—Com creu que OnlyFans ha canviat la indústria de la pornografia?
—OnlyFans és una empresa propietat de persones amb un gran poder adquisitiu que s’estan enriquint amb tot això. És un producte molt capitalista que intenta monetitzar una cosa íntima, que és la sexualitat. Per tant, no és gaire diferent de la resta. Podem jutjar l’estructura que hi ha darrere, la manca de perspectiva feminista de les polítiques d’empresa, la manca de cures per les persones, sobretot dones, que creen continguts.
—Hi ha qui diu que OnlyFans ha democratitzat la pornografia. Quins creu que són els riscos i els beneficis d’aquesta accessibilitat?
Penso que en el moment en què fas que crear contingut d’aquest tipus sigui molt senzill per a tothom… No tothom ho fa des d’un autoconeixement, una consciència i tenint present l’impacte que pot tenir el tipus de relacions que es donen. No vull caure en un paternalisme, però a la plataforma es pot accedir des dels divuit anys, tant com a creador com com a usuari, i a 18 anys encara potser falten coses per acabar de desenvolupar. No sé si la maduresa emocional i cerebral és suficient per entendre què implica tot això. Si es té prou pensament crític, perquè no se’ns educa per a tenir-lo.
En un moment en què el capitalisme i la societat del gran consum està molt interioritzada en els joves, és probable que s’hi posin perquè els sembla una manera fàcil de fer diners, i no tinguin en compte el que comporta.
—Per altra banda, que els creadors tinguin més capacitat de decisió i no hagin d’obeir la voluntat d’un equip de producció, com passava en el porno tradicional, és un pas endavant?
—Si l’elecció és entre grans empreses mainstream de pornografia o OnlyFans, on tenen més autonomia, la resposta és clara. Està bé que puguis tenir l’espai de decidir què penges i com ho penges. Però alhora tens el risc de poder estar atrapada econòmicament, i acabis cedint a la voluntat i les ofertes dels usuaris, i traspassis els teus límits per necessitat econòmica. I en l’àmbit emocional et poses en joc, perquè hem après una sexualitat que fa gairebé impossible poder viure de la teva intimitat sense patir un impacte en la teva emocionalitat i en la teva autoestima.
—Sí, alguns dels creadors que hem entrevistat ens han explicat que al principi feien contingut suggerent, i amb el temps van decidir fer-lo més explícit.
—És clar. Hauríem de tenir en compte com està psicològicament i emocionalment aquesta persona, i quin impacte tindrà en el seu recorregut vital. Vivim en un món en què encara hi ha molt judici vers les persones que es dediquen a crear contingut eròtic. Pot ser que coarti la teva vida en molts sentits.
—Creu que OnlyFans ha aconseguit fer un rebranding del porno? Que s’accepta més socialment que la resta de treball sexual?
—Sí. És un gran èxit empresarial, això, des d’una visió capitalista. Hi ha certa diferència del patró de la persona que comença a crear contingut pornogràfic, des del porno tradicional. Sovint, l’home ho fa des del “mira com soc de mascle, que faig porno” i, en canvi, la dona, encara ara, ho fa des de l’estigma de la “marrana” que fa aquest contingut. El judici social és diferent.
M’agrada el concepte del rebranding del porno, perquè és veritat que han sabut donar-li la volta. No sé si tothom que penja contingut a OnlyFans considera que fa pornografia.
—Alguns dels entrevistats es diferenciaven del treball sexual.
—En el fons, les feines són molt similars, per no dir pràcticament idèntiques, independentment de si hi ha contacte físic o no. Però com que hi ha aquest estigma negatiu de la treballadora sexual, posar-li un altre nom i fer-ho semblar més progre, més actual, més empoderador, li va molt bé a la indústria.
Realment, el fet en si no és empoderador. Tot depèn del lloc des d’on es crea aquest contingut. Segur que hi ha qui ho fa des de la capacitat crítica i la consciència, però segur que hi ha molta gent que no ho fa des d’aquí. I la indústria se n’aprofita a través d’aquesta manipulació del llenguatge. Fins al punt d’arribar a plantejar-te que obrir un OnlyFans pot ser un bon recurs si et quedes sense feina.
El sexe ven, ven molt, i molts homes dels que el consumeixen no ho fan des de la consciència i el respecte.
—I, això no obstant, OnlyFans i aquests consumidors van ser l’única font d’ingrés durant la pandèmia de moltes treballadores sexuals que no es van veure protegides pel Govern.
—És que una cosa no està renyida amb una altra. Que puguis criticar un sistema que està utilitzant aquest contingut eròtic d’una manera no impedeix que s’hagi de reclamar els drets de les treballadores sexuals.
—També a través de les xarxes han proliferat les formacions per aconseguir triomfar a OnlyFans. Què en pensa, d’aquest fenomen?
—Vivim en un moment en què es fa molt això de donar una recepta de l’èxit. No només a OnlyFans, sinó també en molts altres sectors. Si després de conèixer l’A-B-C no s’aconsegueix aquest èxit, sembla que el responsable sigui l’individu. I, realment, segurament són pocs, en percentatge, els creadors que fan 30.000 € mensuals a OnlyFans. La majoria que conec jo no en treuen ni un sou sencer, ho fan com un extra.
—La plataforma té algunes mesures de seguretat: tothom que apareix als vídeos ha de tenir un compte vinculat al seu carnet d’identitat, no es poden fer servir certes paraules ni fer certs tipus de pràctiques…
—Entenc que han de complir uns estàndards, perquè aquests protocols legalment s’exigeixen, i prenen certes mesures per evitar agressions i abusos. Però, segurament, el punt de partida del negoci no té en compte les cures, que hauríem de preveure en qualsevol feina, i en les que treballen amb la intimitat sexual potser un punt extra, perquè hi ha un punt extra de vulnerabilitat.
—Algunes d’aquestes mesures són de protecció, però altres dibuixen un model de sexualitat concret. Per exemple, no hi pot haver sang, ni tan sols sang falsa o menstruació. Quines conseqüències pot tenir?
—En el fons, OnlyFans reprodueix el model normatiu i masclista de la sexualitat. En aquesta sexualitat masclista només hi ha un líquid permès, que és l’esperma, i quan hi ha líquids associats a la sexualitat femenina, com la menstruació, s’escandalitza. La menstruació és una sang neta i, en tot cas, ha de decidir qui crea contingut si vol continuar-ne creant quan està menstruant i l’usuari si vol consumir aquest contingut.
S’està perpetuant l’estereotip que la sexualitat bona és el plaer pel penis, i aquest model de sexualitat és molt reduït.
—Com valora la popularització d’OnlyFans des del feminisme?
—La crítica que en faig és que de manera estructural no hi ha cap perspectiva de gènere, cap mena de visió feminista, capacitista, antiracista… Penso que ens hauríem de plantejar si vivim en un món en què la majoria de les persones que es dediquen a crear contingut sexual ho fan tenint en compte el que implica, des del pensament crític
En l’àmbit social, la sexualitat que hem après és molt poc conscient, molt masclista, molt poc empoderadora, però es capgira aquest empoderament fent veure que existeix quan capitalitzes la teva sexualitat, quan segurament no tens prou ingredients per fer-ho de manera segura. No tothom, per descomptat. Hi ha creadores de contingut que treballen des de la consciència i el feminisme, però la majoria no.
—Hi ha molts creadors que són molt joves.
—La majoria dels adolescents volen ser influencers. Tant els fa ser influencers de cotxes o de sexe, volen guanyar fama i diners. I necessitem una mica més de crítica. L’adolescència és una etapa de tenir ganes de moltes coses, però, és clar, els creadors de contingut de divuit anys encara estan a l’adolescència. I potser un lloc de feina així en el moment social que vivim implica uns plantejaments que no sé si s’han arribat a fer.
—I sobre el fet que el 80% de les creadores siguin dones, què en pensa?
—Penso que la gran feina que tenim és ampliar la mirada de la sexualitat i canviar la concepció social que la dona és un objecte sexual. Per això necessitem un canvi del model educatiu que tenim, perquè avui dia, de manera conscient o no, les dones encara es visualitzen com a objectes sexuals, per al plaer de l’home. En canvi, a l’home se l’educa per a ser un subjecte sexual. I, d’alguna manera, alguns models dissidents acaben reproduint les estructures del model normatiu.
Crec que val molt la pena obrir i treballar tots aquests temes. Els homes ampliarien la seva parcel·la de sexualitat i aprendrien a gaudir de molts altres plaers. I les dones serien més conscients de les possibilitats que té la sexualitat i de la necessitat de viure-la lliure de culpes.
—Sobre això tracta el seu projecte “Confidències”, oi?
—Sí, tant en forma de curs com de llibre. Treballem molt amb dones i veiem que no se senten gens sobiranes de la seva sexualitat, que viuen una sexualitat que vetlla molt poc pel seu plaer.
—Quin seria l’escenari perfecte per a poder fer contingut sexual de manera segura?
—Que la sexualitat s’aprengués i es visqués des d’una normalitat i una naturalitat, que es pogués fer aquest contingut sense que s’hi relacionés una connotació negativa. Hauria de ser totalment lícit, fer contingut sexual. Però necessitem un model molt més saludable, feminista, divers i conscient de la sexualitat.
Segurament, plataformes com OnlyFans acaben generant contingut molt estereotipat des d’aquesta norma racista, masclista, capacitista… Però, fins que no trenquem amb el model estereotipat general que tenim de la sexualitat, no es crearà contingut per a totis.
—I, malgrat això, a OnlyFans hi ha comptes d’especificitats i fetitxes molt específics: peus, mans, pràctiques concretes…
—Un fetitxe és una cosa que pot enriquir molt la sexualitat, sempre que formi part de la legalitat i que totes les persones implicades estiguin d’acord amb el fetitxe. Però em plantejo des de quina perspectiva s’ofereix aquest contingut, des de reforçar el fetitxe o des de normalitzar-lo i integrant-lo en la sexualitat? Suposo que des de la primera. És un debat complex.