Les Kol·lontai van sorgir com la unió de les cantautores Meritxell Gené, Ivette Nadal, Sílvia Comes i Montse Castellà a instàncies del sempre inquiet Pere Camps, director del Barnasants. I allò que podia haver estat una iniciativa conjuntural ha perdurat al llarg del temps: en una etapa recent com a trio i, ja des de l’any passat, com a duo. Parlem amb les actuals components del grup per esbudellar un Adelerades (Sota la Palmera, 2024), que es presentarà el proper dia 24 de maig a la sala Parel·lel 62 de Barcelona, en el context del Barnasants. Un treball que conté molta intenció i esforç, com si tractara d’un projecte estable i no la col·laboració de dues cantautores que, abans i després de Les Kol·lontai, han desenvolupat una sòlida carrera en solitari. Un vincle entre elles i amb la poesia, amb els seus referents, que s’entén molt millor a través de la conversa.
–Dues de les fundadores de Les Kol·lontai ja no hi són però heu volgut donar continuïtat al projecte. Quina ha estat la motivació per tornar a l’estudi i als escenaris de nou?
–MERITXELL GENÉ. Recordo perfectament l’entrevista que ens vas fer ara fa set anys. I déu-n’hi-do, perquè ha passat molt de temps. Ho dic perquè ha canviat bastant el panorama i hem canviat nosaltres mateixes, les dues que quedem. Però el fet que presentem un disc com Adelerades diu moltes coses. Per començar, la definició de la paraula «delerada» fa referència una persona amb deler, amb passió, que té desig per alguna cosa. Això connecta amb la cançó «Adelerades de desig», que he fet sobre un poema de Nora Albert: adelerades per no aturar-nos i tirar endavant, malgrat l’adversitat i els contratemps que, a la vegada, ens han fet créixer. I el cas és que ara fa un any se’ns va convocar de nou, per part del Barnasants, i el repte era trobar-nos però amb un nou repertori. Aleshores érem tres. Ara som dues, però volíem tirar endavant.
–IVETTE NADAL. L’altra dia, durant la presentació del Barnasants, Pere Camps deia que la cançó reivindicativa sempre es fa des de l’amor. I crec que el format amb Meritxell es fa des de l’amistat. Se’ns ha vinculat sempre, des que vam començar.
–Ara en parlarem dels referents poètics del disc, però m’agradaria parlar dels textos propis. De «Calèndula», sobre el tema de la menstruació, de Meritxell, i «Sóc una línia», una lletra més críptica d’Ivette que fa referència a la identitat i l’autoestima.
–I.N. «Soc una línia» és un poema escrit amb anterioritat al projecte, per a un poemari. Vaig decidir apropar-lo a Les Kol·lontai per intentar treballar el tema de l’autoestima relacionat amb la salut mental i també amb l’aspecte físic. Ara l’escriuria d’una altra manera, segurament, però volia compartir-lo amb Meritxell i la banda per seguir treballant el tema de la seguretat alimentària, la identitat i els canvis que anem patint, sobretot en el cos de la dona.
–M.G. «Calèndula» és un poema que vaig escriure des de la necessitat de parlar de la meua pròpia experiència. Malauradament, pateixo molt, tinc menstruacions molt doloroses, i necessitava explicar-ho. A dia d’avui, és un tema que encara incomoda, però és molt important que les dones puguem parlar obertament del dolor. Per a mi és importantíssim.
–Les dues tenen obra poètica publicada, a banda de les cançons. I de vegades, adapten els seus poemes. En tot cas, hi ha molta diferència entre la composició poètica i la de les lletres?
–I.N. Quan vaig començar el meu projecte personal em vaig proposar que les lletres de les cançons fossin lletres i no fossin poemes. I al llarg del temps m’adono que el poema té una altra estructura, la cançó ha de ser més àgil, s’ha de comprendre més fàcilment. Les lletres han de ser un híbrid, han de tenir un component poètic, però sense una càrrega poètica excessiva. En aquest disc hem afagat una producció una mica més de banda, més enèrgica, per trencar una mica amb la cançó d’autor. Perquè el disc està fet amb poemes i calia fer-lo una mica més accessible.
–M.G. M’agrada molt la idea que les dones poetes, en rellegir-nos les unes a les altres, tinguem aquest impuls de connectar encara més. Aquesta connexió és intrínseca en la pròpia poesia, moltes veus alhora que es tornen una sola. Un joc d’identificació, de miralls, del qual ja parlava Virginia Woolf. I nosaltres connectem amb el nostre passat a través de les nostres mares literàries.
–Pel que fa a les adaptacions, hi ha un referent recurrent, per la importància, que és Maria Mercè Marçal, però sorprèn gratament veure uns altres no tan habituals, com Alda Merini, Anna Dodas o Nora Albert. Fa la sensació que es volia difondre unes altres veus.
–M.G. No sé si està buscat amb aquesta intenció, però a mesura que s’ha anat teixint el disc hem trobat que les unes amb les altres es trenaven d’una manera que ens ha emocionat moltíssim. I cada vegada anem trobant més connexions.
–I.N. Sí. A l’Alda Merini ja l’havia treballat en el primer disc de Les Kol·lontai i vull continuar treballant-la perquè tinc una sintonia molt forta amb la seva obra pel tema de la salut mental. Va ser una dona que va patir molts ingressos psiquiàtrics i, malgrat això, va ser proposada diverses vegades al Premi Nobel.
–«Turment», un dels poemes de Merini adaptat per Ivette, crec que va en aquesta línia.
–I.N. Sí. I també he adaptat «No sé res de tu», que parla de l’adulteri i el consentiment, del desig. «Turment» parla de la figura de la mare que cuida tant de tots que es descuida ella. Podem ser mares o no, però sempre necessitem una mare, ja sigui literària o espiritual, sentir-nos cuidades.
–El disc es tanca amb un tema en castellà d’Estefanía Mitre que, en principi, s’havia atribuït a Frida Kahlo, «Mereces un amor». M’interessa saber les raons de la tria. I també em crida l’atenció que siga un dels temes més pop.
–I.N. Quan vaig fer aquesta cançó pensava que el poema era realment de la Frida Kahlo. Fins i tot hi ha samarretes seves amb el lema «Mereces un amor». No sé si a Estefanía Mitre li importava això. En tot cas, és una poeta molt jove, tenim molt poca informació, però la podem reivindicar a nivell d’autoria. I és un poema que ens va molt bé a nosaltres en el disc. D'altra banda, és possible que, per producció, per estructura o concepte, sigui el més pop.
–M.G. Parlant de la producció, n’estem molt agraïdes. S’ha fet un tomb espectacular gràcies a la producció fantàstica de Valen Nieto i, també, gràcies als músics que ens han acompanyat, Marc Cros i Xarlie Oliver. Haver tingut aquest suport ha estat molt important.
–És destacable que la reivindicació s’haja acompanyat d’un discurs musical potent. Es nota que aquesta idea estava present en la confecció del disc.
–I.V. Les cançons han de poder funcionar amb una guitarra i prou, Meritxell i jo treballem sempre des de l’essència. Però en aquesta ocasió se’ns va proposar que el disc fos més accessible, vestir una mica més les cançons amb la música, amb més capes, per fer arribar unes lletres que potser costaria més escoltar en un altre format. I ha sigut un treball molt maco veure cançons que havien estat compostes amb una guitarra dins dels motlles de Valen Nieto.
–M.G. I tant! Tot, sense perdre l’ànima i sense perdre les arrels.
–Es tracta d’una producció rica, amb molts detalls, tant en els temes agitats com «Adelerades de desig» com en els més cadenciosos, estic pensant en «No sé res de tu», per exemple. Com es traslladarà això al directe?
–M.G. No és fàcil, perquè el panorama està com està, el món de l’espectacle és molt precari. En el nostre cas, el més prudent seria anar pas a pas, valorant cada proposta. Si poguéssim fer la carta als Reis, ens agradaria estar amb tota la formació, però cal tocar de peus a terra. En principi, estarem amb Valen Nieto i esperem que algun altre músic ens pugui acompanyar.
–En tot cas, un dels punts forts de Les Kol·lontai, fins i tot en el present format de duo, és la combinació de veus. Que, a més, em fa la sensació que ha estat molt treballat en el disc.
–M.G. Que bé que ho diguis! Perquè n’estem molt contentes, ens cantem l’una a l’altra, i això és una manera de bressolar-nos i de cuidar-nos molt bonica.
–I.N. Ha sigut una feina maca, perquè tenim els nostres projectes, venim de la cançó d’autor, i estem acostumades a cantar les nostres cançons. Però aquí hem sigut molt generoses, amb el text i la música, i hem sigut molt companyes. És bonic que això haja arribat. Som de la mateixa generació però venim d’estils diferents, amb un timbre de veu molt diferent. Això fa el disc molt ric, dona moltes textures i colors.
La poesia premonitòria d’Anna Dodas
Reprenent el fil dels referents d’Adelerades, Meritxell Gené posava èmfasi en la poeta osonenca Anna Dodas, assassinada quan només tenia 23 anys, el 1986, durant un viatge amb una amiga que també va patir la mateixa sort. «Aquesta és la nit», una cançó del disc, és la fusió de tres poemes de Dodas amb alguns versos «molt premonitoris» perquè parlen de violència i, fins i tot, de dones assassinades. «Quasi sembla que parlés d’una manera crua de la seva mort. I quan estava fent els textos, no pensava que quedaria tot tan compactat», explica. «Aquesta cançó serveix també per recordar el crim comés contra aquestes dues noies, l’Anna i la seva companya, la Gemma Argemí, que va ser conegut en el seu moment com el 'crim de les noies autoestopistes'. Un cas oblidat en la carpeta de crims sense càstig. A més d’això, però, també reivindiquem la seva vàlua com a poeta», relata Gené. «És una peça molt contundent d’una autora que jo no coneixia. I és interessant, perquè totes dues tenim mares literàries diferents i es van creant connexions. És bonic això», intervé Ivette Nadal. «Amb Dodas m’uneixen moltes connexions: va morir l’any que jo vaig nàixer, va nàixer el mateix dia que jo... No sé, tant l’Ivette com jo hem creat connexions molt fortes amb les autores amb les quals hem treballat. I això ho fa tot més intens», conclou Gené.