La Primera Guerra Carlina, desenvolupada entre 1833 i 1840, va tindre un especial impacte a Euskal Herria, país que va apostar clarament pel pretendent Carles Maria Isidre de Borbó després de la mort del seu germà, Ferran VII. La victòria dels liberals, partidaris de l’accés d’Isabel II al tron, ha fet que la història d’aquest conflicte haja transcendit com una guerra entre defensors de l’Antic Règim i els qui volien avançar cap a una Espanya teòricament més pròspera i pròxima a l’evolució política europea.
Més enllà del revisionisme que s’està fent d’aquesta teoria, sí que es pot afirmar que les guerres carlines van ser conflictes en què estava en joc el centralisme defensat pels liberals i les particularitats territorials que el bàndol derrotat va voler mantenir. És això el que explica que la gran major part dels carlins es concentraren a Euskal Herria i en territoris en què la defensa foral —que els liberals volien fer saltar pels aires— o la seua recuperació era un principi innegociable.
Recentment, l’editorial Txalaparta ha publicat un llibre escrit pel seu editor, Jose Mari Esparza Zabalegi, titulat Zumalacárregui y la República de los Pirineos. El treball fa un recorregut per la Primera Guerra Carlina i també per etapes posteriors en què Euskal Herria ha lluitat per preservar els seus atributs polítics, econòmics, institucionals i nacionals. Al seu torn, l’autor també enumera les impressions d’observadors estrangers sobre aquest país, en el qual ja detectaven clars trets diferencials envers França i Espanya ara fa dos segles.
Els furs i la quotidianitat
De fet, aquests observadors internacionals que van cobrir el conflicte destacaven que “els basconavarresos són la gent més lliure d’Espanya, i potser estan més lligats als seus drets i privilegis per les seues facilitats d’observar l’esclavitzada condició dels seus compatriotes”. Segons defensen Esparza i altres autors, si es té en compte la transversalitat del carlisme en aquestes terres, la defensa del pretendent al tron no es devia tant —en segons quins casos— a una qüestió religiosa, monàrquica o estrictament feudal com de benestar i de país.
Així, l’autor del llibre ironitza amb les pretensions centralitzadores dels liberals i el seu projecte polític quan diu que “els bascos, reaccionaris i obtusos, havien d’admetre els avantatges del servei militar, sis anys en ultramar (...), noves contribucions, estancar la sal i el tabac, introduir el paper segellat, pagar més per aliments i roba pel trasllat de les duanes (...) per a deixar de ser serfs havien de vendre els bens comunals i les terres, vendre molins fariners, suprimir ramats, renunciar a l’extracció gratuïta del ferro, de la calç, de l’aigua, la pedra, l’espart, les falgueres, la caça, la llenya... Convertir comunitats propietàries de les seues terres i monts en senyorius privats a l’estil d’Andalusia i de Castella, on segons el nou credo liberal, el revolucionari era la propietat privada dels rics mentre el comunal era una antigalla feudal del vell règim”.
John Francis Bacon, un altre dels testimonis de l’època com a cònsol britànic a Bilbao durant els anys trenta del segle XIX, explicava també que “les províncies basques desconeixen les persones privilegiades per la senzilla raó que hi abunden els propietaris independents: al mateix temps que omplen d’admiració els seus ajuntaments, en els quals regeix una organització tan excel·lent i ben temperada a les necessitats i desitjos del poble que no en podria inventar-se una altra (...) no ocorre el mateix a la resta de la Península (...) a les províncies exemptes, sense més impostos que aquells que elles mateixes determinen, lliures de la plaga d’un exèrcit permanent, despreses de tot empleat reial que no siga el seu corregidor (...) en aquestes províncies afavorides per l’equilibrada distribució dels terrenys (...) és on es veu la identitat del que en temps de la seua major prosperitat van ser les petites repúbliques de Grècia i d’Itàlia (...) els ciutadans de les Províncies Bascongades són homes lliures, i els d’Espanya mer ramat, maltractats i restringits al gust dels seus amos”.
Però el pretendent va desaparèixer
La lluita pel pretendent carlí, que s’havia compromès a defensar els Furs de Navarra i del País Basc, semblava justificada si es té en compte el context aportat per aquests autors. Però l’abril de 1834, pocs mesos després de l’inici de la guerra i amb Zumalacárregui erigit en militar carlí de referència gràcies al seu carisma i a les seues victòries, Carles Maria Isidre de Borbó portava cinc mesos sense donar senyals.
Aquesta absència obria la porta a nous plans que prioritzaren els Furs a través d’un altre sistema que no fora el monàrquic. L’historiador navarrès Mikel Sorauren, citat al llibre esmentat, ha recuperat una carta del 9 d’abril de 1834 en què el liberal José Antonio Zurbano, agent de negocis de la Diputació de Navarra a Madrid, es dirigia al secretari de la Diputació, José Basset, en què informava de “l’arribada d’una proclama de Zumalacárregui en la qual diu que, en atenció a la incompetència i abandonament amb què mira la defensa de la seua causa don Carlos, es declara el Regne de Navarra i Províncies Bascongades en república federal i per a això es convocaran als estats [corts] quan les circumstàncies de la guerra ho permeten”.
El buit de poder que va deixar el pretendent, que es trobava a Portugal, hauria fet explorar a Zumalacárregui una temptativa independentista. Aquest rumor també el va expandir Jean Isidore Harispe, polític i militar de Baigorri, localitat basca sota domini francès, que va escriure al ministre francès de la Guerra el 6 de maig de 1834 que “la Junta de Navarra, en veure que don Carlos abandona el joc, estaria d’acord amb Zumalacárregui a proclamar la independència de Navarra i les tres províncies per a formar una república federal”. El mateix emissor deia que “no es pot negar que la separació seria molt fàcil i fins i tot molt popular en aquestes províncies, que estan unides a Espanya per vincles molt febles”, però també alertava que aquest desenllaç “equivaldria a la sentència de mort de la insurrecció” carlina, que “perdria la seua capacitat d’acció i tot el suport moral”. Segons Harispe, a més, en contra d’aquest possible intent hi havia el fet que els carlins “van començar proclamant l’absolutisme”.
Diversos mitjans de comunicació també es van fer ressò d’aquesta possibilitat republicana per a Euskal Herria. En van parlar l’Europe Centrale Journal de Genève, politique et littéraire de Suïssa; diaris francesos com Le Mémorial bordelais i Le Constitutionnel; italians com el Giornale del Regno delle Due Sicilie, o britànics com el London Courier and Evening Gazette, el Morning Herald, The Englisch Chronicle and Whitehall Evening Post i molts altres. També des de Madrid el Diario de Comercio explicava en veu de tercers que “Zumalacárregui, en veure’s totalment abandonat pel seu covard cap”, en referència a l’aspirant al tron, “ha declarat les quatre províncies limítrofes de la França independents de l’Espanya i es proposa, segons diuen, establir-hi una espècie de govern federal”.
Marxa enrere
Aquesta temptativa de la qual va informar la premsa internacional va quedar anul·lada. Dos dies més tard de la carta de Zurbano, l’11 d’abril de 1834, Zumalacárregui rebia una carta del pretendent carlí amb data de 18 de març —el ritme de les comunicacions era ben diferent de l’actual. Carles Maria Isidre de Borbó aprovava la lluita desenvolupada fins al moment, es refermava en el compromís de mantenir els Furs i la possibilitat de proclamar la independència va desaparèixer. La prioritat tornava a ser la inicial: que el pretendent carlí accedira al tron espanyol perquè bascs i navarresos continuen disposant del sistema foral propi.
Malgrat la carta, el pretendent no va fer acte de presència al territori malgrat la insistència de Zumalacárregui fins al 9 de juliol de 1934 per arengar les masses. Els objectius polítics tornaven a ser els inicials, però els carlins van perdre la guerra el 1839 amb l’anomenada Abraçada de Bergara, quan el general isabelí Baldomero Espartero i alguns representants carlins —que serien titllats com a traïdors per bona part del moviment, els partidaris del qual van anar a l’exili— van arribar a un acord que no va ser definitiu. El 1846, pocs anys més tard, esclataria la Segona Guerra Carlina, que com la primera també va tindre un dels grans escenaris a Catalunya.
Zumalacárregui havia mort el juny de 1835 nou dies després de rebre el dispar d’un enemic. Les temptatives independentistes posteriors a Euskal Herria serien molt més explícites i tindrien molt més suport.
