Ulrick Beck és, probablement, un dels més notables sociòlegs del segle XX. Polonès de naixement, alemany d’adopció, format en la disciplina de la sociologia, encunyà el concepte societat del risc, per referir-se als múltiples riscos als quals ha de fer front l’ésser humà contemporani: natural, tecnològic, sanitari o biològic. Tots aquests riscos tenen, en tot cas, una causa comuna: l’acció de l’ésser humà, ja siga per acció, negligència o irresponsabilitat.
És probable que si Beck encara fos viu (va faltar l’any 2015 a Múnic) haguera observat amb interès tot el que es va esdevindre el 29 d’octubre i dies posteriors prop de València. La societat del risc epitomitzada a partir d’un esdeveniment meteorològic: una zona hiperurbanitzada, una pluja torrencial i un sistema d’alertes que va fallar. El context, el desencadenant i la negligència humana. La tempesta perfecta. La societat del risc elevada a la màxima potència.
La dana ha colpejat una zona molt concreta del País Valencià, però ha deixat una gran sensació de vulnerabilitat per tot arreu, i especialment entre els qui vivim a la Mediterrània. Són 223 morts i tres persones desaparegudes. És la pitjor catàstrofe viscuda en els darrers cent anys al País Valencià.
El temporal del dia 29 és, en tot cas, una clatellada al conjunt de la societat, un recordatori que, per més que en l’imaginari popular el Mediterrani se’ns aparegue com un territori de clima benigne i propici per establir-se, pot ser també un espai indomable, on la força de la natura empetiteix els avenços tecnològics i la condició humana. Aquesta tardor ha estat la dana de València, però hi ha molts més símptomes que la façana del Mediterrani està esdevenint una espècie de camp de mines.
La dana del 29-0 evidencia que la força de la natura empetiteix els avenços tecnològics i la condició humana
Fa només unes setmanes, de fet, era la sequera, i el seu irremissible efecte sobre la massa forestal i l’aprofitament humà el que ocupava la nostra atenció. Tenim, també, els temporals que es mengen la primera línia de costa i que, any rere any, devoren les platges. A l’estiu, seran els incendis. I, tot i que tendim a parar-li menys atenció, l’erosió del sòl avança de forma imparable des del sud cap al nord com un corc. La pèrdua de biodiversitat que tot plegat comporta mereixeria un capítol a banda.
La majoria d’aquests fenòmens són, en realitat, intrínsecs al clima mediterrani. Ara bé, s’estan agreujant i accelerant amb l’escalfament global, com s’ha evidenciat amb la dana. Tot plegat ens obliga a prendre consciència que vivim en un espai molt vulnerable i on, per tant, cal començar a desplegar polítiques de mitigació i adaptació. És a dir, polítiques de llarg termini que abandonen les mirades curtterministes.
“Els riscos del canvi climàtic en el Mediterrani han estat subestimats, perquè cadascun d’ells ha estat analitzat independentment, però en realitat estan interconnectats e interactuen amb els problemes socials i econòmics, tot exacerbant els seus impactes”, explica el catedràtic de geografia física de la Universitat de Barcelona Javier Martín-Vide en Cambio climático en el Mediterráneo: Procesos, riesgos y políticas (Editorial Tirant), un volum indispensable per entendre els reptes que tenim en aquesta part de la Península.
Al capdavall, el litoral mediterrani ha esdevingut un laboratori per a la comprovació dels efectes de l’escalfament global, en la mesura que presenta uns trets propis que singularitzen els seus efectes. La presència d’un mar interior —que s’ha escalfat notablement les darreres dècades— condiciona el funcionament dels elements climàtics més importants per a la caracterització de les temperatures i les precipitacions.
Paraula de ciència
El que tenim entre mans no és poca cosa. Les evidències científiques recopilades pels experts són, a hores d’ara, inapel·lables. Entre els anys 1982 i 2019, l’escalfament del mar Mediterrani, en el seu vessant més occidental, ha estat d’1,3 graus. Això significa que l’escalfament acumulat en la
J. Martín-Vide: "Els riscos del canvi climàtic en el Mediterrani han estat subestimats, perquè cadascun d’ells ha estat analitzat independentment"
conca marina és superior a l’escalfament experimentat en l’aire i registrar en els observatoris del litoral mediterrani. O el que és el mateix: que la mar s’escalfa més ràpidament que l’ambient. Des de l’any 2000, de fet, en les aigües pròximes a Algèria i les Balears, s’han registrat pics de fins a trenta graus de temperatura de la mar durant l’estiu.
Un mar més càlid afavoreix l’augment, en les poblacions litorals, de nits tropicals, això és, nits on el termòmetre no baixa dels 20 graus. Des de 1970 fins a l’actualitat, el nombre de nits tropicals en moltes ciutats s’ha triplicat i ha passat de 20 a 70 o més, amb les conseqüències que això té en termes de desconfort tèrmic i, per tant, en termes de qualitat de vida.
Les conseqüències d’aquest increment de temperatures és especialment notable a les ciutats. En línies generals, segons les dades recopilades a Cambio climático en el Mediterráneo, entre Catalunya i les províncies mediterrànies d’Andalusia, l’augment de temperatura ha sigut de 0,8 graus en els darrers cent anys, amb un ascens molt pronunciat des de 1980.
A les urbs es produeix, a més, l’efecte d’“illa de calor urbana”, capaç de modificar a escala local les característiques climàtiques. L’asfalt o el ciment retenen la calor del dia, mentre que a la nit van perdent temperatura a poc a poc, tot transmetent aquesta calor a l’aire. Diversos estudis han evidenciat ja els efectes perniciosos d’aquestes pujades de temperatures, especialment en les persones de més edat o amb patologies prèvies, especialment respiratòries.
Així les coses, es fa peremptori incorporar al disseny de les ciutats la perspectiva climàtica, és a dir, intervencions urbanes que persegueixen mitigar els efectes negatius d’aquest fenomen. L’establiment de zones de baixes emissions n’és un, però no l’únic. També des de l’urbanisme de baixa escala hi ha una panòplia d’opcions: el reverdiment (greening) de les ciutats, amb l’augment de la superfície de parcs i jardins, així com l’arbrat; l’ús de cobertes vegetals i cobertes fresques; la substitució del sòl asfaltat o pavimentat per sols permeables i parets vegetals, són algunes de les intervencions que en l’àmbit local urbà es poden implementar.
Una bomba submergida
Tornem, però, a la mar. Perquè, si hi ha una cosa que en aquest moment ocupa i preocupa els científics del clima és com l’escalfament de l’aigua està impactant en el règim de pluges. El consens entre els científics és, a aquestes altures, que en línies generals s’ha produït una intensificació dels fenòmens extrems i, per tant, la seva virulència. “S’està produint un augment dels episodis de precipitacions d’alta intensitat horària. És a dir, plou menys dies per any, però ho fa d’una forma més concentrada. Els extrems pluviomètrics (sequeres i inundacions) possiblement es tornaran encara més extrems i freqüents”, escriu el catedràtic de geografia de la Universitat d’Alacant, Jorge Olcina, en l’obra abans citada.
J.Olcina: "Els extrems pluviomètrics (sequeres i inundacions) possiblement es tornaran encara més extrems i freqüents"
I afegeix en aquest volum publicat l’any 2021: “Aquest aspecte és important en la planificació d’infraestructures hidràuliques en les ciutats, atès que hem d’anar adaptant-nos a aquest increment dels esdeveniments de pluges intenses, i especialment al fet que deixen quantitats no molt abundants, però molt concentrades en el temps. En mitja hora o en una hora, s’acumulen 30 o 40 litres per metre quadrat, la qual cosa causa inundacions i danys econòmics i, a vegades, pèrdues de vides humanes. I tot perquè les nostres ciutats litorals no estan preparades per assumir quantitats importants i concentrades de pluja en tan poc de temps”. El 29 d’octubre, a punts de la Foia de Bunyol i la Ribera Alta, es van registrar més de 700 litres per metre quadrat.
Canvi de patrons
Per a Annelies Broekman, que és membre de la Fundació Nueva Cultura del Agua, a més de formar part del grup d’investigació sobre aigua i canvi climàtic del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), “un dels missatges claus que cal donar és que hem d’aprendre a conviure i a integrar la incertesa en els nostres càlculs. Hem de revisar els escenaris de base i assumir que hi ha extrems que són possibles. Necessitem entendre que els patrons climàtics estan canviant de manera molt acusada i, com a conseqüència, hem d’actualitzar, innovar i millorar totes les eines de gestió que tenim”, exposa. Per a Broekman, ens trobem davant un nou paradigma, un escenari d’inestabilitat que requereix una gestió adaptativa que aporte solucions diverses al nou context i no només basades, com fins ara, en l’enginyeria civil.
A. Broekman: "Hem d’aprendre a conviure i a integrar la incertesa en els nostres càlcul"
De fet, no són poques les veus que, aquests dies clamen perquè la dana del 29 d’octubre siga un punt d’inflexió en la manera com ocupem el territori. Si és important adaptar les ciutats i els pobles a les onades de calor, tant o més important és preparar el conjunt del territori per a la variabilitat de fenòmens propis del Mediterrani, que ara s’han fet més extrems a causa de l’escalfament global.
Del que es tracta, al capdavall, és d’aplicar el principi de prudència, assumir que el pitjor dels escenaris pot ocórrer. I això inclou un ampli espectre d’intervencions: des de les casetes tradicionals de primera línia de costa que pateixen la regressió de la costa fins a nous desenvolupaments urbanístics que no tenen garantida l’aigua, passant per polígons industrials situats en zones catalogades com a inundables. I també, clar, grans infraestructures, com ara ports i aeroports.
“El risc és la combinació del perill, la vulnerabilitat i l’exposició. Estem en un context en què el perill o l’amenaça s’ha incrementat notablement. Si el que persegueixes és que el risc disminuïsca, el que has de fer és reduir l’exposició i la vulnerabilitat. I això com es fa? No col·locant infraestructures i instal·lacions on no correspon. I si les hi poses, has de dissenyar mecanismes que et fagen resilient de la forma menys traumàtica”, explica Joaquín Farinós, que és catedràtic d’anàlisi regional del Departament de Geografia de la Universitat de València, a més de director de la Càtedra de Cultura Territorial. “Ens cal una gestió prudent, creativa i intel·ligent de tot l’espai”, assegura. La cosa no és en absolut senzilla, en la mesura que afecta allò més bàsic, és a dir, la forma d’assentar-nos en el territori i, per tant, la forma de consumir un recurs. Molt sovint, de fet, no és ni una tria, sinó una inèrcia.
Joaquín Farinós: "Si el que persegueixes és que el risc disminuïsca, el que has de fer és reduir l’exposició i la vulnerabilitat"
“Una planificació molt senzilla que tothom coneix és la planificació d’usos del sòl. Tradicionalment, les coses han d’estar en el seu lloc —exposa Farinós—. Hi ha un concepte molt important en l’ordenació que és la capacitat d’acollida: no es poden posar coses allà on l’impacte que tenen sigui molt negatiu per a l’economia, per a l’ecosistema o per a la vida de les persones. És bàsic establir quina és la capacitat d’acollida. I a partir d’ací hem d’assumir que hi ha determinades àrees en què no es poden instal·lar determinats tipus d’activitats”.
Paper mullat
En realitat, tots aquests principis bàsics ja estan recollits en la legislació europea, estatal i autonòmica. De fet, en els últims anys la perspectiva climàtica ha anat impregnant el discurs polític i també l’orientació de les ferramentes d’ordenació territorial. Al País Valencià, l’Estratègia Territorial Valenciana, aprovada el 2011, en temps d’Alberto Fabra, ja preveia l’adaptació al canvi climàtic com un objectiu. Des de 2013 Catalunya també disposa de la seua Estratègia d’Adaptació al Canvi Climàtic.
“El nostre problema és que tenim un catàleg de normativa magnífic, però que no ha estat aplicat. I cada volta que hi ha hagut un intent de reordenar les coses cap a una visió més respectuosa amb el medi ambient i els cicles naturals, el bloc mediàtic, empresarial i polític se’ls ha tirat al damunt”, exposa Joan Olmos, enginyer de camins i un dels fundadors de Terra Crítica, un col·lectiu que durant trenta anys ha advertit dels perjudicis de l’actual model de desenvolupament.
Imma Orozco, que va ser secretària autonòmica de Política Territorial, Urbanisme i Paisatge i, per tant, coneix de primera mà la problemàtica, és contundent a aquest respecte: “El nostre gran problema és que el model territorial està condicionat pel model econòmic, quan allò correcte seria que el model territorial condicionara el model econòmic. Aquest ordre de coses ens genera moltes vulnerabilitats”.
“I encara hi ha un altre problema: per més que s’intente canviar l’orientació en l’ordenació urbanística, portem damunt una motxilla molt pesada de sòl classificat. I hi ha generades unes garanties jurídiques que ens nuguen de peus i mans”, lamenta.
Al capdavall, els humans tendim a aprendre a bescollades. El 12 de setembre de 2019, una dana va provocar que el riu Clariano, a l’altura d’Ontinyent, se n’eixira de mare. El barri de la Cantereria es va inundar d’aigua i els veïns i veïnes van haver de ser rescatats in extremis. Davant el convenciment que algun dia podia esdevenir una tragèdia, l’Ajuntament comprà els habitatges, reclassificà el sòl i habilità un parc fluvial.
És un cas molt poc habitual, que aquests dies, a la vista de l’estat en què ha quedat l’Horta Sud, s’ha tret a la palestra. El cas del barri de Cantereria és, però, una gota de responsabilitat enmig d’un desert d’inèrcia desenvolupista.