Als inicis de la dècada del 1990 el mur de Berlín havia caigut i Occident havia decretat un prematur “fi de la història”. Llavors, va arribar un bany de realitat des de la turbulenta àrea dels Balcans, una guerra que va sacsejar i esquarterar l’antiga Iugoslàvia deixant un rastre de sang i destrucció. El primer conflicte televisat: durant anys, aquella cruenta confrontació va acaparar folgadament l’espai comunicatiu. Fins que la nova centúria i el punt d’inflexió dels atacs als Estats Units de l’11-S desviaren el focus d’atenció.
Qualsevol persona amb l’edat suficient i inquietuds informatives estàndard recordarà el conflicte multiètnic dels Balcans, algunes de les massacres més salvatges i com es va redibuixar el mapa europeu. De la postguerra guardem un record molt més difuminat. Fins al punt que fets absolutament cabdals, com el magnicidi que va acabar l’any 2003 amb la vida del primer ministre de Sèrbia, Zoran Djindjic, són quasi desconeguts.
Djindjic, polític de conviccions demòcrates i partidari d’aproximar-se a les democràcies occidentals, va ser un dels actors decisius en la caiguda del règim d’Slobodan Milosevic, el qual, més enllà de la responsabilitat en la guerra, acumulava un sòlid historial repressiu i de connivència amb el crim organitzat. El règim va caure, però els seus tentacles, ben assentats en les clavegueres de l’Estat serbi, li van posar les coses molt difícils a Djindjic. Tant que va ser assassinat.
Sobre aquesta història es construeix la trama de la minisèrie de huit capítols Operació Sabre, una producció de la radiotelevisió de Sèrbia (RTS), estrenada el 7 de gener a Filmin, que té l’interès per a l’espectador nostrat de recuperar uns fets sobre els quals gairebé no sabem res. I que complementa una sèrie anterior, Els últims tres dies (2021), en la qual es recreava la detenció el 2001 de Milosevic per fer-lo comparèixer davant el Tribunal Penal Internacional de la Haia. Els creadors d’Operació Sabre, Vladimir Tragic i Goran Stankovic, situen la mirada en el que va passar abans i després de la detenció, en les dificultats de Djindjic per democratitzar Sèrbia amb bona part dels cossos policials i militars, especialment el cos d’elit La Unitat, posant bastons a les rodes i fent el possible per ocultar els draps bruts —tacats de sang— del règim de Milosevic.
Amb continus salts avant i enrere, la sèrie recorre les trames polítiques i les decisions que condueixen a l’assassinat, amb un pes pesant de la interpretació sèrbia, Dragan Micanovic, en el paper d’un angoixat i emmanillat Djindjic que ha d’enfrontar-se als entrebancs interns i a la incomprensió externa d’una Unió Europea que li exigeix que Sèrbia passe els comptes penals de la guerra, però li tanca les portes de la integració. Tot, evidentment, per no alterar el gegant rus. Aquest segment contextualitza els fets i ens ajuda a entendre les interioritats de la política sèrbia. Però, malgrat algunes escenes esplèndides —com ara una reunió amb La Unitat en el primer capítol o una reveladora cimera amb el canceller Gerhard Schröder—, el fort de la sèrie rau en les trames protagonitzades per personatges que no van existir mai.
O no així: a l’inici de cada capítol s’adverteix que la sèrie és una reconstrucció de fets real amb la informació a l’abast i testimonis, però “producte de la imaginació dels autors” i amb personatges principals ficticis, en referència al trio que vehicula la història al marge de Djindjic. El primer d’aquests rols centrals és Danica —esplèndida Milica Gojkpovic—, una jove periodista, cap de família monoparental, amb una vida professional complicada per la poruga línia editorial del seu mitjà i la mirada escèptica d’una mare alcohòlica que també va exercir el periodisme. Dels policies, el més llevant és Boris —interpretat per un Ljubomir Bandovic que recorda per moments el nostre Juli Mira—, tutelat per un sogre amb un obscur passat policial. Finalment, Uros —Lazar Tasic— és un jove atrapat pels favors a la seua família d’una colla de criminals, que ha de treballar a contracor per a individus miserables que l’utilitzen i el maltracten.
L’evolució d’aquests personatges i la dels seus respectius àmbits anirà construint una xarxa relacional que va agafant gruix i sentit en la mesura que avança la sèrie. Una producció amb imperfeccions i desequilibris però intensa, amb un ritme constant. Que, com ha de ser, arriba al clímax en un darrer capítol devastador i dolorosament realista, que deixa l’espectador amb mal cos. Una maror necessària, perquè qualsevol edulcorant haguera adulterat els fets.
Amb tot, el millor d’Operació Sabre, a més de ser un thriller impecable des del punt de vista narratiu i interpretatiu —l’elenc va ser premiat col·lectivament en Canneseries—, és el clima que reflecteix, l’ambient gris i ofegós d’una Sèrbia als inicis del segle XXI poblada de gent cansada i ullerosa, malcarada i nicotínica, que lluita per sobreviure en un entorn hostil, duríssim, on és fa difícil mantenir-se en el costat bo de la història. Una aspror ambiental i vital reflectida també visualment, en uns espais tancats d’una tristor i una grisor dissuasives. Una cruesa conceptual i estètica que pot expulsar alguns espectadors, però que, paradoxalment, és l’actiu més rellevant de la sèrie.
Operació Sabre
Creadors: Vladimir Tagic i Goran Stankovic
Repartiment: Dragan Micanovic, Milica Gojkpovic, Ljubomir Bandovic i Lazar Tasic
Temporades: 1
Plataforma: Filmin