—Com sorgeix la idea de fer aquest llibre?
—Els germans Carles i Miquel Alsina em van encarregar, primer, un llibre sobre la relació de la història del catalanisme amb l’abadia de Montserrat. El llibre, de gran format, va ser la inspiració per a fer un nou volum sobre una reflexió al voltant de la resistència cultural que no toqués l’àmbit dels partits polítics antifranquistes. I llavors va sorgir aquest llibre, que no només parla de les muntanyes sinó també de llibres, del Barça, del sardanisme o de la Nova Cançó. I també de la difusió de la història. Per defensar la cultura catalana, cal utilitzar tots els instruments que hi hagi, va dir algú en una reunió clandestina durant el franquisme. I per això trobem coses tan curioses com la recepta dels “emparedados a la catalana”, que explica als anys cinquanta com en una festa familiar es feia circular la bandera catalana amb una llesca de pa anglès ratllant-hi el rovell de l’ou bullit, fent la base groga i al damunt posant-hi quatre trossos de pebrot escalivat.
—Simbologia en temps adversos.
—Sí. La resistència cultural té moltes maneres d’expressar-se. Pot ser clandestina o no, però sempre és de reafirmació i a vegades pot formar part de la vida quotidiana del poble. A partir dels anys seixanta la recuperació de la cultura catalana comptava amb tot un moviment al darrere que va anar in crescendo i que va culminar amb el Congrés de Cultura Catalana. I va créixer a partir d’entitats com ara ateneus, casals parroquials i tota mena d’associacions que fan butlletins en català o qualsevol expressió cultural en català per convertir el moviment popular en la forma d’oposició al franquisme més nombrosa, més estesa al territori i amb més formes diverses d’actuació, superant fins i tot el paper dels partits i dels sindicats que operaven des de la clandestinitat.
—Què diria que ha aportat el paisatge a la simbologia nacional?
—Hi ha un cas peculiar. A Catalunya, com en tots els pobles, tenim muntanyes estimades. Nosaltres tenim Montserrat, que és la muntanya estimada de la conurbació barcelonina. El valencianisme també té muntanyes referencials i a la Catalunya del Nord hi ha el Canigó. Les muntanyes ens fan fixar la mirada en un punt del territori que té una sèrie de significats a través justament de la muntanya, que garanteix una percepció de bellesa i d’originalitat.
—El subtítol del llibre és Alçament de llum en la tenebra.
—La tenebra és l’intent de genocidi cultural, la foscor a la qual volien portar una cultura i una llengua que la portaven —i la porten— cap a la liquidació i cap a la subsidiarietat absoluta. I “l’alçament de llum” són totes aquestes iniciatives diverses, potser inesperades, de gent que treballa des de la foscor.
—D’on diria que ixen aquestes persones amb tantes iniciatives que permeten que el català i la catalanitat sobrevisquen en un context tan hostil?
—El treball d’aquesta gent va ser possible perquè en molts casos es tractava de persones que no aixecaven sospites. No eren, en molts casos, republicans catalans separatistes i represaliats, sinó gent conservadora, gent d’Església que pot començar a crear aquesta estructura. I també joves que no estaven identificats per la policia. Qui era, en aquell moment, Josep Maria Espinàs? I Manuel de Pedrolo? I Maria Aurèlia Capmany? I qui era Joan Fuster? Si el seu pare era carlista, per què havien de sospitar d’ell? El sorgiment d’una gent que surt d’aquests ambients, alguns fins i tot procedents de famílies que van ser pròximes a la Lliga Regionalista i que el context els va convertir en antifranquistes. Tot això permet aquesta acció catalana prèvia als anys seixanta i que és molt meritòria, perquè aquesta gent ho tenia tot en contra, però que va resistir.
—Quina reflexió fa, d’aquesta qüestió?
—Que l’acció del franquisme contra la llengua i la cultura catalanes era una estratègia política, però de caràcter militar. Això vol dir que si, primer, vam ser derrotats militarment, després ens havien de traure la moral, ens havien de dispersar i ens havien de tenir permanentment atemorits. Això és el que va fer el franquisme: tractar els opositors com enemics als quals calia derrotar. Aquest esquema es trenca quan el règim no pot controlar tots els seus enemics perquè comencen a ser incontrolables: hi ha focus de resistència en llocs molt diversos, també entre unes classes conservadores que es van canviant de bàndol i que compten amb uns contactes a escala internacional als quals fan saber el que passa a l’interior de Catalunya. Això fa el moviment catalanista incontrolable per al règim.