La recuperació econòmica a Europa després de la Segona Guerra Mundial s’anà obrint pas durant els anys cinquanta. Es milloraren les condicions laborals dels treballadors de la major part dels països que havien patit el conflicte, s’instauraren les vacances pagades obligatòries sobretot a l’estiu i ràpidament augmentà força el nivell de vida en general i en particular el poder adquisitiu d’àmplies capes de la població treballadora. Això comportà que per primer cop milions de persones de les classes mitjanes pogueren fer vacances a altres països. Fins aleshores havia estat un luxe reservat per a les minories més benestants.
També fou essencial el conveni d’aviació civil de 1956, signat a París, que abaratí prou els preus dels bitllets d’avió al mateix temps que multiplicà com mai havia passat les destinacions de les línies aèries, la qual cosa suposava que també per primera vegada un sistema de transport fins llavors elitista es posava a l’abast de milions de treballadors.
Ràpidament, els mitjans de comunicació més populars del Regne Unit, Suècia, Alemanya... es feren ressò dels paradisos mediterranis que podien ser visitats i gaudits durant una setmana o dues a l’estiu pels treballadors que fins aquell moment només podien haver somiat amb les vacances que allà feien els rics.
Tota la conca mediterrània occidental començà a rebre onades de turistes a partir de 1950. Primer en quantitats modestes, però ben aviat els números reflectiren una progressió que indicava l’existència d’un gran i creixent negoci. El 1955 les platges d’Itàlia, França i Països Catalans reberen quasi 19 milions de visitants, quasi tots durant aquell estiu.
S’iniciava l’època del turisme de masses, una activitat econòmica i social que canviaria la fesomia de molts indrets, entre els quals les Balears.
Turisme i franquisme
Francisco Franco assolí una gran victòria diplomàtica quan el 1953 pactà amb els Estats Units un acord de col·laboració militar, econòmica i política. Com a conseqüència directa, el 1955 Espanya entrava a l’ONU. Les potències victorioses del conflicte mundial havien castigat el règim amb l’ostracisme diplomàtic per haver estat aliat dels perdedors —Alemanya, Japó i Itàlia—, però finalment el règim del generalíssim —tal com es feia dir— s’alineava amb el bloc occidental, liderat pels nord-americans, enfront del comunista liderat per la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS).
En aquell context les autoritats de la dictadura s’afanyaren a obrir les fronteres al turisme europeu. El règim, així, es mostrava a fora com una zona tranquil·la, sense delinqüència, amb molt de sol, bon temps, preus barats, paisatges meravellosos i platges infinites d’arena fina i blanca. El paradís amb un toc d’exotisme per als centreeuropeus i nòrdics.
Les Illes van ser el primer territori en què el règim franquista creà el seu expositor internacional a través del turisme de masses. N’és una bona mostra el fet que el primer vol xàrter que operà a l’Estat, el 1951, ho va fer entre París i Palma organitzat pel Club Méditerranée, el majorista de viatges en paquet que començà a portar francesos —juntament amb el Club Girondins— a la zona nord de Mallorca, primer a Sóller i més tard a Alcúdia.
En aquells moments els escassos hotels, fondes i pensions que hi havia no donaven l’abast de la demanda creixent i es feia servir qualsevol racó per encabir turistes. Cases particulars llogaven una habitació o dues, i en un parell d’anys els propietaris construïen amb els guanys annexos per allotjar més i més visitants estiuencs, i a vegades no gaire després el propietari acabava per edificar un hotel.
La dictadura veia en el turisme una entrada de divises que podia ser un remei per a les maltractades arques públiques, després de més d’una dècada d’absurda política econòmica basada en l’autarquia; a banda, era una manera de vendre una imatge positiva cap a l’exterior, cosa que la reforçava políticament i diplomàticament. I el territori on havia començat la indústria dels visitants fou el més consentit pel règim: Balears.
El Ministeri d’Informació i Turisme, creat el 1951, s’ocupava que ningú molestés a aquells que volien fer hotels i als que portaven els turistes. Cap norma ni reglament els frenava. Els operadors de viatges organitzats —com els citats Méditerranée i Girondins, i tant d’altres que s’hi afegiren tot d’una, com el quasi llegendari britànic Thomas Cook, desaparegut el 2019 després de 179 anys d’existència— exigien més i més hotels, i la dictadura permetia edificar-los onsevulla, sense que importés cap limitació urbanística.
Les dades reflecteixen la progressió de visitants i places. Segons les que ofereix Climent Picornell —professor de geografia humana de la Universitat de les Illes Balears, avui jubilat— a Memòria viva: Mallorca des de la mort de Franco fins avui, 1975-1995 —un col·leccionable setmanal ofert a les pàgines dels diaris Baleares i Última Hora entre 1995 i 1996—, el 1950 arribaren a les Illes 98.081 turistes, mentre que el 1960 ja foren 400.020. I el 1970 van ser 4.296.619. El nombre oficial de places hoteleres el 1959 era de 14.609 i a les acaballes de la dictadura, el 1974, arribaven a 227.883.
Les xifres permeten fer-se una idea del volum del negoci turístic i la velocitat amb què es va crear, sota la dictadura. L’edificació d’hotels va ser frenètica durant els cinquanta i, sobretot, els seixanta. Aquest últim decenni fou quan la premsa europea es fixà cada cop més amb aquell fenomen econòmic balear i quan el Paris Match es referí per primer cop a la «balearització» com el neologisme que definia el creixement de l’oferta turística sense control urbanístic, incloent-hi hotels sobre l’arena de les platges.
La protecció del caos urbanístic illenc que dispensaven les autoritats del règim franquistes es palesà per primera vegada el 1955 amb tota la contundència política possible.
Entre 1951 i 1955 el nombre de turistes havia passat de poc menys de 100.000 a gairebé 200.000, i els hotels, hostals i d’altres allotjaments es multiplicaven per tot arreu. Aleshores diferents batlles es queixaren a la Diputació provincial perquè hi havia hotelers que els exigien construir infraestructures per afavorir el turisme. I la realitat és que no podien fer-les de cap de les maneres per manca de diners. El nou president de la institució, Mateo Llobera, nomenat el mateix any, els va fer cas i ordenà redactar una carta provincial —norma legal per a aquest àmbit territorial— que incloïa la limitació de la construcció a la vorera de la mar, així com la imposició d’un impost especial per al negoci turístic, la recaptació del qual es destinaria a sufragar les referides futures infraestructures municipals. Fou publicada en el Butlletí Oficial de la Diputació el 30 de desembre de 1955. A la motivació que justificava la carta es pot llegir que «Balears ha vist néixer una plètora d’hotels (...), restaurants (...) viles i palauets (...) a les platges i vorera de costes; els camins queden estrets per als enormes autocars (..) d’empreses d’excursions», cosa que estava provocant greus excessos que molestaven els veïnats que no «es beneficien del turisme».
La Diputació es mostrava favorable a imposar diferents limitacions, per exemple en la construcció d’hotels en primera línia, i, sobretot, anunciava un «gravamen» immediat per recaptar diners per nodrir econòmicament les caixes dels ajuntaments i poder crear noves infraestructures municipals a fi de donar resposta a la demanda creixent del nombre de turistes. L’impost el pagarien els empresaris «que es beneficien del turisme», perquè seria «injust» que tots els ciutadans l’haguessin de pagar. Els establiments d’allotjaments pagarien entre el mínim del 2% de la facturació, en el cas de les pensions, fins al 6%, en el dels hotels de luxe.
Els hotelers contestaren rebel·lant-se contra les limitacions i l’impost que Llobera i companyia volien imposar. El Foment del Turisme —creat el 1903 per impulsar la indústria dels visitants i que era controlat pels nous empresaris que allotjaven els estrangers— es queixà i, com que els de la Diputació no li van fer cas, elevà la queixa al Ministeri d’Informació i Turisme.
La reacció política del Madrid franquista no es va fer esperar. Aquelles previsions limitadores de la construcció d’hotels i d’impostos als hotelers no entraren mai en vigor. Al llarg de 1956 la Diputació es veié obligada a oblidar-se’n i el seu president «dimití» el 1957. El seu antecessor, Pedro Salas, ocupà el càrrec entre 1948 i 1955; el seu successor, Rafael Villalonga, de 1957 a 1970. Ell, devuit mesos. Tan poc temps connota que la renúncia fou forçada. Els hotelers havien guanyat la seva primera gran batalla política a favor del desordenat creixement turístic.
Banc Hipotecari
Una part dels futurs hotelers tenien recursos econòmics propis importants per construir el seu edifici d’allotjament. Es tractava de diners acumulats durant la postguerra en activitats no sempre lícites —contraban, entre d’altres—, i així finançaren fàcilment l’edificació dels hotels. Mai se’l demanà d’on sortien els doblers. En altres casos el procés acumulatiu de capital havia començat llogant habitacions a cases particulars, i amb els beneficis s’ampliava l’edifici amb annexos per encabir més turistes l’any següent, en una progressió que desembocava finalment en la construcció d’un hotel, a vegades finançada pel mateix operador de paquet turístic estranger que li enviava els turistes o, si no, per la banca pública.
En la majoria dels casos els establiments d’allotjament foren aixecats gràcies al finançament del Banc Hipotecari. Aquesta entitat havia estat creada per lluitar contra la usura i tots els seus fons eren públics. Va ser el banc decisiu per a la construcció de la majoria dels primers hotels del boom turístic que s’inicià durant els cinquanta i es desenvolupà sobretot a la dècada següent. El responsable a les Balears del Banc Hipotecari durant 1952 i 1978 fou Miquel Mulet (1927-2008). En una entrevista concedida el 1995 al ja citat col·leccionable Memòria viva explicava tot el procés inicial de la construcció dels hotels sota la dictadura.
A parer seu allò dels establiments finançats gràcies als diners guanyats irregularment durant la postguerra podria ser cert en «una petita minoria dels casos», però no en general. Més habituals assegurava que foren els casos d’acumulació de capital any rere any llogant habitacions —com s’ha dit— per acabar demanant un crèdit bancari per fer un hotel.
La norma general, segons Mulet, era acudir al Banc Hipotecari —«els altres bancs no creien en el turisme»—, i com a exemple posava el cas d’un barber que es convertí en hoteler en pocs anys: començà llogant dues habitacions de ca seva, a Cala Rajada, i amb el que guanyà va fer un annex amb dues més i al cap de poc ja demanava un crèdit al banc citat i construïa un petit hotel: «D’aquests (tipus) n’hi hagué moltíssims i tots o quasi tots passaren pel meu despatx».
Deia l’antic responsable de l’Hipotecari a les Illes que «en aquells anys el préstec es concedia amb una resolució favorable del servei inspecció que era a Madrid i Barcelona. Jo informava i tramitava els papers. Els requisits eren un títol de propietat, un projecte amb els plànols, memòria descriptiva i un pressupost». El Banc arribà a instaurar una tipologia a posta de préstecs, els crèdits hotelers, que afavoriren molt els promotors illencs. Mulet rebia el projecte i n’informava positivament —«aquí tots ens coneixíem»— i aleshores «els inspectors, a Barcelona o Madrid, acostumats a uns preus de construcció que podien estar llavors sobre les 7.000 pessetes el metre quadrat, no trobaven res estrany a rebre projectes amb pressupostos que preveien un cost d’unes 5.000 o 6.000 pessetes el metre quadrat», tot i que a les Balears, en realitat, no passaven «de les 3.500 pessetes». El resultat és fàcil d’explicar: «El Banc atorgava el 70%, o sigui entre 3.500 i 4.200 per metre quadrat» i, per tant, el futur hoteler rebia tot el que necessitava: «Per ventura vostè no em creurà, però és totalment cert: hi va haver casos de gent que va obtenir el 100% de la construcció, i fins i tot més, gràcies al Banc Hipotecari». Segons deia, cap autoritat —del Banc ni de cap ministeri— no va posar mai entrebancs a aquest peculiar sistema de finançament.
També hi havia la via privada d’aconseguir diners per edificar hotels. Com s’ha dit, els operadors de paquets turístics necessitaven més i més habitacions per satisfer una demanda de vacances a les Illes que no feia més que incrementar-se any rere any. En alguns casos, la fórmula més ràpida per tenir garantit allotjament suficient era avançar els diners per fer hotels i que l’hoteler els anàs tornant posteriorment dels beneficis que obtenia.
A banda de la permissivitat urbanística i del suport financer, la cobertura política de la dictadura a la nova classe empresarial que s’estava creant a les Illes fou absoluta. Fins i tot quan algun bisbe —o altres membres de l’Església catòlica— es queixava per les actituds massa liberals de les estrangeres que corrompien els illencs, les autoritats se’n desentenien. I així passava quan a altres bandes de l’Estat la moral catòlica marcava la vida quotidiana de la immensa majoria de la gent.
Una de les figures polítiques més rellevants per al turisme balear fou Manuel Fraga, ministre d’Informació i Turisme entre 1962 i 1969, que sempre tingué un tracte especial per als hotelers illencs. N’és un bon exemple que es va desplaçar l’any 1964 a Palma per inaugurar, amb un gran acte polític i institucional abastament reflectit a la premsa local, «el hotel número mil de Baleares».
Gràcies a l’empenta entusiasta de la dictadura, el resultat va ser la consolidació durant vint-i-cinc anys d’un model economicoturístic que no va desaparèixer quan morí el dictador ni amb la democràcia. A les Illes ha seguit vigent en la seva essència —monocultiu econòmic i creixement sense fre— fins avui.