Salvador Ortells, l'insomne ambivalent

En el petit món literari del País Valencià, Salvador Ortells Miralles ha estat una figura d'una certa centralitat els darrers anys en els vessants de la investigació, la divulgació i la gestió cultural. Director de l'Espai Joan Fuster entre els anys 2016 i 2023, en aquest productiu període va publicar en col·laboració amb Francesc Pérez Moragón la biografia més completa fins ara sobre l'escriptor de Sueca. I ha estat, de llarg, l'estudiós que més i millor ha reivindicat el vessant poètic de Fuster, un tema al qual va dedicar la seua tesi doctoral i diversos estudis i antologies, alguna amb materials inèdits, que han servit per resituar -no és poca cosa- un vessant poètic fusterià bastant negligit fins ara.

Si sumem a això la tasca investigadora al voltant d'un altre il·lustre lletraferit de Sueca, Josep Palàcios, s'entén perfectament el llarg parèntesi pel que fa a la producció poètica pròpia des que Salvador Ortells lliurara el seu últim poemari, Els mots ferits (2014, Premi Alfons el Magànim). Aquest Insomne, de fet, va començar a gestar-se per aquelles dates, amb uns primers versos -ho sabem per l'epíleg final de l'autor, com altres detalls de la cronologia i gestació del llibre- que transmetien desubicació i incertesa: “Perpetu foraster en terra de ningú, / exhaust i a les palpentes, m'endinse pel llindar / d'aquesta nit, tan òrfena de déus i de certeses”.

El projecte va anar al calaix, fins que la mort de la mare d'Ortells va encendre el desig de tornar a escriure. L'escriptor, fins i tot, va dibuixar en el seu cap el mapa formal d'un poemari que no acabava d'arrencar. Fins que el naixement de la filla de l'autor va capgirar el sentit de tot plegat, el va dotar de la seua ambivalència. “Vaig descobrir que el dolor per la mort d'una mare (...) podia diluir-se en el bàlsam dels records inesborrables que en conserve i que, en canvi, l'alegria pletòrica de tenir una filla podria provocar-me, en ocasions, un desassossec nocturn, aparentment irracional, que m'abrusava els llavis”, escriu Ortells a l'aclaridor epíleg.

D'aquest desassossec -bastant racional, en realitat- naix l'itinerari insomne de la mitjanit fins l'alba, els capítols inicial i final, entre els quals hi ha sis estacions horàries en forma també de capítol. Un llarg soliloqui formalitzat en versos alexandrins, puntualment desencavalcats, alternats amb fragments de prosa que representen els moments que el son venç la vigília. Es tracta d'un poemari amb alè clàssic, no sols per les opcions formals: en els primers versos s'invoquen “els favors de les muses esquives” i se'ns parla d'un jo poètic “perdut al laberint dels dies i els treballs” que no sap “on és la sortida ni el cau del Minotaure”.

En els inicis, el poemari navega, amb elegant suficiència, per aquest garbuix reconeixible de referències i símbols. Llegim sobre la riba on naufraga Narcís, sobre l'home i els seus dimonis (“Asseu-te amb mi, domini, que l'alba encara és lluny/ i el vi que t'oferesc consola l'esperit”) o la nit “tan òrfena de déus i de certeses” que, com vèiem adés, inaugurava l'escriptura.

Al capítol “Les tres”, crec que amb encert, el poemari canvia de to, s'agita amb sornegueria. Així, d'una críptica frase entre cometes, com de procedència aliena, “Callar per voluntat té la força del crit”, extrau uns versos incisius: “Ben bé podria ser una veritat a mitges / d'un sofista o l'eslògan d'un publicista abstemi”.Un viratge que fa enlairar-se el llibre: “No tinc, de fet, escàndols dels quals avergonyir-me, / llevat d'aquell diumenge que em vaig suïcidar, / amb una habilitat grotescament sublim, / clavant-me la cesura d'un vers alexandrí (...)”.

Perquè de l'estat de neguit i reflexió brollen més incerteses que certeses. El desconcert permanent que és guiar una vida. Què està bé i què no

Hem arribat als capítols centrals. I apareix la filla com destinatària de les reflexions pertorbades del poeta: “Tard o d'hora, algun dia, Sara, haurem de parlar / de les pors heretades que ens tenallen les mans”. “Què dir sobre l'hostil paradís que és la vida”, es preguntarà una mica més tard. Perquè de l'estat de neguit i reflexió brollen més incerteses que certeses. El desconcert permanent que és guiar una vida. Què està bé i què no. “Segueix aquests consells, o fes just el contrari”, li dirà a la filla amb l'honestedat d'algú conscient que li manquen respostes a les preguntes.

Llavors, arriba l'Alba, amb el poeta “perplex davant el pas devastador del temps”, però prest ja per, després de tot el procés insomne, prendre consciència i fer acceptació de la irresoluble ambivalència entre la “gràcil melodia del teu somriure, Sara...” i el “revers sinistre del miratge”. Amb uns magnífics versos finals concloents, definitoris, que deixarem per als lectors que s'acosten al llibre.

Un bon final per a la “petita excitació” nocturna a què fa referència una cita final de Miquel Bauçà. Les vigílies d'unes vides difícils de viure. D'unes existències que bateguen, amb el tic-tac de l'ansietat, en dies de rotunda incertesa.