Matsuo Bashõ, el poeta de Natàlia Romaní i Miquel Desclot
El poeta japonès Matsuo Bashõ (1644-1694) té un paper important a Les rutes del sublim de Natàlia Romaní i En coixí d’herba (Proa), de Miquel Desclot.
A Les rutes del sublim (Univers, 2024), Natàlia Romaní, autora de la novel·la La història de la nostàlgia (Univers, 2021), fa una barreja singular i valenta d’assaig i llibre de viatge a la recerca del sublim. Comença a una illa de l’Egeu, però es trasllada també a Berlín, Kaliningrad, Delfos i Tòquio. Allà hi va atreta, sobretot, per la fixació involuntària en un poeta japonès del període d’Edo, Matsuo Bashõ: “Durant molt de temps”, escriu al començament del viatge al Japó, “Bashõ va ser el poeta que havia escrit ‘Res no ens fa pensar al bell cant de la cigala, que aviat morirà’, però el haiku l’he trobat reproduït als marges dels llibres, a les Moleskine que, de tant en tant, apareixen al fons d’un calaix. L’havia començat a anotar a principis dels anys noranta, quan vaig descobrir els poetes japonesos.”
Precisament, Miquel Desclot va titular la seua última selecció de poesia japonesa En coixí d’herba. De la lírica clàssica japonesa (Proa, 2023) per un haiku de Matsuo Bashõ:
En coixí d’herba,
de nit. Un gos udola
sota la pluja
Aquesta antologia va encapçalada pel pròleg que Àngel Crespo va escriure per a Per tot coixí les herbes (1995), la primera i més breu versió de la nova obra: “Aquest llibre, que es podria dir que ha estat pensat i feliçment realitzat perquè aparegui com un homenatge a Matsuo Bashõ, el poeta japonès més llegit i admirat al món occidental, quan es compleix el tercer centenari de la seva mort, recolza en els dos pilars de la tradició lírica nipona, la waka o tanka i l’haikai o haikú, ja que va ser precisament Bashõ qui va enlairar la segona d’aquestes formes poètiques a la insuperable altura en què se situava la primera des dels temps remots dels emperadors que es van dignar a a cultivar-la”.
Albert Mestres tampoc s’oblida de Bashõ en el seu enlluernador recorregut per Els llocs de l’ànima (Angle, 2024), l’ascens i descens dels literats a la muntanya. Mestres recorda que Bashõ descriu la seva pujada al mont Gassan, una de les tres muntanyes sagrades de Dewa, al nord del Japó, a El camí estret cap a l’interior.
En baixar, Bashõ escriu:
Dalt els pics dels núvols
esberlats en mil bocins
muntanya de lluna
Les inspiracions cinematogràfiques de Metallica
Algú va volar sobre el niu del cucut de Miloš Forman (o la novel·la original de Ken Kesey)
i El franctirador de Clint Eastwood, darrere de les cançons “Welcome Home (Sanitarium)” i “Confusion”.
A El sentido de Metallica (Cúpula, 2024) William Irwin afirma que el grup de metal rock Metallica va escriure “Welcome home (Sanitarium)” inspirant-se en la novel·la Algú va volar per damunt del niu del cucut (en català, a Factoria K, amb traducció del desaparegut Jordi Cussà —Cavalls salvatges— i Anna Camps), o en la pel·lícula de Miloš Forman (Algú va volar sobre el niu del cucut, 1975). La lletra s’adiu prou a aquesta història ubicada en un dels antics manicomis: “Benvinguts on el temps s’atura / Ningú no marxa i ningú ho farà / La lluna és plena, sembla que no canvia mai”.
A Irwin, els dos primers versos li recorden “les famoses instruccions de l’Infern de Dante: ‘Abandoneu tota esperança, els que hi entreu’”.
Els que escolten la cançó, opina Irwin, “poden identificar-se fàcilment amb el narrador de ‘Welcome Home (Sanitarium)’ perquè tots ens trobem presoners d’institucions, encara que en el nostre cas no hi hagi portes tancades ni finestres barrades (no locked doors or windows barred). La societat en general i els seus nombrosos agents —llars, escoles, esglésies— són institucions que ens etiqueten: fill, filla, estudiant, cristià, treballador, etc.”
I la cançó “Confusion” “conta una història semblant, descrivint la difícil situació d’un soldat que torna de la guerra amb un trastorn d’estrès posttraumàtic (TPET). Inspirant-se en la pel·lícula El franctirador, dirigida per Clint Eastwood, Hetfield retrata acuradament el seu personatge, identificant-se amb ell en la narració en primera persona: “La meva vida... / la guerra que mai no acaba” (My life... / The war that never ends).
Irwin opina que “el tema és antic, i es remunta almenys a l’Odissea, d’Homer, i al viatge de l’heroi que triga deu anys a tornar a casa després de la guerra de Troia, durant els quals es desvia contínuament de la seua ruta, amb parades en boxes que inclouen distraccions com el sexe i les drogues”.
Els llibres propis que Thomas Mann més s’estimava
Als Diaris complets, Feliu Formosa explica els llibres que l’autor de La muntanya màgica preferia de la seua pròpia producció.
En un ampli comentari sobre Thomas Mann, Feliu Formosa —poeta, dramaturg i traductor de l’alemany— recorda que un dels fills del novel·lista, Golo Mann, va explicar que “el seu pare havia expressat sovint la seva preferència per tres obres: Els Buddenbrook, que és la gran epopeia familiar, escrit en plena joventut, és a dir, una novel·la on l’element assagístic o de reflexió cultural no hi és; La mort a Venècia, com a peça on se sintetitza un dels temes predilectes de Mann, i Altesa reial, novel·la amb temàtica d’opereta, on és presentat el matrimoni d’un príncep amb una burgesa”.
D’aquesta tria, Formosa dedueix que “l’habilitat narrativa, la capacitat per explicar històries eren, doncs, les aspiracions primordials de Mann, el qual volia observar la realitat com ho havien fet els grans novel·listes del segle XIX, alhora que se sotmet al ‘geni de l’èpica’ que s’estén a totes les èpoques des d’Homer, passant per Dante i Cervantes, i que juga amb dues qualitats només aparentment contradictòries: l’objectivitat i la ironia”.