A les acaballes de la Segona Guerra Mundial, els alts comandaments militars del Regne Unit i dels Estats Units decidiren que matar massivament civils alemanys i japonesos amb bombes incendiàries era la millor manera de vèncer per la via més ràpida. Els governs respectius s’hi mostraren d’acord i aprovaren les massacres de ciutadans no combatents.
Els caps d’aquestes operacions foren considerats herois, condecorats i lloats durant dècades. Ni encara ara, quan es compliran 80 anys de la fi de la guerra a Europa el maig del 2025 i a Orient l’agost, se’ls defineix com a criminals de guerra, que és el que foren d’acord amb el dret internacional —d’ençà del IV Conveni de Ginebra, de 1949— que defineix el delicte, que no prescriu, com l’atac «deliberat a civils» que «no participen de forma activa en el conflicte» armat.
Dresden
Just iniciat el 1945, la victòria aliada a Europa era mera qüestió de temps. Però la resistència salvatge i sense cap sentit dels nazis amenaçava a augmentar molt el cost en vides de soldats aliats.
En aquell context, l’alt comandament aeri britànic elaborà un informe sobre la possibilitat de bombardejar per provocar el màxim nombre possible de morts civils, amb la intenció de forçar la rendició de l’enemic. El cap de la Reial Força Aèria (RAF, per les seves sigles en anglès) del Regne Unit, Arthur Travers Harris, fou el responsable del disseny del programa de l’atac massiu contra Alemanya, anomenat Area Bombing Directive, que, segons aquest general, havia d’incloure l’objectiu de matar ciutadans no-bel·ligerants, perquè era la forma més ràpida de trencar la moral de combat i resistència de l’enemic, l’efecte Moral Bombing.
El general era conegut entre els pilots britànics com Butcher (‘carnicer’) Harris, atesa la seva inclinació a favor dels bombardejos de saturació i sense cap mania humanitària, també anomenats «de catifa», és a dir amb l’objectiu d’aplanar el terreny destruint-ho tot sense cap pretensió selectiva. Harris, que provenia de l’aristocràcia anglesa i que de jove havia fracassat en els estudis, i per això son pare el ficà a fer la carrera militar, va tenir al seu abast el 1944 una nova arma que era perfecta per als seus interessos destructors de civils: la bomba de napalm.
L’havien inventada el 1942 científics de la Universitat Harvard. Es tractava d’un tipus d’artefacte incendiari més eficient que la gelatina de benzina mesclada amb cautxú —que era un material molt escàs— que s’havia fet servir fins aleshores. En essència, consistia a barrejar la gelatina de benzina amb un nou element precipitant, les sals d’alumini d’àcid naftènic i palmític, i el resultat fou batejat a partir de l’acrònic d’aquests dos últims noms: napalm. Era una substància inflamable molt difícil d’apagar i que, llançada massivament des dels avions, assegurava crear tempestes de vent de foc —per la diferència sobtada de temperatura— que ho incineraven tot en una gran àrea.
Entre el 13 i el 15 de febrer de 1945 —només tres mesos abans de la capitulació nazi— més de mil bombarders pesants —britànics i estatunidencs— tiraren sobre la ciutat alemanya de Dresden més de 4.000 tones de bombes incendiàries de napalm. El resultat va ser un «èxit», segons els comandaments militars britànic i nord-americà. Una ignota però enorme quantitat de civils senzillament van desaparèixer, consumits per les altíssimes temperatures. Els càlculs més baixos xifren el nombre de morts no combatents entre 25.000 i 50.000. Sovint s’han fet servir quantitats prou superiors.
Japó
Però fou al Japó on més s’emprà la nova bomba de napalm. El comandament de les forces aèries nord-americanes en el teatre d’operacions d’Orient, el general Curtis Lemay, pensava també —com Harris— que els bombardejos de «catifa» eren el sistema més ràpid i efectiu de guanyar la guerra.
Igual que havia fet el seu col·lega britànic a Europa, el nord-americà dissenyà la mateixa estratègia per atacar el Japó durant els últims mesos de la guerra amb napalm. Fou l’operació Meetinghouse.
Segons relatava la BBC el març de 2020 en un reportatge sobre els fets, a les 10 de la nit del 9 de març de 1945 s’inicià l’atac de 334 bombarders que llançaren 1.700 tones de bombes de napalm sobre Tòquio. Com que la immensa majoria de les cases nipones estaven fetes de fusta, Lemay confiava que l’incendi seria apocalíptic. No s’equivocà. La temperatura arribà a uns 1.000 graus i provocà tempestes de vent de foc que incrementaren la destrucció, la qual va ser absoluta en uns 41 km quadrats, calcinant unes 270.000 cases. El «triomf» ha passat als annals de les massacres de civils. Encara ara és la més important de la història de la humanitat en el menor temps possible: en una nit, un mínim de 100.000 morts. Per sobre dels 80.000 d’Hiroshima o dels 70.000 de Nagasaki amb les bombes atòmiques.
La satisfacció de Lemay i del Govern nord-americà va ser absoluta i els bombardejos de napalm es repetiren sobre més de dos centenars de ciutats del Japó. Com a la capital, la majoria de les cases també eren de fusta, així que el resultat fou el mateix. Ningú sap exactament quants morts civils japonesos provocà l’estratègia de Lemay. Els càlculs posteriors han situat la ignota xifra en una àmplia forquilla que va d’un mínim de 300.000 i un màxim d’un milió. En només cinc mesos.
Com deia la BBC, «es tracta d’una de les grans tragèdies més desconegudes» de la Segona Guerra Mundial, segurament perquè «tan sols cinc mesos després» les bombes atòmiques prengueren el protagonisme.
Acabada la guerra, Lemay fou condecorat i tractat com un heroi. Entre 1961 i 1965 va ser cap de l’Estat Major de la Força Aèria dels Estats Units. Des d’aquest càrrec aconsellà al seu Govern, en plena Guerra Freda i durant l’anomenada Crisi dels míssils a Cuba —octubre de 1962—, que ordenàs l’atac amb 133 bombes atòmiques sobre 70 ciutats de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), el gran enemic comunista dels nord-americans.
El general es retirà de la Força Aèria el 1965 i tres anys més tard va voler ser candidat a vicepresident amb George Wallace, un demòcrata dissident aspirant a la Casa Blanca, governador d’Alabama durant quatre mandats, racista i favorable a la segregació legal dels negres. No foren elegits.