Era el 28 de maig de 1984 quan apareixia el primer número del setmanari que teniu a les mans. Aquesta data no era més que la culminació del llarg procés de gestació del projecte, amb anys de treball, tribulacions, encontres i desencontres. De fet, l’empresa editora, Edicions del País Valencià S.A., havia nascut set anys abans, el 7 d’octubre de 1977, amb la intenció de posar fil a l’agulla a una aventura que havia derivat de la idea primigènia d’una cadena radiofònica, Ràdio Zero, que mai va fer-se realitat. Durant la pluja d’idees, havien estat desestimades propostes escrites amb periodicitats diverses, com un diari o un mensual, perquè no s’adeien amb l’estratègia comunicativa del moment que perseguia el seu fundador i editor, Eliseu Climent. “Un diari era del tot inviable”, comentava en un article publicat el 28 de maig de 2024 al número especial que EL TEMPS va dedicar als seus quaranta anys d’existència, “i un mensual no podia aconseguir l’efecte desitjat; un setmanari era el màxim a què podíem aspirar”.
I no sols això: calia fer front a un grapat de dificultats afegides. D’entrada, l’econòmica. València no comptava ni amb una burgesia disposada a finançar el projecte, ni amb una massa crítica suficientment àmplia, sensible a la llengua i la cultura catalanes. “Un mitjà en valencià?”, va sorprendre’s el pilotari Paco Cabanes, el Genovés. “I quan tancarà?”
I ací no acabava la cosa. L’altre obstacle a superar era la manca de periodistes capaços d’escriure en català a València, amb una visió d’esquerres i de Països Catalans. S’hi conformà una plantilla heterogènia, multicolor, partint de noms joves i molt actius: des de Ferran Torrent fins a Vicent Sanchis, passant per Vicent Partal, Vicent Martí o Adolf Beltran. De periodistes catalans, a l’inici, res de res, fins al desembarcament de Ramon Barnils, el qual crearia el primer nucli de la redacció de Barcelona.
Des d’aquells temps, les generacions de periodistes, com també les dels col·laboradors externs, han anat succeint-se, rellevant-se, passant-se el testimoni i restant fidels als principis fundacionals de la revista.
Bastir un espai de comunicació de Països Catalans
Al llarg dels més de 2.100 números, EL TEMPS ha aparegut religiosament cada setmana. No ha estat un camí fàcil, precisament, ni planer. L’objectiu, però, s’ha complert: contribuir a bastir un espai de comunicació en català al llarg i ample dels tres territoris. Un marc comunicatiu que ha permès quallar relacions, generar sinergies i cohesionar el conjunt de la geografia en el camí cap a la construcció d’una realitat comuna. Aquesta ha estat l’obsessió, repetida mil-i-una vegades, del seu editor.
EL TEMPS, com a setmanari, ha tingut un paper clau en aquesta escena. Situat a la primera rereguarda informativa, ha profunditzat i ampliat amb anàlisis, investigacions, reportatges i extenses entrevistes una actualitat de la qual s’han encarregat, des de mitjan anys setanta del segle passat, el diari Avui i posteriorment les televisions públiques autonòmiques. Darrere d’ells, han sorgit altres capçaleres diàries, plataformes digitals i un reguitzell de publicacions periòdiques especialitzades, de caràcter sectorial. L’espai de comunicació, aquest gran edifici d’arquitectura complexa, ha quedat, doncs, definitivament erigit, i amb resultats satisfactoris.
Un mensual per a seguir avançant
Les transformacions accelerades i abruptes de l’àmbit de la comunicació, unides a la revolució tecnològica i als canvis d’hàbits dels lectors ens brinden l’oportunitat de repensar el nostre projecte. És la recompensa per haver superat quatre dècades d’existència. En aquest present afectat per la hiperacceleració, l’obsolescència i el consum ràpid, els nous canals de difusió de la informació han capgirat el mapa de l’enginyeria comunicativa. L’actualitat ha esdevingut sinònim d’immediatesa, en una cartografia atomitzada amb infinitat de partícules inconnexes en permanent ebullició. No es pot competir ni contra les xarxes socials, amb informacions més o menys contrastades —i fake news—, ni contra l’actualitat d’uns mitjans de comunicació al si dels quals rivalitzen els formats tradicionals —imprès, televisat o radiofònic— i el digital. Pura esquizofrènia.
Enmig d’aquest escenari, la periodicitat setmanal d’EL TEMPS ha perdut el sentit i l’objectiu originaris. Tot ha canviat. Actualment, el setmanari neda entre dues aigües: ja no és la primera rereguarda que va ser en els inicis, i alhora va a remolc d’una actualitat que no li pertoca capturar. D’altra banda, el marge temporal amb què treballa resulta insuficient per a plasmar una mirada àmplia, pausada i reflexiva sobre el món contemporani. Destinat a viure en aquest limbe, entre la immediatesa i el distanciament, queda irremissiblement exiliat en terra de ningú.
És, doncs, necessari —i saludable— posar-hi fre, reapropiar-se del temps i recuperar el ritme humà. Un acte contestatari, direu, d’insubmissió contra la dromocràcia —el règim de la velocitat—, contra els articles periodístics que es mesuren en minuts de lectura. Contra la urgència de llegir i d’escriure.
I això és el que es proposa EL TEMPS en la seua nova època: deixar de ser un setmanari per a convertir-se en una publicació mensual. L’actualitat corre per nombrosos canals i la podreu seguir també al nostre web. Ha arribat l’hora, doncs, de practicar una escriptura lenta, ben cuinada; de transmetre una mirada reflexiva, complexa, transversal; de suggerir noves aproximacions i enfocaments de la realitat. Una manera rigorosa, singular, de contar, d’escriure i de descriure el món, fidel al pensament crític que sempre ens ha guiat.
El nou mensual és, també, una invitació a vosaltres, lectores i lectors, perquè gaudiu relaxadament de la lectura, assaborint cada mirada, cada text, cada paraula; esplaiant-vos en les imatges, interpretant i interpel·lant la realitat a través de les infografies.
EL TEMPS mensual, no hi ha cap dubte, tindrà una veu més discreta, menys sorollosa, més distant. Es pronunciarà una vegada al mes, és cert. Però, alhora, ho farà de manera més contundent i ferma.