—Francesc, fins ara a vostè el coneixíem per publicar llibres sobre l’imaginari fantàstic valencià, a més de per les seues novel·les per a adults i joves. Què l’ha dut a escriure La resistència lingüística, un llibre que ens ofereix una panoràmica sobre les llengües minoritàries al món?
—Jo soc professor de llengua i literatura i sempre estic buscant materials i textos per treballar la sociolingüística a l’aula. La impressió que m’he endut els darrers anys és que, quan a l’aula comences a explicar el tema de les llengües en contacte, sempre en relació amb el valencià i al castellà, la gent es desconnecta, ho tenen com a molt local.
En canvi, si li planteges altres situacions, els pica la curiositat i els enganxes. Així que els darrers anys he fet recerca en aquesta matèria. Aquest llibre és una compilació d’entrades i articles relativament breus sobre llengües diferents. El que perseguisc amb aquest llibre és combatre els prejudicis lingüístics i afavorir actituds favorables a la diversitat lingüística. Abordo temes com ara la transmissió intergeneracional, l’autoodi, per què hi ha hagut llengües que han aconseguit reviscolar i altres no.
—Al principi del llibre explica com, quan li va plantejar a Carme Junyent que volia escriure un llibre sobre sociolingüística, aquesta li va recomanar que escriguera, sobretot, un llibre divulgatiu. I ho és, sobretot perquè mostra una panoràmica molt àmplia: parla, per igual, de les llengües minoritzades de la península Ibèrica com de les llengües aborígens d’Austràlia o la complexitat lingüística de l’Índia. Què podem aprendre de tot el que ha passat al món amb les llengües minoritzades?
—Crec que una lliçó que podem extraure és que la vitalitat d’una llengua depèn en bona mesura de la voluntat dels seus parlants. És la voluntat que fa que una llengua es parle o es deixe de parlar. En línies generals, allà on els parlants han decidit canviar-se de llengua, ha sigut perquè han considerat que això era el millor per als seus interessos.
A mi m’ha interessat molt buscar personatges vinculats a la lluita per la supervivència de les llengües. En el llibre parlo, per exemple, del wampanoag. Es tracta d’una llengua que es parlava a Massachusetts. Es calcula que els darrers parlants de wampanoag van morir a finals del segle XIX. D’aquella llengua quedaren mots com ara mocassí o tomahawk.
El cas és que hi havia una profecia de fa cinc-cents anys que deia que en algun moment perdrien la protecció dels déus i, de resultes, se’n perdria la llengua. La profecia explicava que només molts anys després podrien recuperar aquella llengua. El cas és que, efectivament, la profecia es va complir, si bé, al contrari que amb altres llengües ameríndies, quedaren testimonis escrits.
I, d’allò a l’actualitat. Perquè cap a la dècada dels noranta, una jove anomenada Jessie Little Doe Baird va començar a tindre somnis on apareixen personatges d’una llengua que desconeixia. Un dia, mentre conduïa per una carretera, va començar a veure topònims que tenien certa ressemblança amb les paraules de les persones que li apareixien en somnis. Eren, en realitat, paraules wampanoag fossilitzades. Des d’aleshores, Jessie va convertir la recuperació del wampanoag en el propòsit de la seua vida i, a hores d’ara, ensenya la llengua a les comunitats indígenes de Mashpee i Aquinnah. Més enllà de si hi ha una mica de llegenda en tot plegat, el ben cert és que el del wampanoag és un dels casos de recuperació de llengua més espectaculars que es coneixen.
—Quins altres exemples hi ha de llengües recuperades?
—Un altre cas espectacular de recuperació d’un idioma és el de l’hebreu, una llengua que va deixar de ser considerada viva a partir del 200 després de Crist i que es limitava als usos cultes i religiosos. Escampats per tot el món, els jueus acabaren parlant la llengua dels diferents països on vivien. Però arribà un moment en què s’adonaren que, si volien ser una comunitat i aspiraven a tindre un país, necessitaven una
"A Euskadi la llengua ha quedat fora del conflicte polític i això ha permès desplegar una política educativa coherent i amb continuïtat"
llengua. Es produí, aleshores, un debat molt interessant sobre si aquesta llengua havia de ser l’ídix —una variant jueva de l’alemany— o l’hebreu. Finalment, l’any 1922, el Govern britànic —la zona era protectorat britànic— va reconèixer l’hebreu com una de les llengües oficials de la regió. Després de la II Guerra Mundial, les autoritats de l’estat d’Israel van acordar que qualsevol que volguera instal·lar-s’hi havia d’aprendre i utilitzar l’hebreu. Hui en dia, cinc milions de persones el tenen com a llengua materna.
Un altre exemple és el maori, que ha passat de ser una llengua que només es parlava a casa a ser una llengua cooficial de Nova Zelanda. Això ha passat gràcies a la presa de consciència lingüística que hi ha cap a la dècada dels vuitanta i gràcies, també, al fet que des de finals de la dècada dels setanta Bill Osborne, el capità dels All Blacks, decidí utilitzar-lo en els càntics que es fan prèviament als partits de rugbi. Va considerar que era una bona manera de cohesionar un equip on convivien blancs i maoris. Alhora, la recuperació de la llengua entronca amb una visió present en la cultura maori segons la qual les persones són un element més de la xarxa de relacions vives del planeta, el whakapapa. Per a ells, la humanitat no sols forma part “de la terra”, és “la terra”. I la terra és el paisatge, el clima, però també els valors, les tradicions i la llengua.
—Estic només parcialment d’acord amb vostè. En la recuperació d’un idioma és condició indispensable la voluntat de les persones, però amb això no és suficient. Perquè per més voluntat que tinguen els parlants, poc es pot avançar si no hi ha el suport de l’Administració, perquè això significa diners i recursos per avançar en la normalització. L’hebreu és un cas paradigmàtic.
—Crec que, en realitat, tots dos tenim raó, perquè la voluntat de les persones és la que ha de determinar la voluntat política. La política existeix per donar satisfacció als anhels dels seus votants i si un polític no ho fa bé, els ciutadans no haurien de votar-lo. Què ens passa en el nostre cas? Que hi ha votants que no consideren que la recuperació de la seua llengua siga quelcom d’important.
Un cas diametralment oposat és el d’Euskadi. Allà la recuperació de l’eusquera és un tema que concita consensos en pràcticament tots els partits polítics. No s’ha de passar per alt que durant la dècada dels vuitanta només una cinquena part de la població total del País Basc el conservava com a llengua materna o d’ús habitual. En l’actualitat, una tercera part de la població el parla.
A Euskadi la llengua ha quedat fora del conflicte polític i això ha permès desplegar, amb la represa democràtica, una política educativa coherent i amb continuïtat. I els partits que no estan en aquesta línia tenen un suport polític molt minoritari. Hi ha, per tant, la voluntat del poble per premiar els qui defensen la seua llengua.
Cal, doncs, que els polítics remen a favor de l’idioma i no que donen la sensació que la llengua és una font de conflicte, perquè el conflicte el que genera és que la gent s’hi allunye. I hem de fer tot just el contrari: aconseguir que la gent perceba que la llengua és quelcom útil.
—En el llibre explica com, a parer seu, un dels principals reptes de futur és aconseguir que els nouvinguts percibisquen la llengua com a quelcom útil i necessari. Ho estem aconseguint?
—Aquest és, efectivament, un dels principals reptes que tenim davant nostre. És indispensable que vegen que la llengua és útil. I per a això és imprescindible que, quan parlem amb ells, no canviem de llengua, perquè no els fem cap favor. Jo ara treballo de professor a Muro, on la llengua encara està molt viva i els estudiants de famílies nouvingudes parlen perfectament el valencià perquè continua sent la llengua del carrer.
A voltes tirem la culpa als altres, però en moltes ocasions la tenim nosaltres per no adonar-nos que parlant-los en valencià els estem fent bé, perquè els incorporem a la nostra comunitat de parlants. Si canviem de llengua, no els estem ajudant ni estem ajudant la llengua.
—En el llibre vostè diu que, respecte del català, hi ha gent que veu el got mig ple i hi ha gent que el veu mig buit. Francesc Gisbert, com veu el got?
—El got, efectivament, es pot veure des de molts punts de vista. D’una banda, mai hi ha hagut tanta gent capaç de parlar en valencià. Mai com fins ara havíem tingut tants parlants potencials. Tampoc mai hi ha hagut tanta gent escolaritzada en català.
D’altra banda, però, estem perdent l’ús social, la parla natural, i això passa factura. En aquest sentit, tenim un problema.
"És indispensable que els nouvinguts vegen que la llengua és útil"
Jo fa més de vint anys que soc professor i la impressió que tinc, de la meua experiència durant aquest temps, és que l’alumnat no té problemes amb la llengua. Ho perceben com a quelcom natural. Una altra cosa és amb les famílies, que poden tindre els seus prejudicis respecte de l’idioma. Al capdavall, les famílies són un reflex de la societat, com també ho és el professorat.
Per exemple, quan jo vaig començar, hi havia una generació de mestres i professors que estaven a punt de jubilar-se i que havien tingut un compromís molt ferm amb la llengua i una convicció molt potent de l’escola com a element de transformació social. Ara, en canvi, això ha canviat, i et trobes una generació, tant de famílies com de docents, que prefereix no complicar-se la vida, que vol fer la seua feina i anar-se’n a casa.
Per exemple, ara amb la consulta a les famílies hi ha qui sosté en el claustre que els centres no s’han de posicionar, que han de ser neutrals. Com que han de ser neutrals? Es pot ser neutral davant una injustícia? En una situació, si eres neutral, en realitat, t’estàs posicionant del costat de l’opressor. Els docents no podem ser còmplices de les maniobres de la Conselleria i ens hem de posicionar a favor de l’escola en valencià.
—Què li sembla la Llei de llibertat educativa i la consulta que es farà pròximament a les famílies?
—Són unes eleccions amb trampa. Se suposa que si hi ha unes eleccions, ha d’haver-hi una campanya electoral. Però resulta que la Conselleria ha prohibit als centres educatius informar. La gent que estiga convençuda de votar valencià votarà valencià. Però, i els qui estiguen dubtosos? Potser saber, de boca dels equips directius, quins són els beneficis d’estudiar valencià, decante el seu vot. Però resulta que no es pot fer.
"La consulta sobre la llengua a les famílies és una elecció amb trampa. Conselleria prohibeix als centres educatius informar"
El lògic i normal seria que la campanya informativa i institucional es fera a favor del valencià. Perquè no hem d’oblidar que per llei, i perquè així ho marca l’article 6 de l’Estatut d’autonomia, la Generalitat ha de vetllar per la promoció del valencià. Però a ells ja els va bé fer les coses així, perquè estan convençuts que a les ciutats, per inèrcia, la gent votarà castellà, que és el que realment volen.
D’altra banda, l’esquema de la Llei de llibertat educativa passa per sobre del consell escolar, l’òrgan representatiu on està representada tota la comunitat educativa i que, fins ara, decidia el projecte lingüístic del centre.
—Creu que el model de plurilingüisme vigent fins ara era millor?
—Un dels temes que aborda La resistència lingüística és precisament quins han sigut els models educatius que han funcionat i quins no. A Galícia, per exemple, es va implantar un model pel qual el 33% és en gallec, el 33% en castellà i el 33% en anglès. Com que el percentatge d’anglès no es compleix, aquest temps de més es fa majoritàriament en castellà. Amb el temps s’ha demostrat que l’alumnat que està en aquest programa està perdent el gallec.
En canvi, a Euskadi s’han afavorit les escoles públiques i concertades que ho fan en eusquera i el resultat ha sigut un increment de l’ús i la competència.
A l’àmbit lingüístic català s’ha venut la idea que la immersió lingüística ha sigut un fracàs. Però no és així. El que ha estat un fracàs ha sigut la manera d’aplicar-la, perquè no s’ha garantit una formació correcta.
"El model de plurilingüisme del Botànic no garantia la protecció del valencià"
Al País Valencià teníem un programa de línies, que era tan imperfecte com es vulga, però que funcionava. La línia en valencià era un espai de protecció, en el qual les famílies tenien la seguretat que els seus fills desenvoluparien la seua vida en valencià. Per als qui no optaven per la línia, hi havia els programes d’incorporació progressiva.
Jo em vaig manifestar, des de bon començament, en contra del model de plurilingüisme proposat pel Botànic, perquè no em semblava, ni em sembla, que millorara el que ja teníem. A canvi que en les zones castellanoparlants tingueren un mínim del 25% en valencià, els percentatges de valencià en centres on hi havia la línia han disminuït. Amb l’agreujant que en moltes zones castellanoparlants no s’ha respectat el 25% de valencià.
—La primera proposta del Botànic, tanmateix, era més ambiciosa, però els tribunals la van retallar.
—Aleshores, el que hauria d’haver fet el Botànic era fer molt d’èmfasi a promoure més línies en valencià. El plurilingüisme no garanteix la protecció del valencià. L’únic model que en garanteix la protecció és el d’immersió lingüística. En el llibre explico diversos casos que així ho avalen. Passa al Canadà, a Nova Zelanda...
—Com a professor, quina nota hauria posat als vuit anys del Botànic?
—La política lingüística del Botànic va ser la de progressa inadequadament. Ells volien canviar el model vigent fins aleshores, però és que, en lloc de canviar-lo a millor, el van canviar a pitjor. Compromís va perdre 90.000 vots en les darreres eleccions i molts d’aquests vots van ser de nacionalistes convençuts que estaven desil·lusionats. En aquest sentit, em sembla que el PP és un partit més coherent: et diu que farà una cosa i la fa; no t’enganya.
—Per acabar, si es comparen les enquestes que periòdicament fa la Generalitat Valenciana sobre l’ús i coneixement del valencià, s’evidencia que s’ha produït una caiguda molt acusada de l’ús. L’any 1992, el 43,4% de les famílies parlaven exclusivament en valencià; el 2021 eren el 19,5%. De cara al futur, Francesc Gisbert veu el got mig ple o mig buit?
—El futur cal mirar-lo amb realisme, però també amb esperança. El pitjor que li pot passar a una llengua minoritària és que els seus parlants pensen que ja s’ha acabat. Ha passat a Escòcia, on els parlants de l’escocès han acabat assumint que la seua llengua és un dialecte de l’anglès.
"No som l’única llengua minoritària del món. Hi ha moltíssimes llengües que es troben en la mateixa situació que tenim nosaltres"
Crec que, per a les llengües minoritzades, resistir és començar a guanyar. Es tracta d’anar guanyant temps, i si guanyes temps, la llengua no desapareix. I, sobretot, ens caldria fer entendre als polítics que la llengua no pot ser una font de conflictes identitaris. Batalles com la de València hi ha hagut en altres llocs, per exemple entre el neerlandès i l’holandès. És molt important superar tot aquest conflicte, perquè és en perjudici de la salut de la llengua.
Si quan va morir Franco ens hagueren preguntat quin pensàvem que seria el futur de la llengua, segurament molta gent hauria dit que cap. Però la realitat és que, a hores d’ara, hi ha una producció literària i cultural ben notable, a l’altura de qualsevol altre país europeu.
Si hi ha un missatge que m’agradaria que es quedara el lector és que no som l’única llengua minoritària del món i que hi ha moltíssimes llengües que es troben en la mateixa situació que tenim nosaltres. La diversitat lingüística forma part de la vida i hem d’aprendre a respectar-la.