—El Museu de l’Empordà es va inaugurar el 1945. Com s’ha actualitzat per adaptar-se a l’oferta que ha de tindre i a l’acollida que ha d’oferir actualment un equipament cultural?
—El Museu de l’Empordà es va crear a través de l’Ajuntament de Figueres a l’Institut Ramon Muntaner. Concretament, s’hi van crear unes dependències on s’exposaven diferents llegats de la ciutat i dipòsits del Museu del Prado que van arribar fins i tot durant el segle XIX. El fet que l’equipament naixés al mateix institut és interessant, ja que des del seu inici la institució es relaciona amb la formació i el coneixement per vincular-los a l’àmbit artístic. Anys més tard, es van anar rebent més donacions i més llegats. El primer director va ser Ramon Reig, un dels artistes empordanesos de referència, que va coincidir a l’Institut amb Salvador Dalí. El 1971 es va inaugurar el Museu de l’Empordà a l’espai on està actualment, a la rambla de Figueres. En aquell moment, hi havia altres intel·lectuals que s’ocupaven de la direcció, com Josep Maria Joan Rosa, Joaquim Fort de Ribot o Evarist Vallès, que precisament havia après amb Ramon Reig. Els últims anys, evidentment, seguint una mica els paràmetres que es marquen des del Consell Internacional de Museus (ICOM, per les seves sigles en anglès) i des de les directrius que anem rebent a través de la Generalitat de Catalunya, de la Diputació de Girona i del nostre mateix Ajuntament, l’activitat es va adaptant a l’actualitat dels museus. Intentem ser un museu actual i presentar propostes adaptades a les demandes actuals per ser una referència en l’àmbit artístic, per difondre la producció artística que té lloc al nostre territori sense límits cronològics, per presentar els artistes locals i, a la vegada, amb aquesta vocació territorial i essent un museu marcadament local —som gestió directa de l’Ajuntament de Figueres. El que volem és tenir una mirada internacional i tractar temes que puguin tenir un interès a escala global.
—Com es fa això?
—Un exemple és el de l’exposició de dones artistes a l’Alt Empordà que vam presentar fa uns anys. El que podria haver sigut una exposició absolutament local va ser adaptada per la comissària, que li va donar un discurs global. El que va fer va ser agafar totes les teories vinculades amb el feminisme des dels primers anys fins a l’actualitat i va situar les artistes que van anar apareixent fruit d’un projecte d’investigació enllaçant-les amb les teories feministes. Això respon una mica a la voluntat que comentava. De fet, passar de l’àmbit local a l’universal també era una proposta de Salvador Dalí.
—La institució té una línia d’art, una altra de producció i també de cultura local, però compten també amb una línia educativa.
—Donem molta importància a l’educació a casa nostra. Per això tenim una relació molt directa amb escoles i instituts a través d’un projecte educatiu que treballem de forma participativa. La participació és un dels pilars de la nostra institució i vam crear aquest projecte amb el qual vam poder treballar plegats amb professors, professores, alumnat, pares i mares per desenvolupar una iniciativa adequada a les necessitats d’aquestes persones. No tenim una guia de recursos pedagògics en la qual la gent tria l’activitat, ve, la fa i se’n va, sinó que el que intentem és mantenir una relació continuada amb els centres educatius. Llavors, evidentment tenim una programació que oferim als centres educatius per desenvolupar els seus programes, però el que oferim sobretot és llibertat per cocrear amb nosaltres: que les escoles i instituts vinguin i ens diguin que volen treballar sobre un artista de l’Empordà, posem per cas. I llavors, treballem amb els nostres serveis educatius de manera conjunta. D’aquesta manera, també podem treballar, per exemple, la natura a través de l’art en funció de l’interès de l’alumnat o del professorat.
—També tenen un vessant social.
—Sí. Dins d’aquest àmbit el que tenim sobretot són projectes vinculats a la salut, al benestar i a la comunitat, com el projecte Arts en Salut, impulsat per l’Institut Català de la Salut i pel Servei de Museus del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Estem desenvolupant aquest projecte per a persones que pateixen fibromiàlgia i estem fent un programa col·laborant amb el Centre d’Atenció Primària de Figueres, amb personal mèdic, d’infermeria i de psicologia, i treballem aquests aspectes adaptant els continguts que ells desenvolupen en l’àmbit mèdic a metodologies pròpies de la cultura i de les arts. Per exemple, si comptem amb un fisioterapeuta que feia gimnàstica, nosaltres treballem des de la dansa. I a través de la dansa, amb la cooperativa Agitart i amb el festival Figueres es MOU treballem aquests aspectes més de moviment, sempre posant les persones al centre i veient quines necessitats tenen. El projecte és d’abast nacional, en volem extreure un paper i publicar-lo en una revista mèdica. I també pretenem establir uns paràmetres d’avaluació quantitativa i qualitativa amb els projectes que estem desenvolupant.
—Quins són els projectes que tenen relacionats amb el benestar?
—Per exemple, projectes concrets que barregen benestar i comunitat. Hem treballat amb persones refugiades d’Ucraïna just en començar la guerra; hi van venir un dia i vam estar treballant, intentant que fossin ells els qui interpretessin els quadres i entenguessin com es podien relacionar. També hem treballat amb persones usuàries del menjador social i que estan en situació de sensellarisme. En concret, vam desenvolupar un projecte de quatre estacions amb Visual Thinking Strategies (VTS) amb l’ús de sis o set peces de la col·lecció. Primer fèiem una sessió d’estratègies de pensament visual treballant amb les peces i amb aquestes persones, i després el referent de benestar emocional i comunitari (REBEC) feia la sessió amb aquestes persones i tractava els temes que havien sortit amb el psicòleg. D’aquesta manera, es van tractar aspectes com ara relacions tòxiques enfront de relacions sanes, infantesa i expectatives de solidaritat, com et projectaves en el teu futur quan eres un nen i com han sigut realitat i expectatives...
—Tornant estrictament a l’equipament, recentment han fet una reforma en el Museu.
—Sí. La vam començar el 2021, i amb la reforma canvien totes les plantes del Museu. Ha sigut un projecte per donar-li la volta i replantejar tota l’exposició de col·lecció, i aleshores el que vam fer va ser adaptar l’espai a les necessitats actuals: localitzar les necessitats del Museu en aquell moment, intentar trobar els espais amb l’estructura de l’edifici, recuperar un auditori que estava tancat al públic perquè no complia la normativa, vam fer accessible el Museu a través del carrer... Cal recordar que en l’edifici de 1971 hi havia dos trams d’escales per accedir al Museu i s’havien de passar dues portes. Tot això ha canviat: ara s’entra a peu de carrer i hi ha finestrals que comuniquen l’interior i l’exterior del Museu. Alhora, arquitectònicament, el Museu respon al que estem desenvolupant des del punt de vista del pla director, que és aquesta voluntat d’enfortir la relació entre el Museu i la ciutat.
—El Museu de l’Empordà no és l’únic d’aquesta comarca. N’hi ha molts més. Què té l’Empordà per a disposar de tanta oferta cultural?
—No sé si és la proximitat amb Europa, si és l’obertura al mar o la tramuntana el que fa que hi hagi inquietuds en l’àmbit de la cultura i una creativitat i qualitat en el desenvolupament de les arts en plural, perquè no només parlem de l’expressió plàstica, sinó també de la literatura o de la música. De Salvador Dalí a Montserrat Vayreda o a Pep Ventura, suposo que hi ha una conjunció d’aspectes que fan que això hagi estat així i continuï estant així.
—Més enllà de l’art estricte, el Museu compta també amb una col·lecció privada de ceràmica cedida per diferents museus i també amb peces dels jaciments d’Empúries i de l’església de Sant Pere de Rodes. Quina és la importància d’aquestes cessions a l’hora de tindre una mostra més variada i extensa en el temps?
—La col·laboració amb altres institucions és absolutament bàsica. De la mateixa manera que nosaltres cedim peces en dipòsits de llarga durada, com per exemple hem fet amb la mostra que s’acaba d’inaugurar al Museu de les Cultures del Vi de Catalunya (VINSEUM), nosaltres també rebem dipòsits d’altres institucions que el que fan és intentar que el discurs del Museu no tingui espais buits. Amb aquests dipòsits ens ajuden a omplir alguns buits amb peces de gran interès, com ara les del Mestre de Cabestany, peces d’arqueologia procedents del Prado, les del Museu d’Arqueologia de Catalunya o les del de Girona.
—D’altra banda, recentment ha participat en la trobada del Museu Habitat, que analitza el paper que han d’assumir els museus en aquest segle. Quina conclusió en trau?
—Al Museu Habitat hi va haver aportacions molt interessants en relació amb com tractar aspectes relacionats amb el colonialisme, el racisme o la diversitat sexual i de gènere. Es tracta d’un espai de trobada professional necessari per a reflexionar sobre cap a on s’han de desenvolupar els relats dels museus.
—Per acabar, ara que venen les festes de Nadal i l’afluència de visitants augmenta, què oferiran al Museu de l’Empordà?
—Volem destacar dues exposicions: una és de dues adquisicions, perquè ens agrada moltíssim mostrar a la ciutat i a la gent que ens visita quines són les noves peces que s’han anat adquirint els últims anys, perquè és una feina molt interna, la d’adquisició, però ens agrada, de tant en tant, mostrar una mica la varietat i perquè adquirim el que adquirim. D’altra banda, hi ha una altra exposició que es gestiona des del Museu de l’Empordà que celebra els cinquanta anys del Teatre-Museu Dalí i la seua relació amb la ciutat. A més, per aquest Nadal tenim una activitat educativa que impulsa la Xarxa Territorial de Museus de les Comarques de Girona i el que vol fer és descobrir en família aspectes de l’exposició temporal que tenim i projectes d’art mural repartits per la ciutat. És una manera de conèixer la ciutat a través de l’art i també del Museu.