La sequera al Priorat, de Toni Sala a Júlia Viejobueno
Quedar-se al tros (ViBop, 2024), de Júlia Viejobueno descriu les raons de l’autora per tornar a treballar la terra. La sequera és present també a Priorat en persona: Diccionari literari d’un paisatge excepcional (ViBop, 2019) .
L’última joia de ViBop Edicions és Quedar-se al tros, la personalíssima crònica d’una jove de la Figuera (Priorat) que torna al poble a dedicar-se a la terra després de graduar-se en Estudis literaris a la Universitat de Barcelona, Júlia Viejobueno. Entre moltes altres coses parla de la sequera:
«La sequera dels últims anys posa en qüestió fins a quin punt es pot mantenir l’esperança i a on es comença a recuperar la fe. O al revés: quan és el moment en què a falta d’aigua s’acaba tirant la tovallola.
Ser de secà i terra eixuta és confiar i venerar la pluja, i saber aprofitar-la, un art modest i vital. En la memòria col·lectiva hi ha els records de les temporades seques i dels aiguats puntuals, dos fenòmens oposats que generen un mateix mantra: ‘Sempre hi ha tornat’.
Sense deixar de témer que després d’haver explotat durant dècades el planeta el que potser vindrà serà nou i greu, sense ser negacionista del canvi climàtic, mantenir la creença en els cicles que sempre tornen és una aposta arriscada i boja, a mig camí entre l’irracional i la resignació».
En un volum anterior de ViBop, Priorat en persona, s’incloïa una descripció de la sequera de Toni Sala:
«De tant ajupir-se a terra, el pagès carrega a l’esquena el cel. Ara que s’ha jubilat, l’home té un pluviòmetre i s’apunta cada dia les dades en una llibreta, i fa estadístiques.
—El catorze de maig va fer l’últim ruixat. Catorze litros i mig —diu.
—Avui fa, dia per dia, cinc mesos que no plou. Avui és catorze d’octubre. Des del maig, ara un litro, ara un litro coma dos, màxim... Dues hores i ja estava eixut. Pels arbres és dur. Encara sort que l’estiu no ha sigut calorós.
La terra està seca i encartonada. Les avellanes les culls ja torrades.»
Calígula i Claudi, segons Robert Graves i Mary Beard
Una comparació entre la ficció de Robert Graves (el Jo, Claudi recuperat per Proa) i la història de Mary Beard (SPQR, novetat de Columna) dona una altra imatge de Claudi i Calígula
Proa recupera una gran traducció de Jo, Claudi de Robert Graves, signada per Helena Valentí. Seleccionem un fragment on Claudi parla de Calígula:
«Tot seguit Calígula va introduir de nou la pena capital, ordenà que el discurs fos gravat immediatament sobre una planxa de bronze i que la pengessin de la paret de la Cambra de damunt els seients dels consols, i marxà de seguida.
Aquell dia no es va fer res més: havíem quedat tots molt aixafats. L’endemà, però, ens desférem en lloances a Calígula, al nostre gran i pietós governant, i vam votar una ofrena anual de sacrificis a la seva Clemència. Quin remei! Ell comptava amb el suport de l’exèrcit, i amb el poder de concedir-nos la vida o la mort, i, fins que no sortís algú amb prou gosadia i intel·ligència per atemptar contra la seva vida, no podíem fer sinó donar-li corda i esperar que tot acabés bé. Durant un banquet, unes nits després, ell va esclatar, de cop i volta, en un seguit de riallades molt fortes. Els dos consols que seien al seu cos-tat li preguntaren si els concedia el dret de participar en les rialles. En sentir-los, Calígula rigué encara més, amb les llàgrimes que li queien dels ulls. «No —va dir ennuegant-se—. Per això és tan divertit. Perquè vosaltres no li’n trobaríeu gens. Reia de pensar que jo, amb una simple inclinació de cap, us podria fer degollar a l’acte, i aquí mateix.»
Però, segons explica la historiadora Mary Beard a SPQR (Columna, 2024), Claudi no va ser cap innocent xaiet: «A pesar de tot l’entusiasme creat per l’assassinat de Gai [Calígula], del suspens, de la incertesa del moment i del flirteig amb el republicanisme, tan breu com poc realista, el resultat final va ser un altre emperador al tron que no era gaire diferent del substituït. Potser Claudi ha tingut una reputació pòstuma millor i molt més llibresca que Gai, perquè no era tan òbviament convenient per al seu fill adoptat i successor, Neró, condemnar el seu record. Però si gratem la superfície, també ell té un fosc historial de crueltat i criminalitat (trenta-cinc senadors, d’un total d’uns sis-cents, i tres-cents eqüestres condemnats a mort durant el seu mandat, segons un recompte antic), i va ocupar la mateixa posició en l’estructura de poder romana».
Les novel·les del Museu de la Rendició Incondicional
Original, llegidora i molt recomanable novel·la de la croata Dubravka Ugresic sobre l’exili, el país dels records, les fotografies del passat.
Dubravka Ugresic barreja records i imaginació sobre diverses èpoques i llocs de la seva vida, tots descrits amb una habilitat literària que ens els fa propers. Però la narradora també ha llegit molt i ho explica: «L’autèntica passió lectora de la meva mare va arrelar de ben petita en mi, de manera que la seva modesta biblioteca va esdevenir comuna. Els nois del carrer del Pál i L’aprenent de Hapic, a falta d’altres llibres propis de la meva edat, els vaig substituir aviat per Lucrècia Borja i per Upton Sinclair i el seu Petroli. (...) No sabíem decidir què era millor: si les novel·les de Trygve Gullbranssen El vent de les muntanyes i No hi ha camí al voltant o Tots els homes del rei, de Robert Penn Warren; Primavera mortal, de Lajos Zilahy; o Moulin Rouge, de Pierre La Mure; si la novel·la Rebecca, de Daphne du Maurier, o La Rabouilleuse, de Balzac; (...) Joseph Andrews, de Fielding, o el Pickwick, de Dickens...»