—En algun moment del llibre confessa que hauria volgut tastar “la flor de l’oblit” després de l’èxit de Noruega, tornar quan ningú no se’n recordara. Però aquest haguera estat “un altre parany del narcisisme”. “Qui em pensava? El Salinger de la Patacona? El Bartleby de la plaça Xúquer?”. M’ha semblat molt graciós.
—[Riures]. Sí... És l’eterna contradicció. Quan t’estàs menejant permanentment en el fil d’aram, la que dius és una de tantes contradiccions. És cert que volia esperar dos o tres anys, estava en un moment de molta tranquil·litat. I no saps mai el que passarà quan publiques, sempre és un xicotet terratrèmol. Però les coses són com són i es va imposar el projecte. Jo també entenc que els editors tenien ganes de publicar-me i vaig fer el pas.
—També haguera estat una certa impostura retirar-se després de l’èxit.
—Veig la impostura per tots els costats, quan escrius, quan no escrius... Al final, sempre et consideres un impostor. Crec que una de les coses bones d’escriure és que estàs jugant sempre amb el sentiment d’impostura. I això crec que et fa millor persona, ser més comprensiu amb els altres. En el fons, la majoria som impostors d’alguna forma, per això ser-ne conscients ajuda a tindre més tendresa per la majoria de persones que passen pel teu costat.
—Serveix també per a relativitzar la sensació que escriure no serveix realment per a res. Un sentiment que la dana, no sé si li va passar, accentuava.
—Sí. A veure, jo gaste sempre el símil del vell que fa maquetes i un dia a l’any baixa al casal de la falla i els exposa. Tinc un poc eixa sensació. En aquest cas, amb un component d’arribar a més gent. Si és que s’arriba, perquè de vegades escrius un llibre i no arribes a ningú.
—La promesa del divendres s’havia d’escriure, funciona reblant el clau de La balada del Bar Torino (2014) i com a contrapunt de no-ficció amb un cert punt de lluminositat a l’amargor de Noruega. I faig constar que no és cap retret.
—No, ho tinc claríssim. Fixa-t’hi: en Noruega la relació del narrador amb el pare és molt dolenta, no tenia res a veure amb la relació amb mon pare. No volia que quedara en l’aire la sensació que el que es contava en Noruega era la veritat. Per això en La promesa del divendres s’imposa l’homenatge al pare. Sobretot amb els anys durs quan li detecten la malaltia, la malaltia s’imposa i veus el que ve.
—La història del seu pare és trista; les relacions amoroses que es narren també tenen un aire de tristor, però, malgrat tot, la novel·la té un punt de bellesa, més que de lluminositat com es deia adés.
—És una apreciació de lector que jo agraïsc, evidentment. Si el lector aconsegueix arribar a eixe lloc, no hi ha millor elogi. Sí que pense que el meu gran privilegi és que he tingut molt de temps per a elaborar ferides profundes. És una reflexió que sempre faig quan em diuen: quines coses que t’han passat. Però he tingut la sort que després les he pogut elaborar. El problema és quan no pots fer-ho. Si la vida et brinda l’oportunitat i saps fer-ho, ixes molt reforçat. Tal vegada per això acaba sorgint un bri de lluminositat, de vitalitat i, el que tu has dit, de bellesa.
—De fet, és una novel·la bonica. Un altre terme que de cap manera s’ha de veure de manera despectiva.
—No. Veig que és una novel·la que té tendresa, compassió, agraïment. Els darrers anys hi ha hagut dues coses importants en la meua vida: saber donar les gràcies i saber demanar disculpes. Són dues cosetes fonamentals. Si aconseguírem que la societat s’articulara al voltant d’això, tindríem molt guanyat.
—El llibre és una mena de passar comptes, potser amb excés d’autoflagel·lació, amb una adolescència marcada per unes ferides obertes i una ràbia que es canalitzava a través del futbol. “Un xic despistat amb propensió al fanatisme”, descriu.
—Trobe que no hi ha un excés d’autoflagel·lació en la novel·la. He sigut lúcid i he sigut honest; és important ajustar comptes amb un mateix, perquè després tractes millor els altres, entens millor els altres i, d’alguna forma, comprens millor els altres. Això és el que he fet.
—No em referia tant al fet de passar comptes, amb la qual cosa estaria d’acord, com al grau d’autocrítica.
—Buf... Crec que està prou equilibrat, perquè realment jo era així, em recorde així. La noció de perdre el temps era una noció molt dolorosa, era un xic amb molta ràbia, amb molta mandra i amb moltes incapacitats. Perquè tenia molta por. Era això: tenia molta por.
—El futbol canalitza la ràbia, però en algun moment de la novel·la diu que també el va salvar.
—Evidentment. Perquè el futbol canalitzava la ràbia.
—Clar.
—El que passa és que arriba un moment que genere un espai de ràbia nova. I és quan dic: ja n’hi ha prou. Vaig detectar que m’estava enganyant, que m’estava fent mal, que jo no volia ser eixa persona. Aleshores, vaig tindre la immensa sort de començar a llegir.
—“No aspire a la veritat, aspire a la novel·la”...
—Crec que eixa frase és clau, perquè en la novel·la, evidentment, hi ha moltes coses emmascarades...
—Per delicadesa.
—Sí. Aleshores jo havia de ser honest amb el lector, dir-li: el que ha passat ha passat, però hi ha portes que no puc traspassar per respecte a determinades persones que no puc posar en la meua història.
—Està bé perquè no oblida en cap moment que està fent una novel·la, que, tot i partir de la no-ficció, ha de jugar amb la literatura, administrar la informació, els girs argumentals, els recursos literaris.
—Evidentment, per això eixa frase. Celebre que ho hages vist amb tanta lucidesa, perquè per a mi és important.
—I després està el tema de l’estil: hi ha un aprofundiment en l’expressivitat de la prosa, allò que s’estava provant en Noruega.
—Crec que això és fruit de la confiança, del bagatge i de l’ofici. Quan tenia 21 o 22 anys vaig arribar a la conclusió que l’única cosa que faria millor, si mantenia el cap més o menys en el lloc, seria llegir i escriure. Perquè la bellesa física s’esvaeix, la fortalesa es perd, la salut a poc a poc va mancant. Però la lucidesa, si tens la sort que el teu cap funcione, va creixent. Vaig decidir que volia viure així. I crec que l’escriptura respon d’alguna forma a eixa voluntat de millorar. Clar, també és cert que has de tindre la capacitat de conèixer les teues limitacions i una mirada autocrítica. Tots podem embarrancar amb novel·les i textos fallits, que no arriben allí on vols arribar. Per això crec que és bo passar comptes, et manté sempre en tensió.
—Crec que s’ha dit, amb un cert apressament, que La promesa dels divendres és un llibre que supera Noruega. No ho tinc clar, però és veritat que el nou és un llibre més compacte, més embastat, més homogeni a l’hora de mantenir l’interès.
—Hi estic totalment d’acord. Crec que a Noruega li sobraven planes, 80 o 90 planes. El problema era que no sabia quines. És la història de sempre. Crec que a aquesta novel·la li sobren menys paraules, m’he apropat a l’ideal fusterià: Fuster deia que a totes les novel·les els sobren paraules. L’objectiu ha de ser eixe, fer llibres més compactes, amb més força. I l’estil trobe que està més acurat. Primer, perquè vaig escriure Noruega sense cap expectativa, per la inèrcia de l’escriptura, sense pensar massa què podia vindre. Però clar, ací tinc una exigència. A banda, he après molt; Noruega per a mi ha sigut un màster, no m’he quedat amb la part dels elogis i el rebombori que va generar, m’ho vaig mirar des del costat de l’aprenentatge i de tractar de millorar.
—Un altre dels grans temes del llibre és l’escriptura, hi ha una reflexió constant sobre per què s’escriu, per a què serveix... I és una reflexió ben embastada en la narració, com trencant de tant en tant la quarta paret i explicant per què s’està escrivint cada cosa.
—Per a mi és fonamental, forma part del dia a dia de totes les persones que tenen una vinculació estreta amb la literatura. Per què estic fent açò quan el món va per un altre costat? Per què continue llegint i escrivint? Què em dona açò? A voltes et sents estrany, no saps si estàs guanyant o perdent el temps. Forma part del procés de maduració, no tant de tractar de tindre certeses, perquè no les tens, com d’almenys justificar-te. Crec que, al final, busquem un espai de calma, de moderada serenitat. I si el trobem en algun moment, l’aprofitem.
—En un passatge parla de la Setmana del Llibre en Català a Barcelona, on va presentar Noruega. Trobe que era un fet important, però no podia sospitar que esdevindria tan transcendent des del punt de vista vital. I literari. No sé fins on podem llegir per no avançar argument...
—Tu ho has dit [riures]. Va ser determinant. Van passar coses que en aquell moment em van deixar fotut, trist. Després, la vida és com és: l’atzar obri finestres que no esperaves. I gràcies al viatge a Barcelona he pogut escriure el llibre.
—Ho deixarem ací, per no fer espòilers. Però sí que es pot dir que aquell viatge el va fer sentir escriptor.
—Sí, perquè no em considerava escriptor. Pensava que havia tingut sort, que els amics de Drassana m’havien donat el premi perquè no tenien una altra opció [riures]. I bé, allí canvia un poc el paradigma i canvia sobretot la percepció, veus que estàs en una lliga que pensaves que no era la teua. Potser sent l’Osasuna o el Getafe, però estava jugant la lliga.
—A veure, jo vaig estar en aquella Setmana del Llibre i Rafa Lahuerta era com a mínim el València.
—Bé, però jo tenia la sensació de ser l’Osasuna. Em considerava un nouvingut a un espai absolutament desconegut que no podia ni imaginar. Però sobretot va ser important en el terreny personal, per les coses que van passar. I perquè, d’alguna forma, em va vindre la crisi de no voler publicar mai més, i, al mateix temps, era la primera pedra del que va vindre després. Les coses són així, per això segurament ens agrada tant la literatura. I escriure.
—Ja hem dit que el llibre rebla l’homenatge al seu pare, d’una manera preciosa, però també aprofundeix en la relació tan especial amb València, la seua ciutat. Un lloc que estima feroçment, però que també és la “València agenollada que havia d’ofrenar noves glòries a Espanya per fer-se perdonar les vel·leïtats republicanes i vitalistes”.
—És que és així com ho veig, dissortadament hem patit molt. València és una ciutat massacrada pel franquisme. Amb la gran desgràcia que després s’ha comprat el relat creat pel franquisme sobre València. És doblement enutjós: és donar-li la raó al teu botxí. I paguem les conseqüències i continuarem pagant-les molt de temps. Però pareix que és el que li agrada a la gent. És el que hi ha.
—La figura del seu pare li serveix per descriure les contradiccions de cert tipus de valencianisme, molt de la ciutat, d’algú que plora davant la Geperudeta, tot i no ser una persona d’església, o que parlava en valencià amb els catalans, però negava la unitat de la llengua per “pura cabuderia localista”. Un valencianisme “visceral i emotiu, de metafísica blasquista i mirada colonial”. És un perfil que ajuda a entendre moltes coses.
—Ha sigut així. Hem tingut circumstàncies molt hostils: hi havia un valencianisme real que no va ser aprofitat i que inclús va acabar sent contrari a les seues aspiracions naturals, com donant la raó al botxí. Però els processos de manipulació de les masses funcionen així. Mon pare era molt representatiu, perquè era l’exemple més visible i notori. Vaig aprendre molt observant les seues vivències i maneres de reaccionar. Sent, com era, “un bon valencià” [les cometes són de Lahuerta], d’alguna forma comprava la mercaderia avariada. Era molt habitual entre classes no il·lustrades que no havien tingut l’oportunitat d’estudiar, era gent que només sabia treballar, persones molt castigades per les circumstàncies. I que després van ser víctimes d’una gran manipulació, per desgràcia.
—És interessant, perquè vostè en algun moment, tot i formar part d’aquelles classes treballadores, agafa els llibres i pot eixir del cercle.
—Perquè soc un privilegiat, vaig tindre la immensa sort —de vegades aquestes coses passen— que Manuel Ardit [diu en referència al conegut historiador mort el 2013] era veí nostre. Em regalava llibres de Quaderns Crema, traduccions... He llegit molta filosofia en català perquè em regalava uns opuscles que feia. Va ser una sort immensa. I li estaré eternament agraït, evidentment, per a mi va ser una figura clau. Després, clar, hi havia la voluntat de voler llegir i tindre un criteri propi. Això és bàsic, perquè podia no haver-li fet ni cas; al principi reconec que li tenia certa mania, perquè era catalanista [riures]. Després va ser tot el contrari, vam tindre una relació molt bonica. De fet, una de les coses que em sap greu de tot açò és que ell no ho ha viscut, però la seua dona sí. Li vaig regalar un llibre dedicat, perquè per a mi Ardit va ser una figura cabdal.
—Que bonic!
—Sí.
—Josep Vicent Miralles sol dir que els escriptors valencians som fills de Ferran Torrent i Rafael Chirbes. Jo afegira Joan Francesc Mira, però quan Paco Cerdà li demanava a vostè fer una alineació literària incloïa entre els valencians Estellés i Fuster. El primer no em va sorprendre, el segon sí.
—Fuster no té a veure amb la meua obra, però la seua escriptura és hipnòtica. És un escriptor fantàstic. La pena és que la gent es queda amb l’autor dels pamflets, però és un escriptor de primera magnitud; el seu domini de la prosa, la musicalitat, la capacitat de traure obra a qualsevol pedra... És espectacular, soc un fan absolut de la prosa de Fuster. El que passa és que en Noruega hi ha alguns paràgrafs... Però forma part de la mirada fusteriana i de l’atmosfera que es narrava: no era molt versemblant que el narrador fora fusterià.
—No.
—Però soc un lector apassionat de Fuster. Per cert, en l’alineació em vaig oblidar de Josep Pla. Sempre t’oblides d’algú. Per a mi Fuster i Pla són fonamentals.