El 6 de febrer de 1918, cent un anys després de la mort de Jane Austen, La Vanguardia publicava a la pàgina quatre: “En la última sesión de la Real Academia de Buenas Letras, el señor Jordán de Urríes dio a conocer su reciente traducción de la novela de Jane Austen, titulada Orgullo y prejuicio, hasta ahora no vertida al castellano. La autora, que murió en la transición del siglo XVIII al XIX, era consideraba por los ingleses como la más ducha de sus novelistas, y como superior a no pocos escritores más conocidos que ella fuera de su patria, habiendo llegado Lord Macauly a compararla con Schakspeare [sic]. La novela, con un asunto sencillo de costumbres, admirablemente conducido, es una acabada pintura de caracteres hasta en algunos de los personales secundarios de la misma, pero, sobre todo, es una insuperable descripción del proceso evolutivo del alma de los protagonistas, de los cuales él va perdiendo el orgullo y ella abandonando sus prejuicios contra él, después de haber llegado ambos al punto culminante de esos defectos, y todo ello de un modo gradual, lógico, completamente humano y absolutamente verosímil”.
A banda de la magnífica síntesi de la novel·la, el periodista de La Vanguardia —guiat o no pel criteri de l’aristòcrata aragonès Jordán de Urríes— destacava que Austen era valorada a Anglaterra “como la más ducha de sus novelistas” i esmentava unes comparacions amb Shakespeare que no han estat ni les úniques ni les últimes.
Uns cent cinquanta anys després de les obres on Lord Macaulay podia parlar d’Austen (possiblement cap al 1848), el 2005, Harold Bloom, el més respectat dels crítics nord-americans del segle XX, escrivia sobre Emma de Jane Austen a Novelas y novelistas. El canon de la novela (Páginas de Espuma, 2012): “Per a mi, com a crític estatunidenc, Emma és la més anglesa de totes les novel·les angleses i, sens dubte, una de les millors. Més que Orgull i prejudici, és l’obra mestra d’Austen, el més gran triomf del seu vigorós art”.
A casa nostra, les novel·les de Jane Austen han tingut en els últims anys una bona acollida que ha sorprès fins i tot les editores que l’han reivindicada, com la Blanca Pujals, de Viena, impulsora de la col·lecció “Club Victòria” que ha editat Seny i sentiment —número 1 de la col·lecció, el febrer de 2021—, Mansfield Park (2021), L’abadia de Northanger (2023), Orgull i prejudici (2024) i publicarà, la segona quinzena de febrer, Persuasió. “De Seny i sentiment —diu Pujals— ja anem per la tercera edició. Però quan vam traure la primera era febrer, en vam tirar 2.300 i per Sant Jordi ja s’havia exhaurit”.
La resposta als Sant Jordis d’aquests últims anys han confirmat aquesta inèrcia: “Sorprèn sobretot la mitjana d’edat de la gent interessada en Austen. El dia de Sant Jordi ho veiem, que l’edat mitjana és molt baixa. La gent de 16 i 18 anys agafen els llibres d’Austen i els abracen emocionats”, assegura Blanca Pujals. Mentrestant, a les xarxes, molts adults que no han llegit Austen se sobten davant de la reacció dels més joves, segons Pujals: “Molta gent que només ha vist adaptacions al cine i no l’ha llegit, no ha vist que és una autora molt divertida i, quan veuen la generació Z pixant-se de riure amb Jane Austen, es queden impactats”.
Jane Austen ha estat reivindicada per Macaulay, Walter Scott, Anne Brontë, Virginia Woolf i Harold Bloom, entre molts.
“És una autora que realment és un clàssic” afirma Pujals a EL TEMPS: “Han passat els anys i els seus llibres continuen agradant generació rere generació. Tu canvies la mussolina i els brodats per uns texans i una samarreta, i les situacions en què es troben els personatges són universals. I és una autora que es pot rellegir moltes vegades”, defensa Pujals, explicant el seu cas: “Quan vaig llegir Seny i sentiment molt joveneta —amb tretze o catorze anys— em vaig sentir més com la Marianne i em vaig enamorar més del Willoughby; però després la llegeixes de més gran i pots sentir-te més Elinor. Això és una cosa pròpia dels grans autors, que et parlen de diferents coses en diferents moments de la vida”.
Virginia Woolf, a Una habitació pròpia (Angle, 2024) se’n feia creus que Jane Austen, només començar el segle XIX, pogués escriure el que va escriure tot i estar sempre pendent de no ser enxampada escrivint, sobretot al començament de la carrera: “Aquest era, potser, el miracle més gran de la seva obra. Aquí tenim una dona que, pels volts del 1800, escrivia sense odi, sense amargor, sense por, sense protestar, sense alliçonar. Així és com escrivia Shakespeare, em vaig dir, fent un cop d’ull a Antoni i Cleòpatra; i quan la gent compara Shakespeare i Jane Austen, potser es refereixen al fet que les ments dels dos havien cremat tots els impediments. Per això no sabem res de Jane Austen ni sabem res de Shakespeare, i per això Jane Austen viu en cada paraula que va escriure, igual que Shakespeare”.
Encasellada erròniament en una literatura romàntica sensiblera, la literatura de Jane Austen parla de debats fonamentals per a la humanitat, però, com Shakespeare, ho fa amb obres que ofereixen una capa d’entreteniment que fa de ganxo i arriba a tothom.
“És possible”, s’arrisca l’última traductora d’Austen, Maria Rosich, “que les versions cinematogràfiques li hagin donat aquesta fama de romàntica, però Persuasió”, el títol que Viena editarà el febrer, “és encara menys romàntica, potser perquè ella era més gran quan la va escriure o perquè la protagonista també és més gran: No està en l’edat de casar-se de l’època, els 17 o 18, sinó que en té 27 o 28, i llavors està en una altra fase vital. No li podries posar l’etiqueta de romàntica; és més una mena de retrat social, té una perspectiva més social que sembla mentida que tingui ja 200 anys”.
Rosich, traductora d’aquesta Persuasió i de l’última versió d’Orgull i prejudici, descarta que aquestes novel·les siguin bàsicament romàntiques: “Encara que a Orgull i prejudici hi hagi un enamorament i un canvi d’opinió de la noia protagonista (un canvi de perspectiva sobre ell), no deixa de ser una cosa amb molt d’humor. El paper de la mare, del pare i les germanes no és de novel·la romàntica i, de fet, revela una gran capacitat d’abstracció i de veure les coses com eren”. I d’explicar-les amb ironia.
Blanca Pujals també critica aquests prejudicis: “La posen com a autora romàntica quan ella es passa totes les novel·les criticant el romanticisme i els estralls que tenia sobre la gent que es prenia massa seriosament aquest romanticisme. A L’abadia de Northanger s’està rient contínuament de les novel·les gòtiques romàntiques, i a Seny i sentiment hi ha crítiques a les que són massa romàntiques. Es nota molt que afavoreix Elionor [que representa el seny], i, en canvi, a la Marianne, tot el que li passa és per haver llegit massa literatura romàntica. Austen ha dedicat tota la seva obra a criticar el romanticisme i que li diguen que és romàntica simplement perquè hi ha històries d’amor... és com si digueres que Guerra i pau de Tolstoi és romàntica perquè hi ha una història d’amor. És una mica estrany”.
És estrany perquè, fins i tot, les crítiques que històricament li havien arribat eren per mantenir-se a distància, per la fredor. És la lectura que en va fer Charlotte Brontë en parlar sobre ella: “Res semblant a calor o entusiasme, res d’enèrgic, punyent, colpidor, no pot ser utilitzat per a elogiar aquestes obres: totes aquestes demostracions que l’autora hauria tractat amb un menyspreu ben educat, poden ser excloses per outrés i extravagants. Va fer molt bé la seua feina de descriure la superfície de la vida d’un grapat de gentils anglesos. Hi ha una fidelitat xinesa, una delicadesa de miniatura en el dibuix. No amoïna el lector amb cap element vehement, no el destorba amb res profund. Les passions són matèria desconeguda per a ella: fins i tot renuncia a parlar-ne...”.
Renunciar a parlar de les passions no sembla propi de la novel·la romàntica.
La crítica de Brontë sembla un punt excessiva. Blanca Pujals justifica l’autora de Jane Eyre perquè només havia llegit una obra d’Austen — “la que menys li podia agradar”— i recorda que la seva germana Anne Brontë sí que admirava Austen.
Maria Rosich explica que sempre havia llegit “Jane Austen traduïda” i llegir en anglès —i traduir— Orgull i prejudici “va ser com un descobriment. M’he llegit els altres també perquè m’ha semblat que m’estava perdent coses, si no. Sembla mentida que, a pesar que pugui haver-hi paraules que hagin canviat el significat —com manners, que avui en dia és bones o males maneres i en la seva època era una cosa més general sobre com es portava la persona (el caràcter, el que sabia, etc.)—, que a pesar d’això sigui sorprenentment moderna l’escriptura d’Austen. Et crida l’atenció perquè t’esperes una cosa més encarcarada. Se sol dir que fa frases molt llargues. Potser les fa en comparació de la literatura anglesa d’avui dia, però no són frases enfarfegoses d’aquelles que et perds i ja no te’n recordes de quin era el subjecte. És superagradable de llegir”.
És probable que els prejudicis contra Austen siguen fruit de la baixa proporció de lectors reals de les seues obres, d’unes pel·lícules sovint ensucrades perquè expliquen la història sense el distanciament irònic de l’autora i d’una mirada esbiaixada sobre les obres d’autoria femenina. Fins i tot Harold Bloom, quan parla sobre Austen identifica injustament l’autora amb alguns dels seus personatges, com la tímida Fanny de Mansfield Park, de la qual diu que “és la veritable succedània d’Austen”.
Blanca Pujals recorda que “el fet que una dona faci una dona com a protagonista no vol dir que estigui fent el seu alter ego a la novel·la, igual que ningú no dubta que els homes quan fan personatges homes no sempre estan escrivint els seus alter egos”.
Pujals opina que l’única protagonista que s’assembla més directament a Austen és la de la primera novel·la que va escriure —tot i que es va publicar pòstumament—, L’abadia de Northanger: “Aquella que es nota que és més alter ego d’Austen és la Catherine Morland de L’abadia de Northanger, perquè l’escriu pràcticament quan és adolescent i és com ella: molt irònica i independent; li agrada llegir i els esports a l’aire lliure, com el criquet i el beisbol”.
En la resta de novel·les Jane Austen desplega una extraordinària diversitat de personatges. “Austen es prenia molt seriosament la seva professió d’escriptora —com es pot veure a les seves cartes a la seva germana Cassandra—. Avui dia, no trobaríem escriptors que es prenguin tan seriosament la construcció dels personatges com ella”. A més, apunta Pujals molt encertadament, els rols dels personatges també van evolucionant: “A Seny i sentiment fa el personatge més racional i el més sentimental; després fa personatges superpotents com la Lizzy Benneth d’Orgull i prejudici, que és també una dona amb iniciativa. En canvi, a Mansfield Park vol demostrar que una noia tímida, com és la Fanny, també pot ser una gran protagonista i, un cop demostrat, fa Emma, que és tot el contrari. Però en tots dos casos poden ser protagonistes que al començament poden ser desagradoses per al lector —per raons diferents— i acabar sent meravelloses” per l’evolució dins la novel·la.
En aquest sentit, Mansfield Park és doblement interessant, perquè, de bon principi, el lector es pot enamorar de la presumpta enemiga de la protagonista, un joc que Austen no havia practicat fins aquell moment: “A Mansfield Park, Fanny al començament és supertímida i supercalladeta, i la Mary Crawford desimbolta”, explica Pujals a EL TEMPS.
Perquè el lector se’n faci una idea, Mary Crawford és qui pronuncia aquesta frase en una novel·la de 1814: “Un sacerdot no fa altra cosa que no sigui el dròpol, ser egoista, llegir el diari, mirar com plou i discutir amb la dona. El vicari li fa la feina i la seva única activitat en la vida és tenir la panxa contenta”.
“Normalment”, continua Blanca Pujals, “Austen ens té acostumats a protagonistes que són com la Mary Crawford. En canvi, aquí te la presenta com a antagonista. Fins aquell moment, les antagonistes de Jane Austen eren superfàcils d’odiar: la Caroline Bingley [Orgull i prejudici] no pot ser més pesada i la Lucy Steele [Seny i sensibilitat] també tela marinera. És molt fàcil que les odiïs, però quan llegeixes Mansfield Park, sobretot al principi, la Mary Crawford et té absolutament enlluernat. Crec que això és un punt de maduresa de Jane Austen que, com a escriptora, va creixent i fa de Mansfield Park una obra imprescindible de la literatura universal”.
Una obra que cal llegir, com totes les de Jane Austen, com tota la literatura, sense prejudicis.