Escenes de piscina de John Cheever i Emma Cline
La convidada (Anagrama, 2024), d’Emma Cline, s’ha comparat amb la pel·lícula El nedador, basada en el conte de John Cheever del mateix títol, publicat per Cal Carré, i per Proa dins de Contes (Proa, 2007).
La literatura incòmoda, freda i un pèl neocostumista d’Emma Cline retrata, a La convidada, una jove de vint-i-dos anys acostumada a viure de la seducció fins que l’últim dels seus amants la margina dels ambients luxosos per on transita. Però ella, com El nedador de John Cheever, no voldrà renunciar a les piscines luxoses.
Del conte de Cheever hi ha dues traduccions a l’abast: la de Jordi Martín Lloret per l’edició de tots els Contes (Proa, 2007) i la d’Esther Tallada per El nedador (Cal Carré, 2023). El relat va generar una pel·lícula el 1968 amb un guió encara sòlid d’Eleanor Perry i una direcció, que no ha suportat gaire el pas del temps, del seu marit, Frank Perry (de fet, ell va deixar el projecte per “diferències creatives” i el va rematar Sydney Pollack).
El protagonista de Cheever “sentia un inexplicable menyspreu pels homes que no es llançaven a les piscines. Nedava amb un crol irregular, respirant amb cada braçada o cada quatre, i comptant mentalment l’un-dos un-dos de l’aleteig de les cames. No era una braçada pràctica per a les distàncies llargues, però la domesticació de la natació havia imposat uns quants costums a aquell esport, i a la part del món on ell vivia el crol era l’estil habitual. (...) Es va impulsar amunt a l’altra vora —mai no feia servir l’escala— i va començar a travessar la gespa. Quan la Lucinda li va preguntar on anava, va dir que se’n tornava a casa nedant”. De piscina en piscina.
La protagonista de Cline no s’hi llança. “L’Àlex seia a l’ombra amb les cames dins l’aigua calenta. El sol deformava la superfície de la piscina. Llegia un llibre de memòries que havia trobat a la lleixa del menjador, un vell llibre de tapa dura amb les pàgines de color mantega, tan resseques que fàcilment les hauria pogut marcar amb l’ungla del dit.
Va sentir un bufador de fulles en algun racó de la finca, i després un tallagespa. De tant en tant, un home amb màniga llarga i gorra de beisbol passava per davant de la piscina carregant una galleda d’escombraries plena de males herbes. L’Àlex el saludava amb la mà fent un gest amb el cap, però ell mirava a terra”.
L’art congelat a ‘L’imperi del fred’
François Garde, que ja va guanyar el Goncourt amb Ce qu’il advint du sauvage blanc (2012), fa divulgació de la cultura i de la ciència de la neu i el gel en aquest assaig de Cossetània.
Curiós, divulgatiu i documentat assaig sobre el fred: des de la ciència, la cultura, la història i la llegenda. L’imperi del fred (Cossetània) de François Garde descobreix misteris, tendències artístiques, comportaments animals (també humans) i canvis climàtics relacionats amb les baixes temperatures. És molt interessant la constatació que la pintura occidental no volia mirades negatives sobre la neu i el gel. «En la pintura i en totes les arts decoratives, com ara la música, l’hivern hi és representat com un temps de descans i de jocs. El tema de llarga durada de les quatre estacions, en pissarres, paravents, gravats, ventalls, brodats, cartes de joc, reprèn sense descans les amables escenes d’aquest tipus. El fred hi és veritablement absent. És massa dolent per ser convidat als salons”, rebla Garde, que posa com a exemple Caçadors en la neu, de Brueghel el Vell. Això no canviarà fins al segle XIX. “Hem d’esperar el romanticisme i la pintura realista perquè els artistes surtin dels camins traçats i s’esforcin a representar la violència del fred”. I aquí la cosa canvia. “L’any 1811, Caspar David Friedrich [l’autor d’El caminant sobre un mar de núvols], va pintar Paisatge d’hivern amb església, exposat a la National Gallery de Londres: neu endurida, avets emblanquinats”, etc., però encara “cap ésser humà per problematitzar aquest decorat”.
El 1839, en canvi, “François-Auguste Biard fa el seu viatge a Lapònia i Spitsbergen, i en porta unes teles espectaculars”, plenes “d’efectes dramàtics” i “de personatges exposats a perills mortals”, com Combat contra els ossos blancs (Museu Tromso) o Pesca de morses per groenlandesos (Museu de Dieppe).
Conclou Garde que, “de Miquel Àngel a Picasso passant per Delacroix, els pintors, l’ofici dels quals consisteix a treballar la llum, sempre han preferit representar la calor”.
Quasimodo, primera i última aparició
El personatge de Notre-Dame de París de Victor Hugo apareix esmentat a L’hort de les ànimes (Crims.cat) de Margarida Aritzeta.
El capellà de Doldellops (poble situat, per la imaginació de Margarida Aritzeta, al Camp de Tarragona), Bernat de Cruïlles accepta el seu nebot Pere com a nou sagristà:
“—Però no cal que et vesteixis de Quasimodo, eh!
L’home va riure sorollosament amb la broma que acabava de fer, i en Pere, que potser no sabia ni qui era Quasimodo, va provar d’imitar-lo mentre el capellà s’adonava de la inconveniència...”. [Inconveniència perquè el nebot, de petit, era molt lleig a ulls del capellà]
La primera aparició de Quasimodo a Notre-Dame de París (Edicions del 1984, 2024) segons l’última traducció d’Esther Tallada és inoblidable: “No ens escarrassarem a donar al lector una idea d’aquell nas de tetraedre, d’aquella boca en forma de ferradura, d’aquell ullet obstruït per una cella pèl-roja tota esborrifada i d’un ull dret que quedava del tot eclipsat per una immensa berruga; de les dents desordenades, escantellades d’aquí i d’allà com si fossin els merlets d’una fortalesa; d’aquell llavi encallit sobre el qual s’encavalcava una de les dents com l’ullal d’un elefant...”. I això sense escarrassar-s’hi.