En la societat contemporània, la paraula "subnormal" s'ha utilitzat històricament de forma pejorativa, però en el context d'aquest article el seu significat es centra estrictament en un àmbit conceptual. Matemàtic. Ningú s'enfade. La cultura valenciana té una paraula específica (i magnífica) per descriure'ls: moniatos. Però, com que parlem de matemàtiques, definirem el subnormal matemàtic com aquella persona que, d'acord amb una suposada normalitat estadística, es troba per sota d'aquesta en termes de valors, comportaments o actituds tant individuals com socials.
Tot entenent que la "normalitat" és la mitjana o el patró més comú dins d'una població, com ara tenir un cotxe blanc si la majoria de la població el té o ajudar aquells que ho necessiten si aquesta és la conducta habitual, els moniatos són aquelles persones que trenquen, per baix, aquesta normalitat. Lògicament, aquest concepte estableix també una supranormalitat, adscrita a persones i col·lectius que estan per damunt d'eixa mitja imaginària. Els moniatos són gent que podria ser normal (entenent la normalitat com el mínim per a una convivència en societat), però per diversos motius, escullen no ser-ho.
En aquesta teoria hi hauria 4 grans grups socials. Per una banda, està la "gent realment dolenta". Eixa gent fa el mal, però el fa perquè obté algun benefici a canvi. Poder, diners, capacitat d'influència... tenen grans empreses, xarxes socials, i creuen que estan fins i tot per damunt de l'ecosistema que ens sustenta.
Alimenten les legions de la segona categoria (els moniatos, eixos per sota de la normalitat matemàtica) perquè els seus beneficis es basen en la quantitat de seguidors que els dona cobertura. Fins i tot de vegades es fan passar per bona gent ajudant a les persones grans a travessar el carrer, fent donacions, i fent green-washing... però en el fons no volen que canvie res.
La tercera categoria és la de la gent normal. Bona gent que simplement adopta certes posicions per ignorància. Fins i tot resulta perjudicada per ajudar a altres. I finalment està la categoria supranormal. La que busca de forma insistent el bé comú, tant el propi, com l'aliè.
Establerts els conceptes, i deixant clar que la intenció no és menystenir ni faltar al respecte a persones amb veritables limitacions intel·lectuals, aquest article explorarà com la presència i el comportament d'aquests moniatos pot impactar la societat. Cal dir que moltes vegades les persones amb veritables limitacions intel·lectuals són més "normals" (i més humanes) que els moniatos, objecte de l'article. Fent una comparació i una aplicació directa de les cèlebres "Lleis fonamentals de l'estupidesa humana" de Carlo M. Cipolla, i lluny de ser un tema anecdòtic, comprendre aquest fenomen és clau per prevenir les seues conseqüències en la societat, les institucions, les empreses i la societat en general. Menystenir el risc del poder subnormal és insostenible, i perillós. Molt perillós.
Abans d'aprofundir, és necessari comprendre què significa ser "subnormal" en aquest context. Segons el criteri utilitzat per a aquest article, es refereix a una persona que actua per sota del que s'espera en termes de comportament educat, civilitzat, ètic, de solidaritat i de respecte als altres. No es tracta d'un concepte vinculat a la intel·ligència o a la capacitat cognitiva, sinó a la qualitat dels seus valors i accions. Si la normalitat és ajudar una persona gran a travessar el carrer, el moniato no només no ajudarà, sinó que, en alguns casos, pot empitjorar la situació de forma dolosa.
No es limiten a no actuar, sinó que són proactius fent mal i afegint un dany potencial a la societat. I per definició, els moniatos (altrament coneguts com a borinots) s'expressen mitjançant els barguments que els seus influenciadors (normalment de la categoria "gent realment malvada") generen per a ser reproduïts de forma massiva i acrítica per la seua legió de fans. Perquè no ens equivoquem, molta gent ja no milita en una causa concreta. Actualment, moltes d'aquestes persones es comporten com a practicants fanàtics de les seues pseudoreligions.
Les lleis de l'estupidesa humana de Cipolla
Carlo Maria Cipolla (1922 - 2000) va nàixer a Italia i va estudiar història, filosofia, ciències polítiques... i molta de la seua obra té un toc satíric meravellós. De fet, Cipolla va ser un visionari. Va l'estupidesa humana com una força invisible i perillosa. I fruit d'eixa certesa, va enunciar el 1988 les cinc lleis fonamentals de l'estupidesa humana formulant la seua famosa Teoria de l'Estupidesa, expressada per primera vegada en el seu enginyós assaig breu titulat Allegro, ma non tropo.
Aquestes lleis, de fet, poden aplicar-se també als moniatos, atès que comparteixen característiques similars en termes d'impacte social. A continuació, una humil adaptació del treball de Cipolla al primer quart del segle XXI:
1. Primera llei:La gent subestima la quantitat de moniatos que existeixen (i el seu poder). Moltes persones tendeixen a pensar que la majoria de la societat actua de forma ètica i raonable, i de fet, en moments de crisi, moltes persones així ho demostren (durant la DANA s'ha vist el poder de la joventut solidària i compromesa). Però la realitat és que la quantitat de moniatos és un dels grans enigmes del segle XXI, i tot atenent al triomf de certes opcions polítiques, podria ser més alta del que es creu.
Això és degut a la facilitat de la seua estratègia: dir exactament allò que els altres borinots volen escoltar. Els moniatos, una vegada arriben al poder, tenen un impacte desproporcionat en la societat. I tot i que poden ser minoritaris, fan molt de soroll. Abans passaven desapercebudes perquè com deia Umberto Ecco estaven confinades en els bars, i els seus barguments no tenien capacitat d'impacte a la societat general. Però les xarxes socials han multiplicat de forma exponencial la seua capacitat organitzativa, de comunicació i d'impacte. Ecco ho anomenava la invasió dels imbècils. El problema s'agreuja notablement quan eixos barguments arriben als parlaments.
2. Segona llei: Ser un moniato no té relació amb altres característiques humanes. El "moniatisme" no depèn del nivell d'estudis, la riquesa o la classe social. Tant és si la persona és una alta executiva, un catedràtic d'universitat, una consellera, un periodista, una doctorada, un enginyer, una repartidora, o un treballador de qualsevol sector bàsic. Els moniatos poden sorgir en qualsevol entorn. No es tracta de formació, raça, religió, gènere, estrat social..., sinó de la seua actitud i els seus valors. De les seues accions i opinions. De la seua consciència, inconsciència, responsabilitat o irresponsabilitat. Al remat, el veritable borinot no és conscient que ho és. No és conscient que la seua actitud ni el beneficia a ell, ni beneficia als altres. Però el seu biaix cognitiu sever fa impossible que se n'adone. Poden més els prejudicis, que els nombrosos perjudicis que obté a canvi.
3. Tercera llei: El veritable moniato causa dany sense beneficiar-se ell mateix. La característica més destacada (i més fascinant) dels moniatos és que, a diferència de la "Gent realment malvada" que causen dany per obtenir-ne un benefici, els borinots generen pèrdues per a la societat sense obtenir res a canvi. Aquest comportament és especialment perillós, ja que el dany que generen és totalment irracional i imprevisible. En termes de negocis es parla del "win - win". Aquesta categoria aposta pel "lose - lose". Tots perden.
4. Quarta llei: Els moniatos són més perillosos que la gent realment malvada. La gent realment malvada actua per obtenir un benefici personal, cosa que els fa previsibles. Permet anticipar i comprendre el seu comportament. En canvi, la imprevisibilitat del moniato és el que el fa més perillós. La seua capacitat per generar caos sense un objectiu clar augmenta el risc d'inestabilitat, i l'impacte de les seues accions.
5. Cinquena llei: La societat tendeix a subestimar el poder dels moniatos. Finalment, la darrera llei assenyala que les societats, les empreses i les institucions subestimen sistemàticament l'impacte dels moniatos. La ignorància d'aquest fet provoca que, sovint, no es desenvolupen mecanismes de protecció contra aquests individus, permetent que el seu impacte es multiplique.
Infravalorar el poder dels borinots és un error que com a societat no ens podem permetre
Per això és important identificar, quantificar i combatre l'impacte del "moniatisme" en la societat. Per una banda, el seu impacte social destrueix la cohesió social. No col·laboren en el benestar comú i, en el pitjor dels casos, actuen de forma que agreugen les desigualtats. La desconfiança i el conflicte que generen tenen un cost social elevat. D'altra banda, generen impacte econòmic (el nostre senyor ens guarde dels CryptoBros), ja que, per exemple, en un entorn laboral, les seues accions es tradueixen en toxicitat, ineficiències, malbaratament de recursos i problemes de productivitat.
Òbviament, generen un impacte polític perquè prenen decisions irracionals que perjudiquen la societat en general. Les polítiques públiques basades en prejudicis o falses prioritats són una mostra clara d'aquest impacte. Per tot això, i per molt més, infravalorar el poder dels borinots és un error que com a societat no ens podem permetre. Com va advertir Cipolla, el perill no prové dels individus roïns, sinó d'aquells que, sense cap benefici propi, generen dany als altres. Reconèixer la presència dels moniatos i adoptar mesures per minimitzar el seu impacte és essencial per garantir el progrés social, econòmic i polític. Així doncs, la vigilància i la consciència col·lectiva són les nostres millors eines per combatre aquesta força social invisible i perillosa.
La normalitat és poc original, i fins i tot avorrida... però a la vista del que està passant, mentre arribem a una societat supranormal... llarga vida a la normalitat. Va dir Luther King que "res en el món és més perillós que la ignorància sincera i l'estupidesa conscienciosa".
Dubtes matemàtics: Quin és el percentatge de moniatos de no retorn? Quants moniatos per quilòmetre quadrat resulten insostenibles? La seua distribució estadística atén criteris territorials? Culturals? Polítics? Volem conèixer el resultat de la seua expansió? O millor aplicar els principis de prudència i prevenció?
Si no volem conèixer la resposta a certes preguntes... caldrà combatre'ls. A consciència.