Ofèlia Carbonell va quedar sorpresa quan va sentir que una creadora de continguts americana que ara viu a Catalunya explicava als seus milers de seguidors que les dones catalanes no es maquillen. Com tot, aquest clam és una percepció subjectiva, però Carbonell va escollir-lo com a punt de partida per a una investigació. “Existeix un ideal de bellesa català?”, es pregunta. I, per extensió, es qüestiona com és el joc de tensions i influències entre l’estètica, el feminisme, el mercat i l’era digital en un assaig que titula, precisament, Les catalanes no es pinten.
“L’ideal de feminitat català s’ha intentat definir diverses vegades, i sempre s’ha fet de maneres similars, apel·lant a valors que es volien extrapolables a l’ideal de la nació catalana”, explica Carbonell. Així, en l’ideal que s’ha volgut construir al llarg de la història hi ha tocs de naturalitat, prudència i conservadorisme, de ser bonica sense voler. L’exemple més pràctic de tot això és La Ben Plantada, una figura literària a través de la qual Eugeni d’Ors va voler descriure aquest ideal femení i alhora nacional.
Ara, però, sembla que tot això està canviant. “Comencem a trobar figures icòniques que no tenen vergonya ni demanen permís per brillar: Fades, Julieta, Maria Hein…”, diu Carbonell. “També s’està fent valdre des de fora de Catalunya. Veiem molts artistes internacionals que volen treballar amb equips de direcció creativa catalans, que venen a fer els seus videoclips aquí, que s’inspiren amb elements nostres…” I, malgrat això, l’autora assegura que encara roman “aquesta cosa antiga, una mica de por de semblar frívols, poc humils o poc prudents”.
—Es pot tenir un interès per la bellesa i l’estètica sense caure en la contradicció moral amb el feminisme?
—És difícil, perquè, per molt que puguis establir que et maquilles per tu mateixa, per divertir-te, perquè és creatiu, pots trobar que si un dia vols sortir sense maquillar-te et sents pitjor com a persona, menys vàlida, menys divertida, menys intel·ligent. El bagatge cultural i les estructures que ens envolten ens marquen, i cal donar-hi voltes per arribar a desgranar per què fem les coses i quin valor li donem.
—El límit és quan es converteix en una necessitat?
—En el moment en què triar un color o un altre o emular una imatge que t’agrada es converteix en una necessitat, una por, un segrest… Quan sents que sense allò no pots sortir de casa, aquí és on per mi hi ha la línia vermella.
—Alhora és difícil no ser-ne dependent, perquè sovint construïm la identitat lligada, entre altres, a decisions estètiques.
—El tema és qui decideix el personatge que et construeixes. Fer-te un eyeliner supermarcat perquè va amb el teu paper, que beu d’una estètica determinada, és diferent que deixar que els teus estàndards es defineixin per una mirada aliena. Que en la decisió estètica facis prevaldre la mirada masculina o la de la gent a qui vols agradar de cert estrat social per sobre del que escolliries tu.
—Al llibre cites la periodista Mar Vallverdú que parla de la follower gaze (‘la mirada de seguidor’) com a evolució a la mirada masculina.
—Sí. M’agrada pensar que tots fem una mica un teatre a Internet, perquè en el moment en què decidim penjar una foto concreta ja li estem posant un marc. Crec que en el tema estètic és igual: en el moment en què prenem una decisió ja estem fent el teatre d’una identitat. El problema és triar una identitat amb què et sentis còmode, que no et sigui perjudicial i que no neixi des de l’odi o la por al rebuig.
—Cerquem la bellesa des de la por?
—Quan som petits i ens diuen “quina nena més maca”, ho rebem positivament. En algun moment, amb els anys, això es tenyeix de fosc perquè ens adonem que si podem ser guapos també podem ser lletjos, i aquí hi ha un perill i una por. Crec que molts cops l’obsessió amb la bellesa no neix de valorar la bellesa en si mateixa, sinó de fugir de ser lleig, rebutjat, una cosa horrible.
—Últimament, sobretot als Estats Units, s’ha posat de moda l’Ozempic, un medicament que provoca la pèrdua de pes, i a les xarxes es ressegueixen les transformacions físiques d’icones com Christina Aguilera o Lindsay Lohan. Què en penses?
—Crec que les tendències estètiques són un pèndol. Fins fa poc s’aspirava al cos voluptuós, però de corbes específiques de les Kardashian, que només es podia aconseguir gastant molts diners amb gimnàs i operacions. Quan això es generalitza, el pèndol passa a l’altre costat: ara toca estar molt prima. Hi ha qui associa la tendència amb el conservadorisme polític. En el fons, la bellesa femenina i sobretot estar prim té molt a veure amb la disciplina i la capacitat d’obeir.
És trist, perquè l’Ozempic és una medicina que hi ha gent que la necessita per a la diabetis de veritat i els costa accedir-hi. És especialment pervers que això estigui passant per reproduir uns estàndards de bellesa que alhora poden provocar problemes de salut mental.
— Aquests últims mesos, diverses famoses s’han tret el bòtox o s’han desfet retocs estètics que quedaven exagerats. A què es deu?
—Potser per l’ideari polític més conservador o per la recessió econòmica, que també afecta l’ideal estètic, estem tornant a una no-artificiositat. Durant la pandèmia va explotar el maquillatge tipus eufòria, la roba de molts colors, pentinats artificiosos… Ara s’està tornant a valorar més la cara neta i unes faccions concretes, que sovint s’aconsegueixen a través de la cirurgia, tot i que alhora no es veu bé que es noti la cirurgia, quan abans sí que estava de moda tenir els llavis inflats.
—Què en penses, del discurs d’empoderar-se a través de la bellesa? Dedicar mitja hora al matí a la nostra imatge ens fa més segures o menys intel·ligents?
—Menys intel·ligents segur que no. En el fons, tothom, d’una manera o altra, ho fa. El que em crida l’atenció són les paraules que hi posem. Em va començar a molestar la paraula empoderada. No he sentit mai que a un home calb la gorra l’empodera, tot i que ningú negui que el farà sentir més atractiu, més jovial, més xulo…
Per altra banda, sí que crec que la bellesa té un punt de dignitat. El primer que es treu a les dones activistes o polítiques és la feminitat. Se les deshumanitza i se les titlla de no ser prou dones. Ho hem vist amb Serena Williams, de qui s’han fet caricatures racistes exagerant la masculinitat o amb les polítiques d’esquerres el primer que es fa és dir-los que no són atractives, que són brutes.
—L’antídot és acostumar-se a la lletjor? Ara que és tendència, potser és el moment…
—Crec que s’han estat movent coses per reivindicar aquesta lletjor i s’ha trobat un interès en el remix estètic, a barrejar estampats, a punxar una mica. A mi em serveix el concepte del bodyneutral: tens un cos i una cara, i el seu valor no depèn de com són d’atractius. Un cop assumeixes això, pots jugar i decorar, prendre-t’ho com una cosa més creativa.
També m’ha ajudat molt que la cosmètica i la bellesa s’estigui emmirallant amb el món LGTBI, i sobretot amb el món del drag. M’agrada entendre la bellesa com una performance: ara em munto, em pinto de manera conscient, com un joc. Per això he titulat Les catalanes no es pinten en lloc de “no es maquillen”.
