COMUNICACIÓ

Al vent: 50 anys de la clausura d'una revista pionera

Avui fa 50 anys el ministeri d’Informació i Turisme de Fraga Iribarne va clausurar a Castelló la revista Al Vent, una publicació pionera en la normalització del català en la premsa escrita. Només quatre mesos després, a Vila-real, començava les emissions el programa radiofònic Nosaltres els valencians, un dels primers en la llengua del país. EL TEMPS rememora.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Avui fa tot just mig segle, el 24 de gener de 1969, el ministeri d’Informació i Turisme de Fraga Iribarne va clausurar Al Vent, una revista pionera en l’ús i la normalització del català a Castelló de la Plana. Aquesta publicació, la primera edició de la qual data de 1964, fou impulsada per Albert Sánchez-Pantoja i Frederic Rivas i va esdevenir un butlletí d’agitació que posava en evidència als ulls de l’opinió pública una qüestió tan senzilla com contundent en aquella època: que la llengua del poble era apta per parlar dels més diversos assumptes. 

La guia que movia Al Vent l’explicita el mateix Sánchez Pantoja en el llibre El combat de la prensa: Al Vent i Nosaltres els valencians: “volíem la plenitud dels drets nacionals del País Valencià i del conjunt dels Països Catalans; volíem l’oficialitat i plena normalització de la llengua catalana, i pensàvem que la reivindicació d’aquests objectius bàsics havia de ser prioritària al debat ideològic entre partits”. En les pàgines d’ Al Vent, doncs, hi havia molt de debat en clau nacional, però també s’abordaven qüestions com ara el moviment obrer, el Concili Vaticà II, el mercat europeu,... El bon saber fer de Sánchez-Pantoja i Rivas de seguida va tenir recompensa i un any després de traure al carrer el seu primer número ja comptava amb vuit-cents subscriptors -molts dels quals de tot l’àmbit lingüístic català- i una tirada d’un miler d’exemplars. Al Vent fou, en paraules del sociolingüista Vicent Pitarch, un “baluard de resistència” que, com tantes altres iniciatives de caire cultural de casa nostra, “es mantenia amb uns recursos humans i materials ben precaris”.

Aquella iniciativa periodística, tanmateix, era filla de la seua època. La dels 60 fou una dècada de recuperació i desvetllament nacional per a una part de la joventut que es va revoltar contra els intents d’aculturització i castellanització promoguts pel franquisme. En l’àmbit literari, noms com Enric Valor, Vicent Andrés Estellés, Sanchis Guarner, Joan Valls, Lluís Alpera, Rodolf Sirera i, com no, Joan Fuster -que el 1962 publica Nosaltres els valencians, esquerden la visió folkloritzant que amb tant de gust havia promogut l’aparell franquista. No es pot perdre de vista, tampoc, el paper que Lo Rat Penat i els seus cursos de valencià van tenir en la normalització de l’idioma; ni tampoc l’aparició d’editorials com Torre, Sicània o Tres i Quatre, amb una clara vocació de país.

És entre aquest magma que comencen a veure la llum les primeres publicacions valencianistes. El 1958 s’edita la revista cultural Sicània, impulsada per Nicolau Primitiu però de vida molt efímera. El 1960 i fins 1964, dirigida per Vicent Badia, apareix Valencia Cultural. Són, però, com escriu Francesc Martínez Sanchis a Premsa Valencianista. Repressió, resistència cultural i represa democràtica, revistes “escrites majoritàriament en castellà, que aporten un balanç positiu en la recuperació de la consciència valenciana, però encarnen un valencianisme tradicional de preguera on el País Valencià està adscrit a Espanya i sols pot mantenir llaços d’unió amb Catalunya i Balears en allò referent a cultura i llengua.

Per contra, Al Vent, impulsada amb tenacitat o tossuderia, sota l’empara del Bisbat de Sogorb-Castelló, fuig de les visions folklòriques i situa l’eix nacional com vector de la seua línia editorial. Temes d’actualitat de caràcter social, cultural, econòmic i artístic ocupen les seues pàgines i penetren ràpidament en els sectors socials més joves i dinàmics d’un país que comença, ni que siga tímidament, a espolsar-se el nacionalcatolicisme de damunt. Noms com Vicent Garcés, Rafael Lluís Ninyoles, Francesc de Borja Moll, Carme Miquel o Francesc Pérez Moragón, entre altres, se sumaren a la nòmina de col·laboradors. Tanmateix, Al Vent no resistí l’estat d’excepció decretat a principis de 1969 per l’agitació universitària que patia Espanya. La raó oficial de la clausura fou que no complia els requisits exigits per la Llei de Premsa i Impremta de l’aleshores ministre Fraga Iribarne. Només cinc mesos després va veure la llum Gorg, una publicació bibliogràfica escrita íntegrament en català i fundada per Joan Senent, que va omplir el buit que havia deixat la clausura de la publicació capitanetjada per Sánchez-Pantoja i Rivas.

 

Nosaltres els radiooients

Al Vent no fou, però, l’únic projecte comunicatiu nascut a la Plana al caliu del valencianisme. Només quatre mesos després de la clausura d’aquella publicació, començava, exactament el 28 de maig de 1969 Nosaltres els valencians, un programa radiofònic emès per Radio Popular, des de Vila-real. El seu promotor era el lingüista i agitador cultural Vicent Pitarch. El nom del mateix programa ja indicava quin era el tarannà d’aquell espai radiofònic que el mateix Pitarch rememora com “una aventura feta amb pocs mitjans però una enorme determinació”. “Nosaltres els valencians va contribuir a l’eclosió i el redreçament del sentiment valencianista i d’afirmació nacionalista en aquells anys decisius. Vam ser uns pioners”, explica. No s’ha de perdre de vista que Nosaltres els valencians començà a emetre’s regularment el 1969, cinc anys abans de les primeres emissions de De dalt a baix, de Toni Mestre a Radiocadena espanyola.

“Aleshores era inimaginable que la llengua pròpia del país, reduïda als àmbits privats i familiars pogués servir com a vehicle normal d’expressió d’un modern mitjà de comunicació de masses -relata Pitarch- era cosa assumida pràcticament per tothom que per parlar o escriure de coses serioses s’havia de fer en castellà. Proposar-se plantar cara a aquell estat de coses suposava enfrontar-se a la por i a les inèrcies acumulades durant molts anys”.

Fet i fet, Pitarch trobà la complicitat del director de la cadena, Joan Soler, per tirar endavant aquell projecte que prompte esdevingué una finestra a través de la qual alimentar la consciència nacional. Nosaltres els valencians abordava temes en profunditat, entrevistava personalitats, emetia música del Principat i els País Valencià, difonia opinions, cobria esdeveniments,...

Les veus dels músics Ovidi Montllor, Raimon, Toti Soler, Pi de la Serra, però també de Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Núria Espert, Pau Garsaball, Vicent Ventura, Manuel de Pedro, A. Artís Gener i un considerable etcètera, es van escoltar per aquella emissora de Vila-real amb vocació nacional. “El programa només assolirà interès i autenticitat quan esdevindrà un afer de tots els valencians”, advertia Pitarch en el primer dia d’emissions. La crida va obtenir resposta i a poc a poc el radi de difusió es va ampliar, tant geogràficament com sociològicament.

La millor prova d’aquest suport per part de l’audiència fou els onze anys que aquest programa, a voltes setmanal, a voltes bisetmanal, va estar en antena. “Fou una aventura molt fructífera -remarca el lingüista i membre de l’Institut d’Estudis Catalans Vicent Pitarch-, en el sentit que va promoure la percepció entre els oients de la pena aptitud de la llengua pròpia del país en qualsevol àmbit, i molt especialment en el de la comunicació”.

 

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.