És tan àmplia, diversa i poc convencional la producció literària de Feliu Formosa que és probable naufragar en algun intent frustrat d’abastar-la. S’ha de començar per la poesia o per les seves traduccions? Les seues reflexions sobre teatre o la seua narrativa? L’editorial mallorquina Quid Pro Quo ofereix una alternativa molt assequible —en tots els sentits— a l’extraordinària cultura de l’escriptor en aplegar en un sol volum els diaris que Formosa havia publicat en una editorial valenciana (Perifèric) i una de lleidatana (Pagès Editors) entre 2005 i 2019. (La diversitat geogràfica de les editorials és un símptoma de l’interès global que mereix la seua obra.)
A Diaris complets no hi són tots els diaris, perquè falta el primer, El present vulnerable (Laia, 1979), que va reeditar Núvol el 2017, però hi són els tres últims, que mantenen més unitat formal, segons el criteri del mateix autor: El somriure de l’atzar (publicat originalment en dos volums el 2005: A contratemps i El somriure de l’atzar), Sala de miralls (2012) i El temps robat (Pagès, 2019). El temps descrit en aquests volums va del 1995 fins al novembre de 2015, que és tant com dir des de l’aparició de l’ansietat fins a la lluita contra la depressió i, malgrat això, els Diaris complets són un festival, no només literari i cultural sinó també vivencial: els Diaris complets són interessants per a tots els públics perquè Formosa no discrimina el lector pels seus coneixements ni es limita a parlar de teatre, grans escriptors i obres universals: és un diari personal on, paradoxalment, tothom és benvingut i on la sinceritat i l’honestedat l’acosten al lector tant com sembla possible acostar-se. Si més no, aquesta és la sensació que transmet al llarg de tot el llibre.
El valor d’aquests Diaris ja ha estat defensat per diversos crítics al llarg d’aquests últims vint anys, com recorda l’autor del pròleg Jaume C. Pons Alorda en un sol paràgraf: “Xavier Pla elogia la valentia de Feliu Formosa a l’hora de fixar la pròpia fragilitat. No s’equivoca Enric Sòria quan lloa les innegables fites del colossal poeta capaç de reeixir amb fragments llargs però també amb immediates sentències aforístiques. Eva Vázquez defensa que gràcies a ell aconseguim un temps guanyat, el temps guanyat de la seva incalculable obra. Xulio Ricardo Trigo l’encerta quan escriu que l’aportació formosiana és de les més cabdals, en tots els gèneres, en la nostra llengua. Té tota la raó Antoni Martí Monterde quan explica, al retrat que fa de l’autor un cop va merèixer el premi Jaume Fuster a la trajectòria, que només en l’escriptura es poden reconstruir secretament les forces per a la vida. Joan Casas ha afirmat que els dietaris de Feliu Formosa són reconstruccions de la vida, mentre que Ramon Pla i Arxé parla d’una experiència humana sublimada en experiència universal”.
La insistència i unanimitat dels crítics no ha d’intimidar els lectors, perquè Formosa es fa entendre fins i tot quan torna, periòdicament, a l’obra de Thomas Mann. Precisament, un fragment d’El temps robat que parla de La muntanya màgica de Mann reflecteix molt bé la barreja de cultura, honestedat i sinceritat que Formosa practica en els Diaris complets. Després que Mann hagi aparegut tres o quatre vegades pels diaris, i que sigui el protagonista de reflexions extraordinàriament llargues de Formosa (com les deu pàgines sobre ell a El somriure de l’atzar), aquest traductor de l’alemany i perfecte coneixedor de Mann escriu: “Durant el passat mes d’agost vaig fer una tercera lectura de La muntanya màgica. La primera vaig fer-la quan devia tenir quinze o setze anys. (...) La segona lectura la vaig fer després del 1970. Ja fa, doncs, una quarantena d’anys. Ara l’he rellegida amb un gran interès. (...) No m’he saltat res, ni les converses entre Settembrini i Naphta, tot i que de vegades em costava una mica d’entrar-hi, ni algun capítol que considero menys interessant i que vull comentar breument...”.
És clar que l’escriptura d’un diari és, teòricament, una pràctica individual que no té sentit sense honestedat (per què escriure’l si t’has d’enganyar a tu mateix?), però també és cert que Feliu Formosa sap, quan l’escriu, que allò s’acabarà publicant. I a pesar d’això manté aquesta sinceritat total fins al final.
Fins i tot quan això pot significar tirar pedres sobre la pròpia teulada. Com a les últimes anotacions d’El temps robat, quan rellegeix el seu primer diari, El present vulnerable: “Aquestes pàgines m’han semblat escrites per una altra persona i crec que es tracta d’un llibre important, redactat amb una gran valentia i amb una prosa brillant i efectiva. Vaig ser capaç -per dir-ho sense falsa modèstia- d’aprofundir en l’anàlisi dels propis sentiments, d’experiències culturals i d’aspectes professionals amb un rigor que no crec haver repetit en els meus diaris posteriors, que responen a altres interessos”.
És una constant en tots els Diaris complets: a Formosa sempre li semblen més bons els textos que va escriure en el passat que el diari que escriu en el moment present. (“Els quatre diaris publicats em sembla que anaven sorgint amb menys dubtes que els que ara m’assalten.”) És potser on l’autor l’erra més.
O és la inseguretat que sovint l’acompanya —en conferències, lectures o obres de teatre—, un risc de decebre que mai es materialitza, perquè sempre se’n surt gràcies als seus coneixements i l’experiència acumulada?
L’ansietat i el vitalisme
Pons Alorda destaca molt encertadament al pròleg dels Diaris complets que aquests textos de Formosa “són pioners pel que fa a qüestions psicoemocionals que ara ens semblen ineludibles, però que quan els va escriure no ho eren tant”.
Feliu Formosa aconsegueix fins i tot incloure l’angoixa en el text reproduint l’efecte transversal que té a la seva vida, de manera que fa patent dues coses: que ella sempre està assetjant, amenaçadora, i que l’escriptura és una de les activitats que afebleix aquesta ansietat. Per expressar-ho, Feliu Formosa infiltra els comentaris sobre l’angoixa en el discurs. A El somriure de l’atzar ho fa de manera colpidora en dos paràgrafs. L’hem de situar, en soledat, en una habitació d’hotel de Heidelberg, una ciutat on va estudiar i residir i que ara visita amb desgana per culpa d’un brot de la malaltia. Escriu:
“Tinc molta necessitat d’escriure. Per això em dedicaré ara a recordar una experiència recent que va ser d’allò més agradable, una d’aquelles coses que et reconcilien amb la vida i amb la gent.
Abans, però, vull definir una mica més el meu estat actual: funciona com en onades, entre la màxima desesperació, amb una mena de tremolors i esgarrifances de por, i moments gairebé de normalitat. No sé fins a quin punt hi juguen els esforços per sobreposar-se i uns defalliments que ja s’escapen del meu control.
Però tornem a l’experiència de què volia parlar...”
És impossible llegir els Diaris complets i no admirar Formosa per les mil activitats i propostes que arriba a assumir i acceptar a pesar de l’omnipresent angoixa. O per la qualitat i claredat dels textos que escriu en aquesta situació.
Llegir aquests Diaris complets de Feliu Formosa és fer un viatge tranquil per una ment que vincula espontàniament literatura, teatre i cinema universals amb l’escenari cultural català, els paisatges propis (Terrassa, Barcelona, Sabadell, Igualada), els viatges que explica (des de Morella fins a Frankfurt), el temps real i el temps evocat. Perquè els diaris tampoc no se centren de manera obligada en el temps que està vivint Formosa, sinó que viatgen al passat, amb excusa o sense. Per exemple, entre les últimes entrades de l’últim diari, El temps robat, rescata la seua història sentimental amb la terrassenca María José Jiménez Ramos, Marisé. Per què ara, després de quatre diaris publicats? Per què no havia aparegut mai? La màgia dels diaris de Formosa.
Evidentment, a l’interès general que tenen les reflexions —algunes d’elles fonamentals— sobre alguns autors com Thomas Mann, Bertolt Brecht o André Gidé, cal afegir el testimoni personal i íntim que Formosa deixa escrit sobre dotzenes de personatges de la cultura catalana, des d’Agustí Bartra i Anna Murià fins a Joan Vinyoli, actrius com Marissa Josa, Cris Sirvent, Vicky Peña o Mònica Van Campen; editors, dramaturgs, músics, ballarins i un etcètera llarguíssim.
I tot això expressat, com assenyala Pons Alorda al pròleg amb un estil d’“aparent senzillesa”. Evidentment, diu aparent “perquè no ho és: al darrere d’aquest resultat que apel·la a una essencialitat prístina hi ha molta feina”. I el millor de tot és que no es nota. La lectura és fluida i sense entrebancs. A pesar d’endinsar-se conscientment en la ment de Brecht o en les arrels de l’angoixa, el lector no se sent ni víctima involuntària d’una conferència ni gens angoixat. Tot el contrari.
L’habilitat de Formosa per fer igual de personal una passejada per una ciutat alemanya que una lectura d’un poema d’Ausiàs March o una novel·la de Cesare Pavese és clau en l’interès que els Diaris complets mantenen. També ho és l’originalitat dels arguments i la mirada de l’autor, tan capaç de fer missatges telegràfics sobre música (“Escolto les Variacions Goldberg de Bach per Trevor Pinnock al clavecí. Sembla que calguin més de dues mans per tocar-les.”) com vincles atemporals entre la poesia de Ronsard i la del Rector de Vallfogona o reflexions lúcides a peu de carretera:
“Posta de sol passant pel Bruc. Llum daurada que il·lumina de biaix el poble allargassat. Les cases, ben retallades —llum i ombra— sobre el massís de Montserrat. Em volta pel cap aquella frase que Tolstoi, ja gran, escrivia quan feia algun projecte: ‘Si visc’.”
Cal desitjar llarga vida a Feliu Formosa i l’arribada de més i més diaris.