No és fàcil, però sobreviu. De moment. La botiga de joguines tradicionals La Industrial, situada en el carrer Pas d’en Quint, al centre històric de Palma, ha superat de tot: la Guerra Civil, la postguerra, crisis econòmiques, pandèmies, canvis socials de tota mena… Però el seu futur comença a ser incert, almenys a mitjà termini.
Així ho confessa Neus Aguiló, la propietària, juntament amb la seva germana Concepció: “Jo vaig néixer el 1970 i des de molt petita, igual que els meus germans, vaig aprendre a ajudar a la botiga; sempre érem aquí. Però el futur… Saps què passa? Els fills veuen com és de sacrificat fer aquesta feina, les hores que hi has de ficar i que, a canvi, en realitat el que guanyam és un simple sou; per això no fan comptes de seguir el nostre camí. Així doncs, tot indica que nosaltres dues, que som la tercera generació, serem la darrera de la família al capdavant de la botiga”.
La Industrial ja existia a finals del segle XIX. No se sap exactament quan va obrir, però s’anunciava a la premsa el 1896. Per tant, pel cap baix té 129 anys. I no ha tancat mai. Cada dia laborable ha estat oferint els objectes que omplen d’alegria els més petits de cada casa.
L’avi de les dues actuals propietàries, Ferran Aguiló, adquirí el negoci el 1929. La decisió de comprar la botiga va ser forçada per les circumstàncies. Era joier de professió, però la crisi l’aconsellà canviar de negoci. I quan la contracció econòmica s’intensificà provocada per l’enfonsament de les borses de valors —a conseqüència de l’esclat de la de Nova York, Wall Street, l’octubre d’aquell any— l’aposta ja no tingué marxa enrere possible.
Damunt la botiga va néixer el pare de Neus i Concepció, Pau, el mateix any que Ferran la va adquirir. Mitja dotzena d’anys després, esclatà la Guerra Civil. Ferran no podia tancar: el negoci havia d’alimentar la família. Així que «ni en temps de la guerra va tancar ni un dia, es va complir l’horari d’obertura durant tots els anys del conflicte. Això sí, la família abandonà l’habitatge d’aquí damunt (el primer pis sobre la botiga, ara el magatzem) per anar a viure a Son Serra (fora de la ciutat) per evitar els bombardejos», rememora Neus.
Fins aleshores. La Industrial havia ofert joguines per als més petits, però no només. En aquell temps era habitual que moltes botigues no fossin especialitzades, sinó que tenien un ampli ventall de mercaderies, com corones de flors, objectes de regal... Els primers anys després d’haver adquirit el negoci, l’avi Aguiló seguí la mateixa línia. «Quan venia Tots Sants era habitual vendre corones mortuòries; s’havia d’aprofitar qualsevol cosa», conta Neus. Però Ferran tingué la visió que podria funcionar si la botiga s’anava especialitzant en la venda de joguines. Així ho va fer i foren messions guanyadores, li va anar la mar de bé.
Després de la guerra no milloraren les coses. «La postguerra fou dura, com per a tothom, i el padrí tenia poc gènere perquè no en venia gens de fora; el que feia era comprar cases de nines que feien fusters d’alguns pobles, alguna joguina que podia trobar a l’illa, la padrina s’encarregava de fer vestits per a les nines... i així anaren superant aquells anys tan difícils».
A partir de la dècada dels anys cinquanta —amb Pau i son germà Jaume ajudant el pare—, les vendes augmentaren així com la possibilitat de comprar joguines a fora. A poc a poc el volum de negoci s’incrementà. Les messions empresarials que havia posat l’avi varen començar a resultar profitoses i la botiga demostrà el potencial de negoci que tenia. Va ser l’època quan La Industrial es va anar fent famosa entre molts mallorquins.
Els anys seixanta, setanta i la primera part dels vuitanta foren l’edat daurada del negoci. «De fet, fins ben entrat els vuitanta les coses anaren prou bé, a pesar que a finals de la dècada de 1970 ja es va notar la competència que feien les grans superfícies comercials», la primera de les quals —Hiper— va obrir les portes a Palma el 1974.
En aquells llargs temps de bonança, la intensa activitat de la botiga no parava mai. I durant les festes de Nadal es convertia en una bogeria. «Arribarem a ser una quinzena de persones, entre mon pare, els sis germans, una tia meva, una cosina, tres dependentes i altres que ens ajudaven perquè no podíem donar l’abast durant les festes. Tant la meva germana com jo començàrem a ajudar als nou anys, quan ja sabíem qui eren els Reis, abans no [somriu], però des de llavors aquí estàvem ajudant. Mira com era per Nadal que a vegades perdíem clients perquè era impossible atendre’ls a tots. Jo record voler atendre’n al mateix temps tres de diferents, pujar a cercar el que m’havien demanat (per l’escala interior, al magatzem) i quan encara no era a dalt ja no recordava la comanda de tant de caos que hi havia, baixar a demanar què m’havien demanat i els clients havien partit... Així era de caòtic. Imagina-t’ho: una botiga petita com aquesta amb una quinzena de dependents i ben estibada de clients, és que no hi cabíem».
L’èxit de La Industrial sempre s’ha basat a oferir un tipus de joguina especial, la tradicional, la que encara ara compren a fàbriques d’Alacant, Barcelona... que resisteixen i no uniformitzen l’oferta. «No volem vendre el mateix que les grans superfícies». Hi ha vehicles de pedal fets de fusta, d’altres de llauna..., miniatures de cotxes i motos. Durant molts anys oferien també miniatures de soldats —antigament de plom— i material bèl·lic que feren les delícies de generacions d’al·lots —ja no els venen: «Va arribar un punt que ens era impossible competir amb els preus que es venen per internet, hauríem d’haver-los venut amb pèrdues»—; en una prestatgeria hi regnen les reproduccions de la vetusta Mariquita Pérez — «als anys cinquanta costava unes vuitanta pessetes, que eren molts de doblers, només a l’abast dels més rics»—, a altres prestatgeries hi ha tota casta de nines...
Més enllà de les mercaderies que ofereix la botiga, el valor afegit que es nota tot d’una és l’extrema professionalitat atenent. En el moment que aquest setmanari hi era, una senyora entrà a demanar un regal per a un nen petit i Neus li explicà per què no era una bona idea per a una tendra criatura; no li va vendre res, però la senyora partí del tot satisfeta donant-li mil gràcies per l’explicació.
Avui La Industrial es manté oberta, però les coses ja no són com eren uns anys enrere. Ja no atenen una quinzena de persones, ni prop fer-hi; únicament són tres: les dues germanes i una ajudant. I són tres perquè «volem atendre el millor possible la gent que ve a posta de tot Mallorca a cercar una joguina per regalar; hi ha molta gent, molta, que ens estima i vol comprar aquí...», diu Neus. Tanmateix, el negoci es ressent molt del canvi «dels gustos dels compradors». Les joguines tradicionals tenen encara una clientela, sens dubte, però «la competència brutal de les grans superfícies i de la venda per internet» ha capgirat aquest negoci, explica la copropietària, i cada cop és més difícil aguantar la botiga oberta.
La situació no ha fet més que empitjorar d’ençà dels anys noranta, quan hi hagué un boom de noves grans superfícies comercials de tota mena arreu de Mallorca. L’impacte sobre el petit comerç de tota l’illa fou majúscul. I les botigues de joguines començaren a tancar. «Va ser quan ho notàrem molt i, a més, amb la crisi de 1992 el negoci se’n va ressentir moltíssim».
Els anys següents res no millorà en aquest sentit. Més aviat tot el contrari. La gran competència s’incrementà, tant l’especialitzada —Toys R Us, entre altres— com la més generalista —Corte Inglés, Carrefour, etc.—, suportada per les campanyes massives de televisió. El nínxol de negoci de la joguina tradicional s’ha anat fent cada cop més petit. Tot i així, La Industrial resisteix.
Les tres últimes dècades el negoci ha estat una constant lluita per la supervivència. «Hem passat crisis, la pandèmia..., però hem resistit», diu Neus. Cada cop és més difícil. Entre el canvi de costums de compra i, en especial, amb la venda per internet, el futur s’està obscurint molt. «És que mira, mira això (assenyala cap a fora, al carrer), veus? Són les deu i mitja del matí i no passa quasi ningú (es tracta d’un carrer només de vianants), la gent cada vegada passeja manco per mirar i comprar. I si a això li afegeixes tot el que hem comentat de la competència de les grans superfícies i d’internet, el resultat és que ficam moltes hores al cap del dia, moltes, per treure només un sou. S’ha convertit en una feina que els joves, com els meus fills, no veuen gens atractiva».
I tot això per no parlar de l’encariment dels costos d’obrir —lloguer, energia elèctrica, impostos, sous...—: «El panorama s’està complicant cada vegada més, sincerament t’ho dic: no crec que hi hagi una nova generació dels Aguiló al capdavant de La Industrial».
A pesar de tot, la botiga segueix resistint. I no és només gràcies als clients fidels de tota la vida, com per ventura podria semblar que és: «No és ben bé així, no; en realitat, si no fos pels turistes ja hauríem tancat. Com t’he dit, per les festes de Nadal tenim molta feina per atendre tanta gent com ve, però són pocs dies; el que de bon de veres ens dona els ingressos per sobreviure són els turistes. La nostra temporada alta no és, com segurament molta gent suposa, la de Nadal, sinó l’estiu, gràcies als turistes».
La Industrial porta almenys 128 anys oberta i n’hi falten quatre més per complir un segle en mans de la família Aguiló. Més enllà, el futur és una incògnita.