—Què opina sobre l’acord assolit pels ministres de pesca de la Unió Europea que redueix el nombre de dies que els pescadors poden eixir a la mar?
—L’acord és un desastre i representa el tir de gràcia per a la pesca costanera en la Mediterrània. El que hauria sigut desitjable de la negociació és haver eixit amb una moratòria per 2025, de forma que poguérem treballar en les mateixes condicions amb què hem treballat el 2024, és a dir, 130 dies. Això era el mínim que podíem exigir, perquè a hores d’ara ja estem treballant sota el llindar de la rendibilitat. No hem de perdre de vista que a hores d’ara ja treballem la meitat del que estableix l’Estatut del Treballador.
No em cap al cap que la proposta diga, com a punt de partida, que en la pesca d’arrossegament, hagem de treballar 27 dies. Això és una aberració perquè significa, directament, tancar les empreses. Ara ens proposen treballar 130 dies, sempre que apliquem unes mesures de compensació, com ara utilitzar unes malles més amples. Això significa, per tant, que capturarem menys peix i, per tant, el rendiment serà menor.
—Aleshores, ha negociat malament el govern espanyol i, més concretament, el ministre Luis Planas?
—Jo agraeixo al Ministeri els esforços que ha fet, però el resultat no és satisfactori i s’ha de dir. Si bé s’ha millorat la posició d’eixida, Itàlia ha obtingut millors resultats: en la proposta inicial se li contemplava una reducció del 37% i finalment no se n’aplicarà cap. Nosaltres, en canvi, hem d’aplicar fins a dotze mesures i, en el millor dels casos, podrem arribar a pescar 130 dies.
"La UE pren decisions en base a uns informes científics que són qüestionats per la mateixa comunitat científica"
Crec que cal deixar clar que açò no és un pla de gestió, sinó un pla de reconversió que s’aplica de forma draconiana. Quan va començar a aplicar-se el Pla Plurianual de la Pesca, la rendibilitat bruta d’un vaixell de pesca era del 15%. Això era l’any 2019. Des d’aquell any, la Unió Europea ens ha obligat a reduir els dies de pesca en un 40%. S’utilitza el pretext de l’assoliment del rendiment màxim sostenible per reduir la nostra activitat.
Ara, per tal d’imposar noves mesures, tenen en compte uns informes científics que són qüestionats per la mateixa comunitat científica. Informes com els de l’IcatMar evidencien que ja estem en el rendiment màxim sostenible. Volen aplicar noves mesures a partir de dades molt qüestionables.
No calen noves restriccions, sinó premiar l’esforç que han fet les microempreses aquests darrers anys. El que ens caldria ara mateix és que ens donaren més dies de feina —uns 180 dies— per tal que les empreses puguem tindre retorns i les tripulacions es puguen guanyar el jornal. Això ens permetria fer inversions i incorporar les mesures de millora que ens exigeixen. El problema és, però, que en aquest sector, tenim la presumpció de culpabilitat.
—Per arribar als 130 dies de pesca, la Unió Europea proposa l’aplicació de mesures compensatòries, que van des de l’establiment de vedes al canvi de l’amplària de la malla que hi ha al cup. Són assumibles aquestes mesures?
—Incorporar aquestes mesures, en la situació actual, significa acabar de liquidar les microempreses. Sembla com si ací sempre haguérem treballat com ens dona la gana, però el sector pesquer ja fa temps que aplica mesures motu proprio, amb el suport de l’administració. La comunitat científica assegura que ja hem arribat al rendiment màxim sostenible, per tant, per què ens cal aplicar més restriccions? És una condemna a mort. Cal donar pulmó, deixar que les empreses respiren perquè ja estem a la corda fluixa.
Al febrer, el Tribunal Europeu de Justícia va emetre una sentència a partir d’una denúncia dels pescadors irlandesos i hi estirava les orelles a la Unió Europea. Perquè la Unió Europea es sustenta en tres pilars: el mediambiental, el social i l’econòmic. La sentència diu clarament que, en el cas dels pescadors irlandesos, s’havia centrat només en el pilar mediambiental i s’havia oblidat de l’econòmic i social. La UE no pot ignorar que darrere de la pesca hi ha una activitat economicosocial molt important.
En lloc d’aplicar aquesta sentència i fer-la seua, la UE ara fa una volta més al cargol. L’arrossegament és la cultura vertebral de la pesca mediterrània. Sense ell, no hi ha encerclament, ni arts menors ni res de res.
—Des de la Direcció General d’Assumptes Marítims i Pesca s’assegura, tanmateix, que el Mediterrani està sobreexplotat i és per això que calen aquestes mesures.
—El Mediterrani no està sobreexplotat, això és una fal·làcia. Des de l’edat mitjana que l’activitat pesquera està autoregulada. Tenim reglaments del segle XVIII que estableixen mides de malles, horaris de descans o règims sancionadors. Si es pot parlar de mortaldat per pesca és perquè des de fa molt la nostra activitat està perfectament
"Hi ha un discurs fal·laç que ens vol fer responsables de tots els mals de la mar"
registrada i hi deixem constància. Sempre hem estat transparents. Però, i la contaminació, quantes morts genera en l’ecosistema? I el rastre que deixen els grans bucs portacontenidors? I el canvi climàtic? Hi ha un discurs fal·laç que ens vol fer responsables de tots els mals de la mar.
El nostre problema és que som pocs i ens menysprea tant la societat com els partits polítics. Però per cada mariner que ix a la mar, generem deu llocs de feina a terra. Hem passat de ser els herois de la pandèmia a ser els malvats de la pel·lícula. Amb la covid ens van dir que érem treballadors essencials, però ara no preocupem a ningú. És molt descoratjador que ens tracten així. Si nosaltres desapareixem, desapareixerà també una part bàsica de la dieta mediterrània, que és el peix fresc. I també la sobirania alimentària de què tant parla la UE.
—En tot cas, la nova regulació entra en vigor l’1 de gener i, tant si com no, s’ha de complir. Quines seran les conseqüències en el mitjà termini per a la flota pesquera?
—Al sector de la pesca, des de l’1 de gener de 2020, ens estan enverinant i ara ens volen aplicar un tractament que el que busca és liquidar el malalt. Aquest no és un pla de gestió, sinó de reconversió encoberta. El març de 2018 els serveis de la Comissió Europea van publicar un informe sobre la viabilitat de l’aplicació de les mesures del Pla Plurianual i allí s’advertia que el 89% de la flota eren microempreses familiars i que, per tant, caldria deixar-les fora de l’aplicació. No es va fer gens de cas i han acabat aplicant un pla que no s’hauria d’haver aplicat. La Direcció General del Mar de la Comissió Europea diu que els primers cinc anys han sigut una fase de transició per veure l’efecte sobre la situació econòmica i social, però això no és veritat. Charlina Vitcheva (director general d’Assumptes Marins i Pesca) ha sigut la dissenyadora d’un pla de reconversió que es vol aplicar a màxims.
Ara entrava un nou comissari, Costa Kadis, un xipriota biòleg de formació, sobre el qual teníem certes esperances dipositades. Però van publicar la proposta de reglament el 27 de novembre, poc abans de fer-se oficial el seu nomenament, amb nocturnitat. Han fet el joc brut.
—No m’ha dit, però, quines seran les conseqüències...
—La perspectiva de futur és clara: aquestes restriccions són el tir de gràcia del sector. Si no ens deixen treballar, és impossible que tinguem futur. En quin cap cap que a un sector professional no el deixen desenvolupar la seua feina? Com volen que sobrevisquem si baixa la nostra rendibilitat i, a sobre, volen que fem inversions?
"Mentre nosaltres ens afartem de posar restriccions, els països del Magreb continuem pescant a cor que vols"
A Espanya, la pesca s’organitza en confraries, per on s’ha de passar peti qui peti. I aquestes exploten les llotges. Si l’activitat minva, les confraries desapareixeran i amb ella totes les peces del voltant, com en un dòmino. I una cosa ha de quedar clara: quan un pescador posa el peu a terra, ja no torna a la mar.
A més, hi ha moltes dificultats per trobar relleu generacional. S’ha aconseguit inocular a l’opinió pública la imatge aquesta que la pesca és una activitat molt perillosa i on es malviu. En realitat, aquesta és una professió que enamora. Ara bé, no hem sabut fer lobby i ara ho estem pagant.
—Quin serà l’efecte als pobles costaners? Hi ha municipis de la Mediterrània (Roses, Palamós, la Ràpita, la Vila Joiosa, Santa Pola...) on la pesca és un pilar de l’economia.
—Sembla que ara som prescindibles. Però no s’ha d’oblidar que hi ha molts municipis costaners que van créixer al voltant de l’activitat pesquera. És gràcies a nosaltres que hi ha port, clubs nàutics... i que s’han desenvolupat oficis com els calafatadors o tants altres. Si la pesca desapareix, desapareix amb ella tota aquesta idiosincràsia.
—De 2008 a 2023, és a dir, en quinze anys, el consum de peix fresc a Espanya s’ha reduït d’un 39%. Les pautes de consum han canviat. Haurien calgut més campanyes de promoció?
—Aquesta caiguda té a veure amb el canvi en les pautes de consum de la població, però també amb el menyspreu cap al nostre ofici, que sembla que siguem pirates assassins, en lloc de pescadors. S’ha donat l’esquena a la mar i als pescadors. Ens hem acostumat a una manera de menjar que ens allunya de la terra i de la mar. Abans era impensable no saber netejar un lluç o no saber fer un fumet de peix, però ara les generacions no tenen temps per dedicar-hi i es conformen amb un Findus o un Yatekomo. Eliminar el peix fresc de la nostra dieta va en detriment de la nostra salut i de la nostra qualitat de vida.
El cas és que la gent continua consumint peix, però en consumeix, sobretot, congelat o bé del que porten de fora. Perquè mentre nosaltres ens afartem de posar restriccions, els països del Magreb continuem pescant a cor que vols.
Europa té un problema: ha volgut situar-se com la regió del món que més lluita contra el canvi climàtic, convençuda que així marcaria la pauta de la resta del món. Però no ha estat així. El que ha passat és que s’han començat a aplicar restriccions a tots els sectors productius, tant primari com industrial. El que ens passa a nosaltres no és molt diferent del que passa, per exemple, amb el sector de l’automòbil o amb el sector del calcer. I aquestes restriccions estan fent insostenibles aquestes activitats. I mentre això passa, importem més i més productes de fora. Ho ha avisat el mateix Mario Draghi: que estem en plena decadència i perdent la nostra capacitat productiva.