—Què el va atraure de la història de Dolça de Provença, muller de Ramon Berenguer III, per fer-la protagonista de la seva novel·la?
—És una protagonista una mica circumstancial. Jo buscava històries que parlessin de fang, amb situacions com la que ara, malauradament, ha passat al País Valencià, que et pots trobar dins d’un xoll de fang i que sembli que no trobes sortida. Buscava llegendes, històries o narracions amb aquest component del fang i em vaig trobar amb aquesta fantàstica història de Dolça de Provença i Guillem de Cabestany a la torre de fang i vaig pensar que era perfecta. No vaig buscar expressament aquest personatge sinó que buscava una situació i això em va dur al personatge.
—És a dir que el que volia era parlar de fang.
—Sí, sí. De fet, el primer manuscrit es deia Fang. Després es va endolcir una mica.
—I per què volia parlar de fang?
—Hi ha moments, a tots ens passa, que no sabem on som ni sabem cap a on hem de tirar. Perdem l’orientació com si estiguéssim dins d’un xoll de fang: no hi veiem, no hi sentim, el tacte no ens serveix... i, tot i això, tenim l’instint de sortir i tenim l’instint de ser feliços, que és el que ens empeny a sortir.
—I per això buscava metàfores de fang.
—Sí, a totes les rondalles que hi poso que hi ha el fang, o hi ha un forat, a totes hi ha l’instint de sortir-se’n, que és el que m’interessava.
—La característica principal de la novel·la és la barreja d’història i de faules de tota mena (llegendes populars, personatges mítics de la literatura o el folklore, etc.). L’època de Dolça de Provença, el segle XII, era ideal per barrejar aquests elements?
—Sí, a Nicolau, que era entre el XVII i el XIX, també barrejava elements fantàstics i reals. Però l’edat mitjana m’anava molt bé perquè el que se’n sap és bastant poc, lamentablement. Saps que hi va haver una batalla i com va acabar però no en saps els detalls. Això et permet imaginar-te què va passar i activar la imaginació. No he volgut fer pas una novel·la històrica perquè hi ha la documentació que hi ha, perquè no soc historiador i perquè tampoc m’interessa.
—Nicolau girava bàsicament entorn d’una llegenda, però aquí n’hi ha dotzenes. Tenia ganes de barrejar-ne lliurement moltes?
—Si, un dels meus motors de creació és reexplicar tot de rondalles i narracions que ja ens expliquen com som: Històries que han quedat relegades al fons de la memòria o dels llibres de reculls i m’agrada tornar a fer-les en valor, perquè la mitologia ens continua explicant les febleses humanes. M’interessa que sigui la nostra, la mitologia catalana, perquè encara ens explica amb més sentit i ens és més propera.
—A més estem a punt d’oblidar-la. De vegades es reivindiquen rondalles i llegendes però una mica infantilitzades. No com les teues.
—Sí, totes les rondalles s’estan convertint en Disney, s’acaben pervertint i, com que es perverteixen, acaben perdent el sentit fins i tot per als xiquets. Si no passen coses truculentes que sàpiguen que a ells els poden passar, els nens no hi connecten. Això no és d’ara. A les històries que va recollir Perrault els hi hem acabat donant un happy end perquè no desperten tantes preguntes. Quan l’interessant d’aquestes històries eren les preguntes incòmodes que es podien fer després, perquè això comportava una explicació del món real on viuen els nens, com la mort, per exemple.
—Recuperes, per exemple, alguns personatges de la mitologia castellonenca que Josep Pascual Tirado va aplegar a Tombatossals:Arrancapins, Bufanúvols (que rebateges Bufim-Bufaina), Regiramuntanyes (la teua versió de Tombatossals)...
—Sí, la gràcia del folklore és la variació, també. I a alguns gegants els diuen de diverses maneres. Quan ho fixes en un text escrit, n’has d’optar per una forma.
—En les seues mans, aquests gegants prenen nova vida. Comencen amb les característiques que els atribuïen les rondalles, però després agafen una nova personalitat.
—Sí, van agafant vicis i defectes humans.
—I barreja aquests personatges amb Jan de l’Os, un altre personatge mític que, fins i tot, ix al Tatano.
—Sí, sí. Al recull de Joan Amades, la primera narració que s’explica és la de Jan de l’Os. Per alguna cosa la va posar la primera. És un mite que està per tota Europa, se n’expliquen moltes i diverses interpretacions: d’ell i de la barreja d’animal i persona, del seu contacte amb el diable, de com baixa a l’infern i de com torna a sortir. És un personatge mitològic de primera categoria.
—A la segona part deixa vostè que els elements màgics envaeixin també els personatges del relat històric.
—Sí, sí...
—El cansen les històries reals o el dominen les històries fantàstiques?
—No m’ho havia plantejat d’aquesta manera... De la història real de Dolça no se sap amb seguretat ni l’any de la mort. Se sap, perquè va ser important, que es va casar amb Ramon Berenguer III i portava el comtat de Provença amb el dot. I perquè va tenir fills. Després deixa d’interessar als cronistes de l’època i això a mi em donava l’oportunitat d’imaginar-me el seu camí i portar-la per uns altres mons.
—En aquesta segona part la fantasia entra desmesuradament en tots els fils argumentals.
—L’estructura que tenia al cap és que totes les línies anaven convergint cap a un mateix punt. Una estructura de caragol, on tot comença separat i tot acaba ajuntant-se.
—La narració crea un món medieval molt creïble i, de sobte, a la mateixa frase el lector troba dos detalls extemporanis, dues plantes que van arribar a la Mediterrània des d’Amèrica després del segle XV i, per tant, no hi podien ser al XII: l’atzavara i les figueres de moro («Les ratxes de vent ens burxen, i les atzavares i les figueres de moro dels camins no ens fan pas de parapet»). És accident o provocació intencionada?
—Va ser una badada meua.
—És cert que són dues plantes que ara estan fixades a la nostra idea de Mediterrània. Ens costa pensar la costa sense atzavares o figueres de pala.
—Sí. A més sempre estan als marges i aquí m’interessava parlar d’un marge i no me’l vaig poder imaginar sense això. És fort perquè jo, quan feia classes de català i tenia alumnes vinguts del Marroc, ho havia explicat, que de vegades es posava «de moro» a les coses exòtiques tant se val d’on vinguessin, i normalment venia del nou món: el blat de moro, la figa de moro... I després no me’n recordo.
—Nicolau ja es fonamentava sobre la riquesa lèxica del Camp de Tarragona. Aquí hi afegeix una recreació personal de la llengua medieval popular?
—No, no. El que he fet és allunyar-me una mica més de l’estàndard i accentuar el lèxic tarragoní. He anat frase per frase triant la variant més tarragonina possible.
—Això és marca de la casa ja?
—Sí, crec que és el meu estil, el que em fa sentir còmode i el que em diverteix a l’hora d’escriure.
—I es nota. Per què va decidir que la narradora seria la serventa que acompanya Dolça de Provença, que és de religió musulmana?
—En primer lloc, perquè em permetia jugar amb aquest no ser ben bé d’enlloc. Ella està fora del seu àmbit, dels seus costums i de la seua religió. En un país estrany, amb una llengua estranya... Una mica per jugar també amb les «tres voltes rebel» de Maria Mercè Marçal: dona, de classe humil i de nació ocupada. Em permetia jugar a això.
—Ella i Dolça de Provença arriben a una Barcelona hostil, que és una ciutat literalment enfangada tot el temps, cosa que destaquen contínuament les protagonistes en comparar-la amb la seua recordada Provença. Aquí hi ha una intenció provocadora contra el cofoisme barceloní?
—Sí, el barceloní i el català en general. Contra la idea aquesta que un dia ho tindrem tot pagat, del Francesc Pujols... Ostres, si no ens hi arremanguem... Si hem d’esperar que ens vinguen a netejar el fang... Ja s’ha vist. Ja pots esperar.
—Ha aconseguit uns personatges radicalment femenins i molt creïbles.
—És el repte de qualsevol escriptor: construir personatges tan reals com puguin ser. Potser no em vaig capficar molt que eren dones, i per això m’ha funcionat.
—És molt versemblant la imatge dels homes de l’època que tenen les dones protagonistes. Ramon Berenguer és horrible.
—Sí, però no és un personatge al qual tingui especial tírria. M’he imaginat com devia ser tothom en aquella època. És una època molt bèstia. La violència era molt més natural i convivien això. Potser hi convivien amb més naturalitat i menys hipocresia. No crec que el Ramon Berenguer III que descric fos molt diferent de qualsevol altre mandatari d’ara, però sense una dosi important d’hipocresia.
—A la novel·la hi ha molta reivindicació de la dona, del personatge concret de Dolça de Provença i de les dones en general.
—Venien d’una tradició provençal on les dones tenien una mica més d’importància que aquí. Potser alguns historiadors em contradirien, però potser les coses, a la Corona d’Aragó, haurien anat diferent si les dones hagueren tingut més pes.
—També marca altres diferències entre Catalunya i Provença. La poesia de Catalunya li sembla pobre comparada amb la dels trobadors de la seua terra.
—Això no vol ser una crítica als poetes d’ara, eh.
—No ho deia pel present sinó pel passat.
—Era per contraposar la idea de venir d’un país civilitzat i arribar a un país en guerra. És com si algú de Nova York ara se n’anés a Ucraïna. Hi hauria un xoc cultural lògic. Els seus poetes eren la culminació de la cultura d’aquella època.
—El viatge a Pratdip del final és un homenatge a Les històries naturals o a Perucho?
—I tant. És un homenatge a Perucho, un homenatge a la zona muntanyosa del Baix Camp i un joc. Perucho va situar Onofre de Dip a Pratdip i el que faig, sense dir-ho, és suggerir que podria ser un descendent de Dolça de Provença, que potser va ser la primera vampiressa dels Països Catalans.