Pedro Sánchez va tancar 2023 en el punt de mira polític, mediàtic i judicial per la llei d’amnistia que li permetia continuar en el poder. L’anul·lació de les condemnes als polítics catalans derivades del procés sobiranista va evidenciar la seua condició camaleònica: tan bon punt pot dir —i fer— una cosa com la contrària. És aquesta facultat la que li ha concedit un romanç etern amb el poder.
Els enemics el qualifiquen de malalt de poder, però, siga com siga, per davant seu ja ha vist desfilar els caps de Mariano Rajoy, Pablo Casado, Albert Rivera i Pablo Iglesias. Ara té al costat seu una Yolanda Díaz molt devaluada, que també ha perdut pel camí el seu aliat Íñigo Errejón, i al davant, a l’hemicicle, té un Alberto Núñez Feijóo que tampoc no les té totes de poder derrocar-lo. En juliol de 2023 ho tenia coll avall i va acabar fracassant. I és que, a Sánchez, la irrupció de Vox li ha resultat benefactora.
Sánchez s’ha acomiadat de 2024 amb la reelecció com a secretari general del PSOE i el seu compromís, davant la militància, d’aspirar a un nou mandat quan arribe el moment de posar les urnes. Que, segons ell, no serà abans de 2027, quan acaba la legislatura. I ha tancat el curs amb Salvador Illa presidint la Generalitat de Catalunya. La seua aposta per destesar “el problema català” i per treballar en favor del “retrobament” i de la “normalització política” ha donat el resultat esperat. Aquells eufemismes prenen cos, avui, en la figura d’un Illa a qui es veu ben còmode malgrat la feblesa parlamentària que sosté el seu Govern.
El problema de Sánchez ja no és l’amnistia que semblava anunciar la fi del món, ni tampoc l’acord d’Illa amb ERC fonamentat en un “finançament singular” que ningú no aconsegueix dir si arribarà ni en quines condicions. Ara el seu problema és l’ofensiva politicojuridicomediàtica contra la seua dona, Begoña Gómez, i per l’anomenat cas Koldo, que esguita de ple l’exministre i exsecretari d’Organització socialista José Luis Ábalos, a més de comptar com a element central de la trama l’inefable comissionista Víctor de Aldama.
El PP, que fou apartat del poder —l’any 2018— per la sentència condemnatòria del cas Gürtel, confia que Sánchez acabe igual per un cas que afecta —ni que siga col·lateralment— el ministre canari Ángel Víctor Torres i la presidenta del Congrés i expresidenta de les Illes, Francina Armengol. Les contractacions amb membres de la trama dels governs autonòmics respectius durant la pandèmia són a l’ull de l’huracà.
Si la corrupció, diuen al PP, va justificar la moció de censura que va tombar Rajoy, ara hauria de passar igual amb Sánchez. L’analogia està agafada amb pinces, perquè de moment no s’ha pogut demostrar cap implicació del president del Govern, però és ben cert que el PSOE tracta Aldama amb el mateix menyspreu i desconsideració que Rajoy, María Dolores de Cospedal i Francisco Camps tractaven Francisco Correa i Álvaro Pérez. Com si no l’hagueren vist a la seua vida. I aquesta fugida endavant no acostuma a ser una bona companya de viatge. Sobretot quan el material gràfic —i documental— preexistent és copiós.
El que sembla clar és que Pedro Sánchez no afluixarà gens ni mica. En arribar a gener de 2025 com a president del Govern espanyol, ja ha igualat el període de temps que Rajoy va ostentar el càrrec. I si acaba l’any que acaba de començar a la Moncloa, estarà a un pam de superar els mandats de Rodríguez Zapatero i Aznar. Ha construït un PSOE a mida per tal de parapetar-se, en què l’única veu dissonant de renom és la del manxec Emiliano García-Page. El madrileny Juan Lobato, un altre vers solt, ja ha estat defenestrat de la Federació Socialista Madrilenya (FSM).
Més que Aldama o el jutge Peinado, que investiga les activitats professionals de la seua esposa, l’amenaça per a Pedro Sánchez és Junts per Catalunya, la baula més feble de la majoria parlamentària que va propiciar la seua investidura en novembre de 2023.
En aquest sentit, no és descartable, ni de bon tros, que enguany es produïsca una trobada formal amb l’expresident Carles Puigdemont a Brussel·les. L’actitud de Junts al Congrés desconcerta els socialistes i Sánchez estarà temptat d’acostar posicions amb el reelegit líder del partit.
La derrota en votacions importants per la majoria alternativa que sumen PP, Vox i Junts ha evidenciat la feblesa parlamentària de Sánchez. Al PSOE no temen una moció de censura perquè no veuen els independentistes catalans votant de la mà de Vox una decisió de tanta transcendència, però els gestos de Feijóo i d’uns altres referents del PP no deixen d’arribar. Ja no dediquen a Junts tot el camp semàntic d’abans, ni recorden la malignitat de l’amnistia i encara menys dels indults.
El PP i la llosa de Vox
En un eventual avançament electoral, però, tampoc no sembla factible que el PP tinguera prou amb els vots de Junts i el PNB per a arrabassar el poder al PSOE. Aquest escenari podia semblar viable ara fa uns mesos, quan el PP no deixava de desgastar Vox, però la catàstrofe de València ha tingut com a principal damnificat el PP, que va demostrar carències notables en la gestió de l’emergència.
El suport de Núñez Feijóo al president valencià, Carlos Mazón, compromet el líder popular. D’alguna manera, ha lligat el seu futur al de Mazón. No pressionar-lo perquè dimitira —conscient que això equivalia a assumir les errades del PP en el desenllaç fatal de la dana— significava donar-li un suport més o menys explícit. I això no ho han entès —o ho han entès com un exercici de supervivència política inacceptable— molts dels seus propis votants.
Abans de la dana, ja s’havia vist clarament la incapacitat del PP per guanyar més terreny a Vox. La decisió del partit de Santiago Abascal d’abandonar els cinc governs autonòmics que la formació ultra compartia amb els populars —el valencià, l’aragonès, el murcià, l’extremeny i el de Castella i Lleó— els ha permès d’atacar sense embuts l’antic soci per la seua política immigratòria, que homologuen a la del PSOE.
Enmig d’una onada reaccionària de caràcter internacional, amb Donald Trump de tornada a la presidència dels Estats Units i l’extrema dreta naturalitzada a Itàlia, Alemanya o França, no serà fàcil que el PP puga reduir Vox a la insignificança, com alguns havien predit en un procés anàleg al de Ciutadans. Vox és una llosa massa pesant per al PP. I ho continuarà sent.
Justament la por a l’onada reaccionària —que a l’Estat espanyol va estretament lligada al record del règim franquista— la que anima Sánchez a aprofundir en les seues aliances amb els independentistes bascos i catalans, els dos territoris on el rebuig a la dreta i l’extrema dreta espanyolistes se situen en cotes més altes.
A Sánchez, doncs, ja li va bé aquesta polarització, per molt que això li faça ingerir una bona dosi de tranquil·litzants cada matí, abans de començar a llegir els diaris editats a Madrid. També l’ajuda, i de quina manera, la confrontació quotidiana amb Isabel Díaz Ayuso, a qui la seua cort d’aduladors ha fet veure que seria la contrincant més seriosa per a Sánchez, encara que, en els territoris clau, desperta un rebuig fins i tot superior al que genera Feijóo.
No, el president socialista no sols pensa a esgotar el seu mandat de quatre anys l’estiu de 2027. Els cinc dies de reflexió que va prendre’s la primavera de 2024 l’han persuadit de la necessitat de combatre contra tot i contra tots per salvar la democràcia espanyola. I està convençut d’aconseguir-ho. No, no sols pensa esgotar el seu mandat en 2027, sinó que ja ha manifestat obertament que vol prolongar-lo quatre anys més, fins 2031, ni que siga tensionant al màxim la política espanyola.
En cas d’arribar com a president a aquella data, l’estiu de 2031, fins i tot superaria el temps que Felipe González —el seu enemic íntim número u— va residir a la Moncloa. I això, deu rumiar Sánchez, ja és un motiu suficient per a intentar-ho.