—La seua associació va ser crítica amb el govern del Botànic en qüestions com la manca de recursos. Però amb el canvi de govern els fronts s’han multiplicat. “La continuïtat de les polítiques culturals que han afavorit la visibilitat i el suport als artistes visuals es troben en risc”, va afirmar en la seua carta de comiat. És una afirmació molt seriosa.
—Sí. Pensa que des de la Transició estem creant una estructura que sostinga d’alguna manera la creació en les arts visuals. I a hores d’ara aquesta estructura és molt feble, centralitzada en la ciutat de València, amb excepcions com l’Espai d’Art Contemporani de Castelló, l’IVAM Centre d’Art d’Alcoi, el Museu d’Art Contemporani d’Alacant o Las Cigarreras. No és una xarxa que permeta els creadors treballar de manera independent. No s’ha aconseguit massa perquè no s’ha treballat amb els agents implicats. Caldria parlar de per què no participem en els consellers assessors dels museus. O per què no estem en els consells científics per a la creació de col·leccions autonòmiques. Però no solament hauria de participar-hi la nostra associació, també la de crítics, la de galeristes... Fer una taula sectorial que poguera nomenar gents i agents especialistes que puguen mostrar la complexitat i la diversitat d’aquest món. Si no, ell s’ho menja i ell s’ho pasta. Amb el PP vam estar en el Consell Assessor de l’IVAM, però amb el canvi de govern eixírem. Sí que és cert que vam tindre una participació bastant activa en l’etapa de Raquel Tamarit com a secretària autonòmica en la redacció de les bases de la convocatòria de direcció de l’IVAM, on vam posar molt d’èmfasi en la territorialització, aconseguir que la institució no fora solament la nau capitana del País Valencià pel que fa a arts contemporànies, sinó també un espai vertebrador. I això necessita fiscalitzar-se; un consell assessor hauria de fiscalitzar això. Qui ho fa? O és que una vegada anomenat el director pot fer el que vol? No. Ha d’haver-hi una fiscalització de gent que està a l’aguait.
—Vol dir que amb el Botànic no hi hagué una millora substancial en el tema de la participació?
—Hi va haver una millora, passàrem de ser un agent consultable a ser un agent implicat. Una interlocució constant a còpia de tocs directes, de notes de premsa en les quals interpel·làvem l’acció política. Llavors l’acció política contestava, no hi tenia més remei, estava obligada a fer-ho. Es va crear una certa relació que, en aquests moments, no existeix. Malgrat la presència en el govern d’una companya com Pilar Tébar [actual secretària autonòmica de Cultura i, abans d’això, directora general de Patrimoni amb Vox], que jo pensava que era una persona propera i que podia dinamitzar aquesta qüestió. Però de moment no he vist un programa estructural que plantege alguna cosa més que sostenir el que ja hi ha.
—A banda, hi ha el problema generat en les institucions. En la seua carta de comiat parlava del cessament “innecessari” de José Luis Pérez Pont com a director gerent del Consorci de Museus que ha generat una situació d’interinitat, amb una gerència de designació directa i un director artístic interí, el tècnic d’exposicions Vicente Samper, que ja ha renunciat. Què opina de la situació generada en aquesta institució?
—És un poquet esperpèntica. Una altra vegada s’ha optat per intervindre d’una manera política, quan haguera pogut ser una cosa pensada amb temps. Per a mi, l’acomiadament de Pérez Pont va ser nefast. Si jo fora polític, abans haguera convocat els agents per repensar què s’anava a fer amb el Consorci. Però, novament, la prioritat ha estat crear una gerència, un tema purament administratiu...
—I econòmic.
—I econòmic. De veritat això és el més important per a la cultura? El Centre del Carme [l’espai més important del Consorci de Museus] necessita una direcció artística. Una necessitat que ja defensàvem quan es va nomenar Pérez Pont. La gerència hauria d’estar separada de la direcció artística. Això la llei de l’IVAM ja ho preveu, tot i que també hi ha hagut problemes allí...
—Ara en parlarem.
—Aleshores, com que no hi ha interlocució amb els agents que saben una mica i que hi estan implicats, el que trobem és que un gerent està decidint coses.
—Un dia ve Santiago Segura a fer una xerrada en el Centre del Carme. O es munta una gran exposició com “Desconstruint l’abstracció” que fa la sensació de no estar massa pensada ni massa ben estructurada. No té la sensació que no hi ha un projecte al darrere?
—Clar, si no hi ha direcció artística, no hi ha projecte. Es fan accions, però no hi ha una política estructurada. Per exemple, les convocatòries d’Escletxes o Trajectòries [convocatòries d’ajuda a la investigació i la creació artística i de revisió de trajectòries artístiques, respectivament], tots aquells projectes han desaparegut...
—La Conselleria deia que eren convocatòries “irregulars”, però volen recuperar-les.
—D’acord, però quant de temps estem esperant-les? I els projectes que s’han suspès, on estan? Per què uns projectes sí i altres no? És una contradicció constant. Sense direcció artística no s’hauria de posar en moviment aquell gran vaixell que és el Consorci de Museus. D’alguna manera, s’havia intentat que fora un espai vertebrador i, en aquests moments, ha quedat en suspens tota una activitat artística arreu del territori. I per moltes convocatòries que traguen, sense un projecte artístic no sabem el que passarà. València és l’exemple més directe: quants espais expositius hi ha a la ciutat?
—Un bon grapat.
—I quina és la trajectòria de cada espai? Erràtica. Perquè no hi ha una direcció artística.
—Vol dir que no hi ha un projecte global.
—No. En l’anterior legislatura ens oferírem a la regidora de Cultura de l’Ajuntament de València, Glòria Tello, per vertebrar des del punt de vista expositiu la ciutat. Per citar algun cas, proposàvem dedicar el Museu de la Ciutat a revisar trajectòries individuals. La idea era que cada espai tinguera una direcció artística. Fa cinc anys d’això. Ara podríem valorar quina ha estat la trajectòria de cada espai, però el que hi ha hagut és hui una cosa, demà una altra... Això no és una política, són accions dispars. Amb els artistes, com amb els investigadors, els crítics o els acadèmics, s’hauria de poder comptar per generar relats de llarga duració, que puguen inscriure’s en la història. No xicotetes accions que l’endemà desapareixen.
—Pel que fa a l’IVAM, l’eixida de Nuria Enguita, forçada per l’ambient hostil creat des de la mateixa Conselleria, aleshores en mans de Vox i dirigida per Vicente Barrera, ha dut a la institució a un llarg període d’inestabilitat i incertesa. Creu que és una situació generada d’una manera gratuïta?
—Crec que sí. Si hi havia una il·legalitat, que no era el cas, era una qüestió que hauria d’haver-se resolt de manera interna, en el Consell Rector i en el Consell Assessor. I transcendir sols en el cas que hi haguera alguna qüestió il·legal. En tot cas, el Consell Rector en cap moment va traure un comunicat, ni va dimitir, no va fer res per palesar la crisi. Personalment, esperava un comunicat polític en el sentit que els membres estan en el Consell per alguna cosa. Parle com a Rafa Tormo, però allò havia d’entrar en crisi, la societat havia de conèixer que hi havia una crisi i que la institució s’havia de reformular. Era el moment per repensar políticament el model. I si la llei que es va traure abans del nomenament de José Miguel Cortés com a director de l’IVAM no valia, calia canviar-la o reformular-la.
—El que està dient és que s’hauria d’haver escenificat una crisi, no fer una transició a l’espera d’una nova direcció.
—Correcte.
—En la carta de comiat també demanava un pacte sociopolític per allunyar l’art de censures i interferències polítiques, però aquests problemes no deixen de multiplicar-se.
—Jo pensava que amb Pilar Tébar podríem ser agents interlocutors de les institucions, fer valdre la professionalitat del sector. És cert que hi hagué la crisi per l’eixida de Vox del govern, que ha vingut la dana, però, vaja, haurien d’activar-se respostes des de la Conselleria de Cultura a través de taules sectorials. La taula sectorial és necessària, és un espai polític inevitable, si parlem de democràcia participativa. No per decidir res, sinó per ser un òrgan de consulta i fiscalització, actiu. És una qüestió que hauria d’estar sempre en marxa, tant per part de la dreta com de l’esquerra.
—Però l’últim a convocar la taula sectorial va ser el govern del Botànic.
—L’última taula que es va muntar va ser l’any 2017. Imagina’t. Una reunió amb Carmen Amoraga perquè les arts visuals estàvem dins de Patrimoni. A partir d’aquella reunió, deixaren de dependre de Patrimoni. Després, hi hagué una altra convocatòria. I mai més.
—Hi havia una altra qüestió en la carta de comiat que em va cridar l’atenció: vostè parlava d’un ritme més humà per als artistes, no sotmetre’ls a les regles de la productivitat i la competència. Fins a quin punt la tensió de la societat capitalista afecta els creadors?
—Com que no hi ha una estructura... Si jo expose un any en l’IVAM, quant de temps ha de passar per tornar a exposar-hi? On vaig jo perquè la meua obra tinga eixida? Saps que hi ha més de 170 festivals de música arreu del territori valencià? Més mal o més bé, els músics es poden sostenir, però en el món de l’art això no passa. No dic que copiem el model de la festivalització, però sí generar estructures per tal que l’obra que es veu en l’IVAM o en el Centre del Carme, els llocs on es genera producció artística, puguen després acabar en Alcoi, en Elx, en Carcaixent... Això no passa.
—En un volum que AVVAC va traure es criticava la inversió de tres milions d’euros en el centre de l’IVAM en el Parc Central, que es contraposava a la manca d’inversió en els artistes.
—Nosaltres incidíem en la necessitat de territorialitzar les polítiques artístiques.
—I la seu del Parc Central no és exactament una territorialització.
—Doncs no. Com es fa això? Qui ho decideix? Cap agent implicat pot estar implicat? Cau del cel? Des d'AVVAC incidirem que això s'ha de parlar amb els agents del territori, amb el sector professional associat. Haurien de saber que hi ha molt més que el cap i casal; són molts els agents i projectes
al territori que treballen sense el suport d'aquesta institució. I t’agraden o no, són els agents
que estan vertebrant-lo. Per exemple, l’IVAM va ver un projecte d’intervencions artístiques en pobles de menys de 99 habitants [es refereix a “Confluències. Entre l’arxiu i la intervenció”] que no ens va semblar molt integrador i menys relacional amb els agents, institucions i procesos oberts al món "rural".
—Diria que les intervencions es van fer en col·laboració amb els agents socials.
—Doncs jo diria que no hi comptaren. Et posaré un exemple: la UJI de Castelló te un programa d'extensió Universitaria –que per a mi es un model– la qual treballa amb els tecnics, professionals i la població desde la co-participació i la vertebració desdel patrimoni, els serveis socials i les practiques artistiques i coneixen molt bé el territori i els seus agents i sé que ningú es va posar en contacte per informar del que es volia fers a aquest territori. Te’n posaré un exemple: es fa una intervenció en una era d’un poble, on instal·len una escultura. Aquell era l’espai d’invocació del poble on, una vegada a l’any, eixien i les vaixelles roïnes de la casa es trencaven, com un acte catàrtic. Millor acció artística que aquella...
—Ara vostè fa un pas enrere com a agent de representació cultural. Amb quins reptes creu que es trobarà la nova direcció?
—Doncs abans de la dana estàvem contents perquè aconseguírem fer una transició amb acompanyament al nou grup de coordinació per sostenir algunes de les coses que s’havien fet. Per exemple, els reconeixements anuals, els projectes d’investigació, la connexió amb la societat, els cursos de professionalització... Però ha vingut la dana i aquest nou grup s’ha trobat amb unes urgències terribles i amb unes estructures de l’associació mínimes. Som una associació voluntarista. De vegades, comptem amb alguna subvenció, però treballem amb les quotes dels associats, en un nombre que fluctua entre 180 i 300. I ara s’han trobat amb la necessitat de donar suport als artistes afectats per la riuada, molts dels quals no són socis, tot i que se’ls dona representació i es defensen els seus drets. El nou equip de coordinació d’AVVAC està capficat a ajudar els damnificats. Ara és un d’aquells moments en què aquest sector ha de prendre consciència de la importància de l’associacionisme per esdevenir un interlocutor i un agent primordial de suport.