Fa deu anys que Nu Drama (Ricard Soler) fa rap en català. Enamorat del rap del sud dels Estats Units —de cadència lenta, amb sintetitzadors i un argot propi—, quan en tenia només disset va decidir que expressaria les inquietuds d’un adolescent d’un poble del Prepirineu (Sant Joan de les Abadesses) a través d’aquest mateix llenguatge musical. Com ho feien els seus ídols nord-americans, Slim Thug, Lil Wayne o Zero, però en català.
No tenien referents. La banda At Versaris i ell, Nu Drama, eren segurament les dues úniques veus del rap en aquesta llengua en aquell moment. “Costava emmirallar-se amb algú, a l’hora de fer servir el vocabulari, de rimar, de fer que el català fos una llengua atractiva per fer música urbana i jove”, explica Soler.
Malgrat tot, se’n va sortir. Deu anys després, el jove del Prepirineu combina la seva faceta de raper i beatmaker amb la poesia, la traducció i el doblatge. Tot al voltant de l’amor per la paraula. Ara acaba de publicar el seu últim disc, Parets de vidre, un treball musical temàtic que parteix del seu compromís amb els drets dels animals. Així, a Parets de vidre dibuixa la realitat de la indústria càrnia, denuncia les conseqüències de la pesca massiva, destapa les condicions dels treballadors dels escorxadors…
Per parlar del disc i del procés de creació, Nu Drama ens ha convidat a l’estudi on l’han gravat. Als baixos d’un pis de Nou Barris ens obren la porta els membres de Dolmen Studio, César G. Izquierdo i Rynat Vankov. Després de passar per una cuina petita i una sala d’estar, ens trobem amb dues sales: una peixera insonoritzada —de sobte, silenci absolut— i la sala dels tècnics, que seuen davant d’una taula amb desenes de botons, palanques i pantalles.
Abans que encenguin el llum vermell que indica que comença la gravació, seiem una estona per entendre els passos previs a entrar a l’estudi. El primer, la ideació.
L’espurna
Feia temps que sentia el rum-rum. Nu Drama era conscient que, en les seves cançons, sovint apareixien flaixos de l’antiespecisme i l’activisme vegà que el preocupaven. “Ja parlava de la distància entre la humanitat i la natura, sobre la destrucció del planeta i l’impacte del capitalisme, però ho feia a través d’imatges i metàfores”, explica. Es va adonar que aquest component reivindicatiu anava agafant força i va decidir fer-ne una primera cançó: “El gronxador”.
L’autotune, un instrument més
Una altra dels ajustos que es fa en aquestes pantalles és afegir efectes. Per a Nu Drama, que la veu soni electrònica és un tret identitari. Això s’aconsegueix amb l’autotune, una eina ideada, en primera instància, per ajustar desafinaments, que la indústria ha convertit amb els anys en una manera d’investigar amb la veu. Ara es fa servir per distorsionar-la, afegir-hi textures, efectes o melodies.
“L’autotune és un instrument per als cantants”, explica Izquierdo. Alerta que hi ha qui pensa que és un botó màgic, que no cal que cantis bé, que l’autotune ho aconseguirà, però no és així. “És un instrument i per fer-lo servir també has d’afinar; si no, sona molt brut”.
Retocs, acabats i el màster final
Un cop l’estudi té totes les capes sonores llestes, arriba el moment de retocar i ajustar. “En aquest punt, teníem converses molt esotèriques”, explica Nu Drama. “Sona massa ‘aire’ això, dèiem, per exemple”, recorda.
En aquesta etapa, sovint es torna a gravar allò que calgui, la veu o algun instrument, fins a arribar al resultat desitjat. I amb el vistiplau de totes dues bandes, arriba la línia de meta: es pot fer el Mix Màster final de totes les cançons. Disc acabat. Només queda compartir-lo amb el món.