Francesc Antich va ser el president de les Balears en dues ocasions. La primera, entre 1999 i 2003; la segona, de 2007 a 2011. Foren vuit anys durant els quals els seus governs van deixar una important herència legislativa. A banda, també deixà un llegat polític orgànic de gran recorregut —fins ara mateix, de fet— en forma d’estratègia de pactar amb tota la resta de l’esquerra i el nacionalisme-regionalisme per forjar majories parlamentàries alternatives a la dreta, que si bé ara són habituals, quan les posà en pràctica per primer cop (1995 i 1999) resultaven insòlites.
Llegat legislatiu
Avui a les Illes cap partit polític, excepte Vox, discuteix la necessitat d’apostar per una mobilitat basada en bona part en el transport públic. Però, abans de 1999, la dreta, que havia governat des de 1983, entenia que la mobilitat consistia a fer més carreteres i més autopistes... per afavorir el regnat dels vehicles privats. Aquesta política de transport canvià amb el primer Pacte de progrés, amb Antich al capdavant. En són un bon exemple les messions a favor del tren que posà el seu primer Govern a Mallorca —l’única illa que disposa de ferrocarril—; quelcom que aleshores va rebre befes des de la dreta econòmica, política i social, com si fos un transport del passat, superat i inútil. Amb el pas del temps s’ha demostrat que l’aposta era la correcta. Tant ho era que ara el Govern de Prohens, del PP, ha anunciat l’ampliació del tren a Mallorca.
Encara més intents de ridiculització generà l’aprovació per part del Parlament balear, durant el primer govern Antich, de la pionera llei de paritat —insòlita en aquells moments a tot l’Estat—, que implicava que les llistes electorals havien de de respondre a la igualtat entre dones i homes. És a dir, si la candidatura començava per un home, el segon lloc havia de ser per a una dona, i així successivament; d’aquí que se l’anomenàs la llei cremallera. Aquella mesura legislativa, mai no vista a l’Estat, va merèixer atacs de la dreta per ser —deien els mitjans d’aquesta orientació ideològica i molts portaveus del PP— talment com «tractar les dones com a floreres», perquè «no se’ls fa candidates per mèrits sinó per ser dones». Avui no hi ha cap dona del PP que digui tal cosa. S’ha normalitzat de manera absoluta la paritat a les llistes electorals i ningú —novament amb l’excepció de la ultradreta— la discuteix. Fou una norma que, com s’ha dit, va ser pionera a tot l’Estat i que «obrí camí cap a la igualtat legal», segons recordava José Luis Rodríguez Zapatero, en el seu comiat a Antich.
Un altre eix que caracteritzà legislativament la tasca de govern feta pels equips liderats pel líder socialista recentment desaparegut va ser la protecció territorial. Tradicionalment, la dreta no havia apostat per salvar espais naturals. Tot el contrari: es prioritzava la urbanització per sobre de la protecció. Així fou fins que Jaume Matas, durant el seu primer mandat (1996-1999), intentà desmarcar-se totalment del que havia estat el llegat polític del primer president conservador, Gabriel Cañellas (1983-1995), i arriscà fort ferm—-dins el seu partit hi hagué fortes reticències— aprovant unes anomenades directrius d’ordenació territorial, que suposaven una ruptura amb la tradició desenvolupista del seu partit. Ara bé, tal com destacava críticament l’esquerra i sobretot el principal grup ecologista, el GOB, la llei incorporava excepcions que anaven en la direcció contrària de la que suposadament volia seguir. Quan Antich es convertí en president —el juliol de 1999—, anuncià que la protecció efectiva del territori seria una de les essències de l’activitat governamental i en efecte ho complí: protegí més de 19.000 hectàrees de terreny, de forma que les Illes passaren de tenir-ne preservades 8.000 a més de 27.000, sota el seu mandat. Tot i així, des del GOB es considerà insuficient i atacà la política proteccionista del Govern per ser massa tova, fins al punt que aixecà davant de la seu de la presidència un simbòlic mur de maons just abans de les eleccions de 2003, cosa que irrità profundament Antich i el seu partit així com a la resta de l’esquerra governamental.
L’aposta per la normalització lingüística del català mereix una menció especial. Els governs successius de Gabriel Cañellas i de Jaume Matas no legislaren contra el català, però tampoc feren valer el que les normes legals —l’Estatut, la Llei de normalització lingüística i el Decret de mínims a l’ensenyament, que preveu que si més no la meitat de les classes es facin en català)— permetien fer. Antich va canviar radicalment aquesta part de la gestió governamental. I això que el PSOE no havia fet mai bandera, entre 1983 i 1999, de la normalització. El nou líder, emperò, demostrà que el seu lema «Hem de ser més PSIB que no PSOE» no era només qüestió de propaganda. Durant el seu primer govern, es feu valer tota la normativa que permetia impulsar el català i, en el segon (2007-2011), s’aprovà un decret per afavorir l’impuls social del català. Aquesta norma fou derogada pel govern de dreta de José Ramón Bauzá (2011-2015) i els posteriors governs d’esquerra presidits per Francina Armengol (2015-2023) no la recuperaren —per divergències entre els partits governamentals—, cosa que va merèixer la crítica de totes les organitzacions catalanistes de les Illes, en especial de l’Obra Cultural Balear, i que —per la comparació— deixa ben evident l’aposta per la normalització que va fer el govern d’Antich, que no s’ha igualat posteriorment.
L’ecotaxa
Un cas a banda és el llegat legal de l’ecotaxa —un impost sobre l’estada turística als hotels i altres establiments d’allotjament—, aprovada pel Parlament balear el 2001 i que va estar vigent fins a l’octubre de 2003, quan la nova majoria parlamentària del PP la va derogar.
Probablement, és la gran herència de l’obra legislativa dels governs de Francesc Antich i la llei que més transcendència política ha tingut. No debades avui el govern de Marga Prohens no només la defensa, sinó que aquest any passat va anunciar que la incrementarà per a la temporada turística del present 2025. Seria una mostra de triomf pòstum d’aquella norma que fou impulsada per Antich i pel seu conseller de Turisme, Celestí Alomar. Han hagut de transcórrer més de vint anys perquè el PP s’hi mostri d’acord, però finalment ja no la discuteix ningú de l’arc parlamentari balear, excepte —altra vegada— Vox.
Inicialment, l’impost havia de ser pagat als aeroports i ports, però el Govern espanyol de José María Aznar s’hi negà en rodó. Aleshores el govern Antich imposà que fossin els hotels els que la recaptassin i la lliurassin als serveis tributaris de l’Administració balear. Això, com és conegut, irrità fort ferm gairebé tots els hotelers, sobretot a les grans cadenes, que convertiren la lluita contra l’ecotaxa, tal com l’anomenaven els mitjans, en una guerra oberta contra el govern d’esquerra. El recentment desaparegut president de la cadena Melià, Gabriel Escarrer, va firmar un article d’opinió en una capçalera local en el qual posava en qüestió que el Govern tingués legitimitat per imposar l’impost. «Sempre va ser una guerra política que volia demostrar-nos que ells manaven», declarà posteriorment Antich.
I la guerra fou total. El PP s’alià amb els hotelers i es creà un exèrcit antiecotaxa que «ens atacava per terra, mar i aire», recordava l’expresident. Era vera, actuava des de Madrid —a través del govern d’Aznar—, des de les Illes mitjançant les patronals hoteleres i les principals cadenes, des del flanc parlamentari amb el PP oposant-s’hi i advertint de les funestes conseqüències que tindria per a l’economia balear —cosa que mai va passar— i amb un important flanc mediàtic dretà —a Palma i Madrid— a través del qual actuava una fundació creada a posta pels hotelers per fer campanya contra l’ecotaxa i que publicava anuncis advertint de l’apocalipsi turística que s’abatria sobre les Balears. La guerra fou tan brutal que fins i tot hi hagué importants hotelers que advertiren als seus empleats que si tornava a guanyar l’esquerra —a les eleccions de 2003—, el seu lloc de feina estaria en perill: «Els digueren, durant sopars d’empresa, que si tornàvem a guanyar, podria ser que no obrissin els hotels», rememorà Antich.
La guerra contra l’ecotaxa va superar les fronteres de l’Estat. A Alemanya la dreta més extrema i alguns mitjans feren campanyes delirants contra l’impost. El Bild Zeitung anuncià un enfonsament segur del turisme germànic a Mallorca per aquest motiu. També la premsa popular sensacionalista britànica s’ocupà críticament de la intenció del govern d’Antich. Tanmateix, quan les enquestes mostraren que tant als britànics com als germànics que visitaven les Illes els semblava majoritàriament bé que s’imposàs la taxa, s’acabaren aquestes campanyes.
L’ecotaxa recaptà uns 160 milions d’euros en tota la seva escassa vida —dos anys—, però, així i tot, el PP la derogà. El 2016 va ser reinstaurada pel govern d’esquerres presidit per Francina Armengol, amb Biel Barceló, de Més per Mallorca, al capdavant de la Conselleria de Turisme. El PP s’hi oposà encara. Però a la campanya de les eleccions de 2023 els conservadors ja no feren bandera de la seva derogació. De fet, governen i no l’han derogada. Tot el contrari: Prohens, com s’ha dit abans, ha anunciat que la incrementarà enguany.
Llegat polític
La furibunda campanya contra l’ecotaxa transcendia la qüestió en concret. En realitat, el PP i els seus mitjans el que temien era que l’exemple polític de l’estratègia del PSIB —de pactar amb la resta de l’esquerra i el nacionalisme per evitar que governàs el PP— es convertís en un exemple seguit pel socialisme arreu de l’Estat, no només a altres territoris, sinó —i això era el que més preocupava— al Congrés. Tenien raó: és justament el que ha acabat passant.
Segurament, aquest és el gran llegat polític d’Antich i del PSOE illenc que liderà. Com ha explicat en diferents ocasions aquest setmanari, l’estratègia fou pensada per Joan March, secretari general de la Federació Socialista Balear - PSOE entre 1991 i 1994. En aquells moments, els socialistes havien perdut les eleccions al Parlament de 1983, 1987 i 1991. March sabia que l’aliat regionalista del PP, Unió Mallorquina, mantenia relacions tenses amb el president del govern conservador, Gabriel Cañellas. Quan el setembre de 1992 aquestes tensions esclataren i Cañellas destituí la consellera de Cultura del seu govern —la nova líder d’UM, Maria Antònia Munar—, March va entendre que havia arribat l’hora de posar en pràctica la seva idea.
Inicià un acostament discret a la cúpula regionalista d’UM per explorar opcions. I la resposta no fou negativa. O no del tot, almanco. Les converses, sempre molt discretes, s’anaren repetint en vista de les eleccions de 1995, a les quals el PP va obtenir majoria absoluta al Parlament, tot i quedà en minoria al Consell de Mallorca.
Aleshores Antich —que era batlle d’Algaida i el principal líder de fet del socialisme a Mallorca, no encara en el conjunt de les Balears— impulsà les negociacions amb UM i en particular amb Munar per intentar arribar a un acord de govern al Consell. Pareixia impossible que el socialista pogués ajuntar en un mateix pacte el PSM —avui Més— i Esquerra Unida amb la dreta regionalista. De fet, UM no volia pactar amb «els comunistes»—talment ho deia Munar—, el PSM no volia «un pacte de PSOE i UM i que després se’ns presenti fet a nosaltres» —segons explicaren els seus dirigents— i EU no estava disposada que la «dreta» regionalista «imposi la seva política» —deia el seu líder, Eberhard Grosske—, però amb insistència, una paciència fora mida i una capacitat de pacte com no s’havia vist mai, Antich assolí l’objectiu. Va ser un acord molt recargolat: el PSOE pactà amb UM; UM pactà amb el PSM, i el PSOE pactà, a la vegada, amb el PSM i EU. El resultat fou un Consell presidit per Munar —tot i que UM només tenia 2 dels 17 escons que donaven la majoria i sobre els 33 que formen la institució—, amb la vicepresidència per al PSM i la gestió repartida entre els tres partits, mentre que els «comunistes» d’EU donaven suport extern.
L’èxit de l’aposta estratègica suposà que Antich es convertí definitivament en la referència interna del PSOE, no ja a Mallorca sinó a totes les Balears. Així, guanyà amb claredat les primàries de 1998 per ser cap de llista i candidat a president del Govern a les eleccions de 1999. Després dels comicis tornà a posar en marxa la seva infinita paciència i capacitat de diàleg per convèncer als mateixos protagonistes de 1995 al Consell de Mallorca i, a més, a tot el conglomerat del Pacte Progressista d’Eivissa, format pel PSOE, Esquerra Unida, Els Verds, Entesa Nacionalista i independents. Si quatre anys abans havia estat complicat, més ho fou aleshores. Però amb la insistència que el caracteritzava assolí de bell de nou l’objectiu, i el 27 de juliol de 1999 es convertí en el primer president d’esquerres de les Balears.
El temor del PP que l’exemple d’Antich a les Illes es generalitzàs quedà palès amb les moltes àcides invectives que els seus dirigents dedicaren al pacte balear, com José María Aznar: «Vaya tropa», digué per referir-s’hi, o aquesta altra seva: «España va bien menos en Baleares donde su gobierno de izquierda se está cargando el turismo»...
Aznar tenia raó: l’exemple d’Antich no va ser flor d’un dia. Es repetí a les Illes el 2007, i abans i d’una altra manera es va posar en pràctica amb el tripartit català. No era només una qüestió d’estratègia de pactes, sinó que també implicava una nova forma de relació entre els territoris i el centre polític, Madrid, o si més no així ho defensava el «socialisme federalista» que havien impulsat en el si del PSOE els líders de les Illes, de Catalunya, Pasqual Maragall, del País Valencià, Joan Ignasi Pla, i d’Aragó, Marcelino Iglesias, en una aliança interna que fou batejada com «l’eix federalista».
«El PSOE d’avui ha assumit el que nosaltres defensàvem» aleshores, va dir Francina Armengol, en l’acte anual amb la militància just abans de les passades festes d’hivern. Si més no, és ben cert que aquesta aposta estratègica fou la que sempre defensà Antich en uns moments que pareixia impossible que algun dia un líder espanyol socialista hi estigués d’acord. «La seva tasca obrí camins de progrés i diàleg a les Balears i a tot Espanya, ens ensenyà a governar sense por al futur», deixà escrit Sánchez com a homenatge al llegat d’Antich.