Ara fa 60 anys, José Verdú Sanjuan va decidir obrir una botiga de joguets al centre de València. Fart d’anar amunt i avall amb el material que comercialitzava, aquest home originari d’Ibi (l’Alcoià) —el rei de la venda de joguets a Europa— va pensar que havia arribat l’hora d’establir-se en un lloc fix amb un negoci estable, d’aquells que tenen horari i persiana.
És així com va nàixer Moñacos, el comerç de joguets més antic de la ciutat de València, que manté obert un local al número 30 del carrer de Joan Llorenç, al districte d’Extramurs. Ben a prop del centre, sí, però fora del centre estricte.
Les altres dues botigues que Moñacos arribà a tenir, als carrers de Sant Vicent i d’Isabel la Catòlica, van tancar ja fa temps. La primera i pionera, la més simbòlica, en 2006, després de quatre dècades de trajectòria.
L’establiment que avui perviu, obert en 1994, és regentat per José Vicente Verdú Barrachina, membre de la tercera generació familiar. Son pare i fill del fundador, José Vicente Verdú Ferré, havia nascut a Saragossa per la condició nòmada del progenitor, però ell ja és natural de València. No obstant això, està casat amb Maria Mira, una advocada d’Ibi amb qui té una filla encara menuda que té claríssima la seua voluntat de donar continuïtat al negoci.
Als Verdú els corren joguets per les venes i semblen estar equipats amb piles alcalines en lloc de músculs. Només així s’entén la tenacitat amb què mantenen en marxa un negoci que ha patit com pocs les urpes del capitalisme globalista. En primer terme, a causa de la deslocalització del producte, que va passar de tenir les poblacions d’Ibi i Onil com a quilòmetre zero a tenir el punt neuràlgic de fabricació a milers de quilòmetres. A l’Orient Llunyà. I en segon terme, per l’auge de les grans cadenes i el comerç digital.
Siga com siga, a València, els Reis no venien de l’Orient, sinó de Ciutat Vella. Allà acudien cada Nadal els pares i mares, els iaios i les iaies, a comprar els regals que els més menuts obririen entusiasmats el 6 de gener de bon matí.
La botiga central de Moñacos era un gran basar. Ubicada al costat del Teatre Olympia i envoltada de comerços tradicionals com Cotino, una de les botigues de roba masculina de més qualitat, el xamfrà de Sant Vicent amb el carrer de les Garrigues era sinònim de diversió. Centenars de milers de valencians quedaren embadalits, en un moment o algun altre, en passar-hi per davant. “Mare, vull l’Scalextric per a l’aniversari!”, “Iaio, saps que demanaré aquella Barbie per a Reis?” o el característic “¡Me lo pido, me lo pido!” que trencava tots els registres de decibels.
“Ara resulta impossible competir amb les grans superfícies i les plataformes de comerç electrònic”, lamenta el propietari. “El volum de negoci no té res a veure amb el d’abans”. Per això tracten de trobar el seu nínxol de mercat en joguets de preu baix, com ara nines i peluixos de 10 o 15 euros. Productes que la gent s’estima més de veure en persona. “I els pares sempre venen els últims dies, a diferència dels iaios, que són bastant més previsors”, afegeix amb un somriure a la cara.
“Quan arriben als nou o deu anys, els xiquets ja no demanen joguets convencionals, únicament volen pantalles”, afirma la seua esposa en referència a videojocs, mòbils, tauletes i derivats. “Hi ha jocs de taula que encara tenen èxit i casos com Lego, que no deixa de tenir acceptació, però la demanda és molt inferior.”
Quan era un petit príncep, Moñacos enviava cada any els joguets de la campanya nadalenca a l’actual rei, Felip VI. Ara, en canvi, s’han negat a adaptar-se al comerç electrònic. A la botiga sols treballen José Vicente i una empleada més, massa poca gent per obrir-se al nou món digital.
Els marges de benefici ja estan molt ajustats. A Moñacos, cada 5 de gener els costa més que isquen els comptes. Hi ha cadenes i grans magatzems que venen els joguets al mateix preu que els adquireixen ells. Una batalla que tenen perduda... “La sort és que molts clients ho són per costum, perquè venien amb els pares i els iaios”, diu José Vicente. Qui millor que ell per aconsellar-los o per aconseguir-los aquell joguet que no troben perquè en altres llocs s’ha exhaurit?
Doña Flor es diu Teresa
Moñacos té 60 anys i Doña Flor en té 50. A ella no li diuen així, sinó Teresa Roca, però fa exactament mig segle que es dedica en cos i ànima a un projecte molt personal que continua tenint el seu públic. I és que Teresa, malgrat els seus 71 anys, no pensa tancar la seua botiga del carrer de Cervantes, número 15, que fa cantonada amb el carrer del Pare Jofré, a tocar de l’antic edifici d’Hisenda de la ciutat.
Quan obrí el negoci, Teresa a penes tenia 21 anys. Poca broma. “No pense jubilar-me, perquè és la meua vida”, diu, “el meu treball és el meu hobby”. Té quatre fills que l’ajuden esporàdicament, però cap d’ells de manera continuada. De fet, a diferència de la besneta del creador de Moñacos, que somia encadenar la quarta generació, cap dels quatre no té intenció de mantenir la flama encesa.
En origen, les vendes de la botiga provenien del porta a porta. O més ben dit, de l’escola a escola. Teresa exhibia el seu ventall de joguets educatius als docents de cada centre. Com es feia antigament la venda dels túpers, però en lloc de mestresses de casa, amb un auditori de professors i professores.
Ja són molts viatges a la Fira del Joguet de Nuremberg, on cada any tracta de captar les darreres novetats del mercat. “Jo no tinc joguets de qualitat, no xinesos, i sobretot molt de joguet per a activar les neurones, que ja va bé amb tanta pantalla en les nostres vides”, diu Teresa.
Ella tampoc no ven per internet —“no m’agrada vendre en fred!”, exclama— però sí que interacciona amb pares i mares a través dels missatges de WhatsApp i les entrades que penja a les seues xarxes socials. A més, disposa d’un catàleg de productes que envia als col·legis, encara que molts ja opten per adquirir el material a través de la cooperativa Abacus.
“Els pares entren per la porta de Doña Flor amb la pretensió de ser sorpresos i jo prove de trobar el regal més encertat per a cadascú”, explica amb èmfasi. Les cases de nines fetes de fusta són una de les especialitats de la casa, però també els jocs simbòlics i de fusta... “De 0 a 99 anys”, puntualitza de seguida per a deixar clar que la seua botiga no se centra exclusivament en els més menuts. Tothom té edat de jugar, qualsevol de nosaltres pot passar una bona estona amb els puzles, les construccions o els joguets de llauna, més propis d’un col·leccionista, que remeten al passat gloriós del sector.
Un dels factors que cada vegada condiciona més la tria final és l’espai. “Els pares i mares no volen joguets grans perquè ocupen massa a les cases d’ara”, opina Teresa, “raó per la qual els xiquets i les xiquetes acaben tenint els joguets que els agraden més a casa dels iaios, mentre que a les seues es passen el dia davant una pantalla”. Si una cosa li molesta, és que les mares i pares anomenen “trastos” els joguets que ocupen molt.
El seu mòbil no deixa de sonar. Es nota que és temporada alta. Ella segueix el manual de tota la vida: “És fill únic?”, “quants anys té?”, “té germanes més majors o més menudes?”... Cada persona juga diferent perquè les seues circumstàncies també ho són. Entre la nòmina de compradors hi ha els nets dels que un dia, ja fa molts anys, adquirien ací els seus joguets de Reis. “Hi ha gent que, si no, no sabria on comprar-los”, es felicita ella com qui sap que cobreix una necessitat social; “saben que ací triomfaran sempre”.
A la seua botiga hi ha molt poca cosa electrònica. “Ací no trobaràs ni piles ni cables ni llums”, subratlla. “Darrerament, entren molts pares a la recerca de joguets que ajuden els seus fills preadolescents a desenganxar-se del mòbil”, continua. I ella els ofereix algun dels múltiples cubs de Rubik, o els seus puzles especials, amb formes animals o d’efígie egípcia.
De nines, n’hi ha a cabassos. Des de la clàssica Mariquita Pérez a les contemporànies, passant per les reborn, tot i que ella les ha deixades un poc de banda. “Les tinc de fa més de 20 anys, quan no estaven de moda, i ara que les venen pertot arreu, trobe que he d’oferir un altre tipus de nines”, afirma.
Entre els seus regals predilectes de la temporada, hi ha un tambor zen el so del qual resulta enormement estimulant. Està adreçat a xiquets de dos anys i a persones adultes, fins al punt que alguns professors de música no han dubtat a adquirir-lo per a les seues classes.
De sobte entra per la porta Rafa Fernández, catedràtic de la Facultat d’Economia de la Universitat de València que va elaborar l’informe sobre el sector del joguet quan les empreses capdavanteres del sector, com Payá i Rico, van començar a tenir-ho complicat. Ha vingut a saludar Teresa, com fa cada any per aquestes dates. Ell es declara un gran enamorat del joguet clàssic.
“En primera instància, salvàrem l’activitat de Payá creant una cooperativa que feia ganivets, i a continuació recuperàrem els joguets de llata a partir de les serigrafies que es mantenien al magatzem de l’empresa”, recorda, “però no hi havia prou mercat i vam reorientar el negoci a les rèpliques de joguets antics venudes al quiosc: un per setmana”.
Fou així com Payá va poder mantenir el gruix de la plantilla, amb un delegat sindical anarquista “fantàstic”, Dino, “que tenia el cap molt ben moblat”.
Adeu als artesans
Al carrer del Músic Peydró, el popularment conegut com el carrer de les cistelles, a pocs metres del Mercat Central, Virtudes Royo continua al capdavant de La Casa de la Madera, que originàriament fou una quincalleria i també acumula mig segle de vida. Als seus 67 anys li passa com a Teresa, que no troba el moment de jubilar-se. En el seu cas, perquè després de faltar el seu home, ara fa tres anys, no sabria què fer sense acudir cada dia al seu lloc de treball.
Durant molt de temps, el local de lloguer que ocupava era un altre del mateix carrer, però fa nou anys va haver d’abandonar-lo per la pretensió dels propietaris de treure-li’n més rendiment. “I encara el tenen buit”, remarca ella; “m’han proposat recuperar-lo i els he dit que no”.
La botiga d’ara és d’una mida més reduïda, però a ella ja li va bé. Hi ven joguets, i sobretot, cistelles, bosses i tota mena de productes elaborats amb fusta o vímet. De joguets per a infants, en té de marques alemanyes i holandeses. Perquè Virtu tampoc no vol sentir parlar de la Xina. És la paraula tabú.
No obstant això, l’artesania travessa una crisi severíssima. Tan severa que es troba en estat terminal. “És molt trist, ací ja no queden fusters”, es plany.
Qui li feia el cavallet per a infants que tant agradava als seus clients va jubilar-se i ella va haver d’anar per totes les fàbriques de l’Horta Sud a la recerca d’algú que el substituïra. No li va resultar senzill.
“En volia 20 i me’n demanaven 1.000 per a començar a parlar”, rememora, “fins que a Silla, un xic jove, a partir de la plantilla que m’havia facilitat el fuster anterior, va accedir a fer-me’n una dotzena”.
Però aquell xic va tancar el negoci i de la plantilla, res més no se’n va saber. Una amiga li’n va deixar el seu, i un altre fuster, en aquest cas de l’Horta Nord, va desmuntar-lo de dalt a baix per a obtenir-ne les mides exactes. Gràcies a ell, el cavallet va recobrar la seua vida —“no em diràs que no és el més bonic de València!?”—, incloent-hi els cabells que ella li posa amb una corda.
Justament això, molta corda, és el que espera que tinga La Casa de la Madera. El que ja no pot dir Hobby Centro, una de les cases de joguets de més renom que hi havia a València. Situada al mateix carrer, en la cantonada amb el dels Adreçadors, la botiga va tancar de manera permanent el maig passat. A penes hi queda el record... I les maquetes, els trenets i els soldadets de plom que els xiquets d’ahir puguen conservar per sa casa avui.
