Els crítics

Memòria a ‘Black Earth Rising’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Uns ulls miren plens de terror l’escletxa de llum que s’obre en la foscor. És una mà, una mà amiga, que s’ofereix a treure-la d’allà. Una mà que agafa la nena i la treu d’allà, se la posa als braços. Aleshores el pla s’obre i descobrim que estava enterrada en una muntanya de cadàvers. Així comença Black Earth Rising: amb aquest pla zenital que es va obrint mentre el nombre de cadàvers amuntegats augmenta sota els peus de la protagonista, que tot seguit retrobem, molts anys més tard, a Londres.

El seu passat, el fet de ser una supervivent del genocidi de Ruanda, és encara una peça clau de la seva vida, als 28 anys, com també ho és per la sèrie, que més enllà d’endinsar-se en els detalls de la matança dels tutsis en mans dels hutus, vol establir un relat sobre la necessitat de recordar el que va passar, tot el que va passar, sense fer trampes amb el record, i de la importància de la memòria històrica, tant a nivell individual com a nivell col·lectiu, per alliberar-se del passat. Per articular aquest discurs, Black Earth Rising opta per prendre forma de trencaclosques polític internacional endinsant l’espectador en un embull de relacions entre múltiples personatges i localitzacions, cadascun amb els seus propis interessos, creant un garbuix de trames on és difícil obrir-se camí.

Val la pena fer-ho. A mesura que la sèrie avança, Black Earth Rising va definint cada cop millor les seves intencions i ofereix moments més memorables. Els que coneguin els treballs del seu creador, Hugo Blick (i si no el coneixen, els recomano especialment la fascinant The Shadow Line) se sentiran com a casa en aquest sentit, ja que el britànic sempre s’ha caracteritzat per unir complexitat narrativa i hipnotisme visual. El guió se centra, inicialment, en la detenció i extradició de Simon Nyamoya, un general ruandès que va ser clau per aturar el genocidi i que ara ha de ser jutjat pel Tribunal Penal Internacional de l’Haia. La fiscal del cas serà la mare adoptiva de la protagonista, que no entén per què la seva mare es posa al capdavant de l’acusació contra algú que ella, com a supervivent del genocidi, considera un heroi (a partir d’aquí, spoilers). La realitat és molt més complexa que això, tal com es descobreix al penúltim episodi, en què la visió del món que tenia la protagonista queda completament capgirada. 

Black Earth Rising
Creador: Hugo Blick
Repartiment: Michaela Coel, John Goodman,
 Noma Dumezweni
Temporada: 1
Canal: Netflix

La història s’explica amb una gran sensibilitat, i és especialment encertat l’ús d’escenes d’animació per als moments que tenen a veure amb el genocidi. A través de l’animació es troba un to emocionalment trasbalsador que permet explicar molt bé l’horror dels crims. De fet, aquestes escenes expliquen molt millor el trauma de la protagonista que la interpretació de l’actriu Michaela Coel, massa exagerada per al context de la sèrie, tot i ser una presència imponent (és un dels seus punts forts, i  es pot comprovar a Chewing Gum). El seu personatge va trobant explicacions però Black Earth Rising procura en tot moment llançar més interrogants que trobar solucions.

La sèrie aborda temes com el paper que té la comunitat internacional o la relació de l’actual Govern de Ruanda amb aquell passat. Els millors moments de la sèrie són quan, a través d’aquest cas específic, s’aconsegueix generar una idea que es pot extrapolar a d’altres passats sepultats, ferides tancades sense cicatritzar. L’escena del darrer episodi en què els vilatans es llancen a desenterrar els cadàvers dels refugiats assassinats, la pulsió de desenterrar tota la veritat, és d’aquelles que no oblidaré en molt de temps. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.