Les coses sucoses que Mox encara havia de cantar-nos

Tuactes i rebomboris culminava una recerca —com vam escriure aleshores i ningú ens va desmentir— que resseguia l’experiència a Granada de Lagartija Nick i Los Planetas amb Enrique Morente, la fusió de pals del flamenc amb el rock d’inspiració indie. Després d’una bona primera temptativa, el recomanable Palifonies (2013, Autoedició), a la segona encertaven de ple amb un disc que no sols tancava un cercle: Tuactes i rebomboris (Mésdemil, 2015) era un àlbum tan bo, amb una fórmula tan precisa, que semblava una estació d’arribada. Millor disc de rock dels Premis Ovidi Montllor i millor cançó d’aquell exercici per l’estratosfèrica “Si el poguera partir (Cant de batre)”, una col·laboració amb el cantant Pep Gimeno Botifarra.

El llistó artístic estava molt alt, però, malgrat la benedicció crítica, els Mox no sembla que estigueren sotmesos a una gran pressió externa. Pels motius que siga, tanmateix, Xampo (guitarres), Josep Sebastià (dolçaina i guitarres), José Antonio Rojas (veu), Juan Vicente Durà (baix), Emilio Durà (bateria) i Redo (veu) han tardat quasi una dècada a publicar noves cançons. I ho han fet amb totes les conseqüències, començant per la decisió molt ben enfocada de posar la producció en mans del mag mallorquí Pep Toni Ferrer (Oliva Trencada). Una tria que, juntament amb la maduració dels músics, ha donat com a fruit un so més robust, més acabat. Amb noves troballes sòniques.

Això es veu a l’instant amb “Quatre cosetes - Copeo d’Ontinyent”, un impecable tall d’obertura enèrgic, amb una tonada de dolçaina espectacular i una insospitable picada d’ull dream pop cap a la meitat del tall. Provatura que desmenteix parcialment el “qui bé estiga que no es menege” que pregona la cançó. “Amargues i carquinyols - Alacantina” sosté el nivell gràcies a unes guitarres infeccioses i un frasejat sensacional, una integració perfecta de dos llenguatges musicals distants que els de Puçol simbiotitzen. Separats per una Paret mitgera, en referència al metafòric títol del disc, però creada per Mox, una zona de frontera que sols existia en la seua ment.

Una reflexió que es pot aplicar també a uns textos de matriu popular valenciana, amb les seues temàtiques amoroses i costumistes, que acaben regurgitats com a matèria pop universal. Un esperit que esquitxa tot l’àlbum, amb cançons notables i excel·lents, amb l’únic parèntesi temàtic d’una versió de “Bella Ciao” que valencianitza aquest himne amb un bany de dolçaina. Una operació internacionalista que ja havien fet en Palifoniesamb “Motivés (Le Chant des Partisans)”.

En aquest punt potser us preguntareu si Paret mitgera conté algun tall de la magnitud de “Si poguera partir”. La resposta és afirmativa: “Sóc”, signada amb un diacrític rebel i a contracorrent, com els mateixos Mox, torna a fer diana amb vuit minuts de manifest identitari (“Sóc dolçaina i tabalet, / sóc arròs en l’era, / sóc el bou en el carrer, / sóc anguila en l’albufera”), que va creixent en una progressió elèctrica i vocal magnètica, fins a desembocar en uns versos finals d’un lirisme orgànic i desarmant.

Nosaltres no ho sabíem. No ho podíem sospitar. Però aquesta és una altra de les coses ben sucoses que, una dècada després, Mox havia de cantar-nos. Visca.