Les ‘Lliçons’ d’Ian McEwan sobre la ‘Joventut’ de Joseph Conrad
A Lliçons (Anagrama, 2023), Ian McEwan fa llegir al seu protagonista «Joventut», un dels contes de Joseph Conrad que recentment Edicions 62 ha editat a Joventut i altres narracions.
El narrador de Lliçons explica «Joventut»: «El narrador i quatre personatges més seuen al voltant d’una taula de caoba polida que reflecteix una ampolla de claret i les copes. (...) La història l’explicarà Marlow, l’alter ego de Conrad, i aquesta és la seva primera aparició. És prou sabut que Marlow també serà el narrador d’El cor de les tenebres, el relat següent del volum». (Això només passa en l’edició que esmenta Ian McEwan, perquè Joventut i altres narracions no inclou El cor de les tenebres, la novel·la que va inspirar Apocalypse Now de Francis Ford Coppola)
«“Joventut” és especial perquè, tal com Conrad explica en la seva “Nota de l’autor”, va suposar una “fita memorística”. Marlow explica la travessia que va emprendre als vint anys com a segon de bord d’un vaixell, el Judea, que havia de transportar una càrrega de carbó des d’un port del nord d’Anglaterra fins a Bangkok. És una història de retards i contratemps»... Un vendaval, un accident contra un vapor, el carbó que comença a cremar.
»En aquella taula brillant hi devia haver més d’una ampolla de bordeus. De tant en tant Marlow interromp el relat per dir: ‘Passeu l’ampolla’. La gràcia de la història i del seu títol és que a cada moment, per més catastròfic que sigui, el jove, Marlow o Conrad, es manté en un estat d’entusiasme. Els tròpics, l’Orient llegendari, és al seu davant, i tot, per més perillós, pesat o esgotador que sembli, és una aventura. És el dimoni, la joventut, el que li alimenta l’entusiasme. Curiós, resilient, salvatge en la seva fam d’experiència. ‘Ah! Joventut!’, diu la tornada del conte».
Però el que sorprèn el protagonista de Lliçons és el concepte prematur de vellesa: «En Roland va tornar a llegir dos cops l’última mitja pàgina. L’amoïnava una cosa. Marlow diu al principi que la travessia havia tingut lloc vint-i-dos anys abans, quan ell en tenia vint. Allò volia dir que quan explica als amics la seva història, ell i ells amb les seves cares solcades, arrugades, marcades per l’esforç, i amb els ulls cansats, Marlow té quaranta-dos anys. Vell, ja?»
Samarretes de la nostra literatura, del recull de Vicenç Pagès a Alba Dedeu
A la llista de samarretes descrita per Vicenç Pagès a Memòria vintage caldrà afegir-ne algunes de les que apareixen a La conformista d’Alba Dedeu.
Una de les novel·les més ben rebudes de l’any 2024, amb un estil sòlid i una veu més personal ha estat La conformista (L’Altra Editorial) d’Alba Dedeu (Granollers, Vallès Oriental, 1984). Un dels seus personatges afegeix una samarreta a la història de la literatura catalana. Vicenç Pagès en va recollir a la seua meravellosa Memòria Vintage (Empúries, 2020): la primera, la que cantaven Els Gossos a l’inici de la cançó «Pilar» («Que guapa estàs amb la teva samarra dels Rolling Stones, / em passaria hores, tardes, dies, nits, fent-te petons») i que Pagès no es pot estar de criticar per la tria de samarra («Vull pensar que el lletrista necessitava una paraula de tres síl·labes perquè si algú s’imagina una pastoreta transportant una armilla de pell de xai s’equivoca»).
«La samarreta» d’Ovidi Montllor, que també ha cantat Cesk Freixas («Jo soc fill de família molt humil, / tan humil que d’una cortina vella / una samarreta em feren: vermella»), la de Gertrudis a la rumba «Samarreta» («Samarreta d’imperi / pantalons que no lliguin gaire / i una camisa oberta a topos vermells / per no perdre l’aire»). Cesk Freixas i Gertrudis, precisament dos grups que han anunciat retirada el 2024.
L’última de Pagès era la que Narcís Oller descrivia a Pilar Prim vinculada «a la modernitat»: «Com a sportsman irreprotxable, lluïa l’arrodonida musculatura de son tors a través d’apretada samarra i no amagava les tornejades pantorrilles sinó amb les tibants mitges de llana».
La d’en Pere, de La conformista, és d’un altre estil: «Ell duia la samarreta d’AC/DC (era de no sé quin concert mític, i ja m’havia avisat que ni se m’acudís llençar-l’hi o estripar-la per fer-ne draps per més foradada que estigués) i els cabells i la barba una mica llargs, com quan tocava amb el grup. Li vaig acariciar la galta suada, i en acostar-m’hi per fer-li un petó vaig notar que els cabells encara li feien olor de pollastre malgrat haver-se dutxat». (En Pere i l’Eva venen pollastres a l’ast.)
L’arquitectura i la literatura, a la ‘Notre-Dame’ de Víctor Hugo
La nova i cuidada traducció de Notre-Dame de París (Edicions del 1984) a càrrec d’Esther Tallada permet recuperar les disquisicions de l’autor, Victor Hugo, sobre la relació entre la literatura i l’arquitectura.
Hugo es demana a Notre-Dame de París «quin dels dos arts», la literatura o l’arquitectura, «ha representat realment el pensament humà al llarg dels últims segles?». I diu que l’arquitectura ho va fer en el passat, però en el futur ho farà la literatura: «El gran poema, el gran edifici, la gran obra de la humanitat no es construirà mai més; ara s’imprimirà». I l’arquitectura «estarà sotmesa a la llei de la literatura, a qui en altres èpoques ella imposava la seva. Les posicions relatives d’aquestes dues arts queden invertides. Val a dir que durant l’etapa arquitectònica els poemes, poc habituals, ben cert, s’assemblen als monuments. A l’Índia, Vyasa és dens, estrany, impenetrable com una pagoda. A l’Orient egipci, la poesia té, com els edificis, la grandesa i la tranquil·litat de la línia; a la Grècia antiga, la bellesa, la serenitat i la calma; a l’Europa cristiana, la majestat catòlica, la ingenuïtat popular, la pujança rica i exuberant d’una època de renovació. La Bíblia s’assembla a les piràmides; la Ilíada al Partenó, Homer a Fídies. Dante al segle XIII és l’última església romànica; Shakespeare al XVI, l’última catedral gòtica».