d’una casa de menjars. El cuiner té una muntanya d’ingredients, n’escull uns, en destria uns altres, i decideix en quin ordre formaran els primers, els segons plats i les postres. Cada associació, un nou diàleg.
La “xef”, en aquest cas, és Antònia Maria Perelló, conservadora i cap de la col·lecció. I hi té la mà trencada. En aquesta –enèsima– ocasió ens serveix un menú-reflexió sobre el que hi ha sota la superfície de les obres.
Curiós, el mot reflexió. S’empra sovint per expressar què cal fer davant d’una obra d’art, ara que la immediatesa perceptiva ha estat desterrada. Reflexió, especulació... fixem-nos que són derivats de l’efecte mirall, la superfície més malparida que hi ha, la que ens torna la nostra imatge però no pas la nostra essència. Així va acabar l’hedonista Narcís...
Superfície, horitzó, pell, límit. En aquest cas són equivalents, i el seu oposat abisme, desconegut, entropia, indeterminació. Amb aquests ingredients, i una colla d’artistes que han operat els darrers seixanta anys a Occident –encara que siguin israelians o magribins, la seva praxi artística està plenament d’acord amb el què entenem per art contemporani els occidentals, no ens fem trampes al solitari, eh?–, la col·lecció evoluciona i aborda una pila de variacions a l’entorn del tema. El recorregut arrenca amb una praxi d’Ignasi Aballí, força neutra, ideal com a contrast, però apàtica: quadrats pintats amb Tipp-Ex, la superfície mínima, pintura damunt la superfície del mur. Discreta i perfectament lògica, sí. Pulcra i una mica avorrida. Al seu costat, un Tàpies matèric de primera, acompanyat d’un suculent Dubuffet i d’una tela perforada de Lucio Fontana.
Tampoc és intenció d’aquest espai descriure sala a sala, perquè l’art contemporani de vegades és com els acudits, si te n’han d’explicar la gràcia no té gaire gràcia. Però sí que hi ha peces i sales tocades per la gràcia, com la que aplega un cartró esparracat de Rauschenberg, un armari amb espècies de Dieter Roth –un dels creadors més heterodoxes i interessants del 68 ençà–, i uns Perejaumes reduïts a compost que demostren la irreversibilitat de determinats processos. Just a l’altre costat de la paret podem aprofitar per veure –abans d'un any se’ls endurà el seu propietari– una gloriosa instal·lació del col·lectiu Art & Language sobre la impossibilitat de la representació: Mirror Piece (1965).
A qui no li agraden els miralls? Són objectes que tothom mira i, de pas, s’hi mira. Per això és un bon encert tancar el recorregut de la mostra amb un mirall gegantí tallat en quatre llenques, obra del povera Pistoletto.
Deu ser casualitat que, alhora que els miralls s’abaratiren gràcies a que algú decidí de posar mercuri rere un vidre en lloc de polir i polir un metall, Kant asfixiava tota possibilitat de metafísica. Sota la superfície ja no hi ha lloc per a la fe, tan sols per a la hipòtesi.
Ens hem de commoure amb les sabates opacades per Doris Salcedo, en homenatge a les víctimes femenines obviades de tan freqüents en territori colombià? Prefereixo, Square tubes. Series D (1967) els conductes de la ventilació de Charlotte Posenenske i les canonades d’aigua de la israeliana Sigalit Landau, canonades que revelen, en ple carrer, dades de la gent que se’n serveix.
Colpidor el malson kafkià de la magribina Latifa Echakhch, una habitació folrada amb paper còpia blau com el que s’emprava en les màquines de ciclostilar fulletons revolucionaris –i pels quals tanta gent fou engarjolada i torturada al Marroc–, i la poètica d’aquest hipnòtic color espargint-se arreu fins arribar al terra. Un blau sobre el qual el cineasta Derek Jarman erigí el seu darrer film, marcat per la lluita contra la sida.
Però tal vegada el més intemporal de tots els artistes emprats en aquesta reflexió sobre el revers –o la seva impossibilitat– i la transició de llenguatges des dels esgarips matèrics de mitjans dècada del 1950 fins el postconceptual del present –i aquí no vull oblidar Félix González-Torres, Dora García o Gregor Schneider–, sigui James Lee Byars i les seves simples, pures geometries en impecable marbre blanc. Ja feu bé Stanley Kubrick en representar la divinitat amb una polida superfície monocroma.