El reconegut fotògraf brasiler Sebastião Salgado i la seva dona, Lélia Wanick Salgado, que han dedicat set anys a recórrer la selva amazònica per retratar la regió des de terra, cel i aigua, diuen que l’objectiu de la seva obra “no és denunciar l’horror de la devastació sinó mostrar la incomparable bellesa d’aquesta regió i subratllar la importància de preservar tant el bosc com els seus habitants”.
La riquesa de la selva tropical més gran del món —fa set milions de quilòmetres quadrats i travessa nou països: Brasil, Bolívia, Perú, Equador, Colòmbia, Veneçuela, Surinam, Guyana i la Guaiana Francesa— és incomparable. Centenars de milers d’espècies, d’entre les quals 30 milions de persones habiten aquest ecosistema enorme. Hi ha quatre-cents pobles indígenes que parlen més de tres-centes llengües diferents i, avui dia, amb algunes d’aquestes comunitats encara no s’hi ha pogut establir contacte.
Fa anys, però, la població indígena era molt major. Quan els navegants portuguesos van arribar per primera vegada al Brasil l’any 1500 —més del 60% de la selva es troba dins les fronteres d’aquest país—, a l’Amazones vivien cinc milions de persones. Avui, es calcula que hi ha uns 310.000 nadius.
Malgrat que els Salgado pretenen subratllar la bellesa innegable de la selva i els seus habitants, tant la prosperitat de la població com de l’equilibri dels recursos naturals d’aquest indret corren perill. I avui, coincideixen a Barcelona dues exposicions que se centren a recalcar la saviesa de l’Amazones i les conseqüències d’obviar la fragilitat de la situació que viu.
Per una banda, “Amazônia”, la mostra del treball fotogràfic de Salgado a les Drassanes Reials. Un viatge de set anys a través de la selva i de les seves comunitats que mostra amb respecte la grandiositat del territori i de la gent que hi viu. Per l’altra, la col·lectiva “Amazònies”, al CCCB, un projecte concebut des de la mateixa Amazònia i coordinat pel comissari català Claudi Carreres, que barreja elements didàctics amb l’obra d’artistes i intel·lectuals de la regió.
Immensitat natural
En veure les fotografies aèries de Salgado, es pot imaginar un petit fragment de la immensitat de la selva amazònica. S’hi observa una catifa verda que surt de pla i tot de línies serpentejants dels rius que la travessen, els afluents del riu Amazones, que dona nom a la selva.
Aquest riu de cabal generós mesura 7.000 quilòmetres des del seu naixement andí fins a la desembocadura atlàntica. A les seves lleres, hi coincideixen els pobles originaris, amb coneixements ancestrals, i també els afrodescendents, colons i riberinhos, que van arribar en diverses etapes migratòries a la regió.
Hi passen fenòmens naturals curiosos, en aquest ecosistema. Per exemple, el riu Amazones i els seus afluents no són l’única manera de transportar aigua. La selva amazònica és l’únic lloc del planeta on la humitat aèria no depèn de l’evaporació dels oceans. Allà tenen el que anomenen “rius voladors”. Els 400.000 milions d’arbres de la regió fan de màquines de vapor: succionen centenars de litres d’aigua cada dia i l’alliberen a l’atmosfera a través dels porus del seu fullatge. Aquests “rius voladors” transporten més aigua que el mateix riu Amazones.
És per això que les fotografies per satèl·lit d’aquest bosc enorme mostren sempre la selva mig amagada rere núvols. Si mai la veiem prou definida, voldrà dir que els “rius voladors” hauran desaparegut, i les conseqüències seran catastròfiques per al planeta.
A la selva amazònica també es troben les Anavilhanas, l’arxipèlag d’aigua dolça més gran del món, o s’hi poden observar tempestes tropicals imponents com cap altre —“It rains on the rainforest”, diu el títol d’aquesta secció de l’exposició.
Nucli de l’emergència climàtica
Col·loquialment, a l’Amazones se l’anomena el pulmó del món. I és que és el major ecosistema tropical del planeta, la principal reserva hídrica del planeta, salvaguarda una desena part del carboni mundial. La temperatura del planeta i l’emergència climàtica depenen, en bona part, de la salut d’aquest territori. Però avui, l’Amazones està assolat per la contaminació, la desforestació, la lluita per les matèries primeres, els incendis i una gravíssima sequera.
De fet, a l’exposició del CCCB s’explica que una de les primeres formes de violència de la colonització va ser la construcció del concepte de “selva verge”. Tractar l’Amazones com un paradís aliè i innocu ha legitimat dinàmiques depredadores, d’extracció de recursos naturals sense miraments, durant més de cinc-cents anys. Un procés que està destrossant la riquesa natural del territori i que, malgrat la resistència, ha esborrat part de la memòria cultural de la població originària, que feia més de tretze mil anys que habitava la regió.
Fou a mitjan segle XX que es va obrir un dels capítols més tristos de la població nadiua per sobreviure. Els immigrants del sud del Brasil van desforestar la terra per fer lloc a granges ramaderes i plantacions de soja. Noves carreteres i rius que tot just acabaven d’esdevenir navegables van facilitar l’entrada a la regió d’empreses fusteres i buscadors d’or.
Així, la selva amazònica s’ha convertit en víctima d’una depredació constant. Cada any, desenes de milers d’explotacions amplien la seva superfície, es cala foc per arrasar terres i fer-hi granges, els buscadors d’or enverinen els rius, s’extreu fusta dura dels boscos, s’assassinen els líders ambientalistes i intel·lectuals que defensen el territori i s’agreuja la tragèdia ecològica i humana contra la selva i els seus pobles. Destruint, així, “el pulmó del món”, tan necessari en la lluita contra l’escalfament global.
Saviesa indígena
I també el coneixement i la manera de veure el món de la població indígena, que carrega una història marcada per violències, onades d’extermini i explotació colonial. Salgado, a la seva mostra, presenta algunes de les comunitats indígenes de la regió. Des dels residents al Territori Indígena Xingu, la primera gran reserva indígena creada per protegir diversos grups ètnics, a altres grups com els Awá-Guajá, Zo’é, Suruwahá, Yawanawá, Marubo, Macuxi o Yanomami.
Són comunitats sovint molt connectades amb el lloc que habiten, que coneixen les plantes i les seves propietats, i les fan servir per a ritus cerimonials i curatius des de fa segles. Desafien la supremacia humana i la idea d’un progrés lineal que defineix les societats occidentals.