Quina lectura fa del que va succeir el 29 d’octubre al centre del País Valencià?
Nosaltres en el màster de riscos naturals que impartim a la Universitat d’Alacant sempre parlem de tres elements teòrics. En primer lloc, hi ha la perillositat natural, és a dir, el fenomen meteorològic en si mateix —en aquest cas, unes pluges amb uns registres molt alts. La dana —o gota freda, com jo preferisc referir-m’hi— no és una cosa nova que no haja succeït mai. Això és radicalment fals. Els polítics que diuen que mai havíem tingut un fenomen similar menteixen.
Estem en un territori on hi ha uns mecanismes pluviomètrics que fan que quan plou, plogue molt. La combinació de la borsa d’aire fred i la temperatura elevada del Mediterrani, que genera molt de vapor d’aigua, a més dels vents de direcció marítima i l’orografia del País Valencià, dona lloc a aquest tipus de fenòmens. Hem d’assumir que en el nostre territori no plou a poc a poc i que, partint d’aquesta realitat, ens hi hem d’adaptar.
Parlava de tres elements teòrics per entendre els riscos naturals. Quins són els altres dos?
El segon element és l’exposició, que és la gran problemàtica. Fixa’t que si aquest fenomen natural haguera succeït en un lloc on no hi ha gent, no hauria passat res o, almenys, no estaríem lamentant els danys materials i humans que tenim ara.
L’Horta Sud estava especialment exposada. Al capdavall, el que no té sentit ignorar és que tota la zona de l’Albufera i l’Horta són planures al·luvials. Aquesta és una realitat geogràfica innegable. Per tant, ací tens una problemàtica: tens una àrea al costat de València que creix de forma exponencial. En conseqüència, se t’acumula població, polígons industrials, infraestructures i grans superfícies comercials en zones que eren i són inundables.
El resultat és una gran acumulació de persones i infraestructures en una zona d’alt risc. I, si això passa, és perquè desconec que aquesta zona és inundable o perquè, tot i conèixer-ho, crec que amb els períodes de retorn que hi ha, difícilment em tocarà a mi.
Hi havia la creença aquesta que podien ser inundacions poc recurrents, i això ha dut a créixer més i més. Molts dels pobles que ara s’han vist afectats van posar el crit en el cel quan el 2017 el Ministeri de Medi Ambient —en temps de Rajoy!— va cartografiar la zona com a inundable. Això passa a tot arreu perquè predomina una visió curtterminista.
Vostè és molt crític amb els períodes de retorn, és a dir, el termini en què es pensa que succeirà una gran avinguda. Per què?
Crec que és un concepte que no funciona. Els enginyers, que són els qui fan aquests càlculs, diuen: “Açò passa cada 500 anys o cada 1.000 anys”, i això és una manera de dir les coses que, en realitat, no ens diu res i que s’utilitza, en molts casos, per justificar obres hidràuliques. A més, a voltes s’estipulen períodes de retorn que, en realitat, la geologia desmenteix.
En tot cas, amb l’escalfament global, tots aquests períodes de retorn que es van calcular no són fiables. Perquè el que ens està demostrant l’experiència és que els fenòmens que ja passaven i que eren propis d’aquesta zona, ara ocorren amb més intensitat i de forma més freqüent.
El pitjor de tot és la certesa que les cartografies de risc existien. No només això: la gent del poble de tota la vida sabia com funcionaven aquests barrancs, sabia que en determinades circumstàncies podien haver-hi inundacions. Però la gent que porta allí vint o trenta anys, no en té ni idea. Aquests dies he escoltat l’alcaldessa de Paiporta dir que Paiporta mai s’havia inundat. Però si el poble el travessa un barranc!
El desconeixement del medi físic on vivim té conseqüències. I, per això, els qui ens dediquem a la geografia, aquests dies estem cabrejats. Alguns pensaran que som oportunistes, però no és així. Feia molt de temps que avisàvem que podia succeir una cosa així. És com si a prop tens un volcà: has de prendre consciència que algun dia entrarà en erupció.
M’havia parlat de tres conceptes bàsics per entendre els riscos naturals. Tenim perillositat i exposició. I el tercer?
El tercer és la vulnerabilitat. Quina capacitat de reacció i defensa té l’administració i la població exposada al perill? Això inclou moltes coses: l’existència d’infraestructures hidràuliques, la permeabilitat de les infraestructures de comunicació...
Perquè, a hores d’ara, tenim un problema molt greu, i és que tenim impermeabilitzat el sòl. Tenim el territori enrajolat. Abans l’aigua queia i permeava a les hortes. Ara, gota que cau, gota que corre, amb la qual cosa les crescudes són molt més fortes.
Dins d’aquesta vulnerabilitat hi ha el que anomenem la defensa en temps real. I ací arribem al punt cardinal d’aquest cas: la manca d’avisos a la població. A hores d’ara, gràcies als serveis meteorològics, la previsibilitat és molt major. Les millores que s’han donat en aquest camp en els últims anys ens permeten saber amb molta precisió quins seran els mapes de precipitació i, per tant, llançar els avisos corresponents, que en aquest cas es van fer.
Alhora, la precisió en les pluges ens permet avançar quins poden ser els comportaments hidrològics. Si tens molta pluja caient en la zona alta i mitjana d’un riu, saps que l’aigua, tant sí com no, baixarà. Els grans rius tenen formes de créixer més pausades, però els barrancs funcionen amb flash floods, el que podríem traduir com a ‘crescudes llampec’. Aquestes crescudes et deixen un marge d’unes dues hores. I està clar que, amb dues hores, no pots fer el mateix que amb cinc, però alguna cosa per avisar a la població sí que la pots fer. En aquest cas, van fallar les alertes.
Hauria calgut més informació sobre el comportament dels barrancs? Hi ha una batussa política important a propòsit de si el Cecopi, que era l’ens on estaven reunits polítics i tècnics, va disposar de tota la informació en aquesta matèria, especialment sobre el barranc del Poio, que és el que finalment va causar més destrosses a l’Horta Sud.
Jo, com el president de la Generalitat al principi, no vaig estar en el Cecopi. Tampoc no tinc prou informació per avaluar l’actuació que es va fer, però, com que soc una persona interessada en el tema, i estic en grups de WhatsApp de friquis, vèiem clar que alguna cosa grossa podia passar.
La situació es veia tan greu que, a la vista de la inacció política, algú hauria d’haver pegat una punyada en la taula perquè reaccionaren. Això no excusa, en tot cas, la deficient gestió política que hi hagué aquell dia, començant per la interpretació errònia que el president de la Generalitat va fer de la previsió meteorològica d’AEMET al migdia.
Una de les qüestions que es posa sobre la taula després d’aquesta dana és si els protocols no haurien de ser molt més automàtics i tancats. No pot ser que hi haguera municipis que cancel·laren l’escola i altres, no. La impressió és que hi ha molt de desconeixement entre la classe política sobre com funcionen els protocols d’emergències. Hi ha municipis que tenen el seu protocol d’emergència guardat en un calaix i ningú no sap el que ha de fer cadascú. Per tant, en aquest cas, hi ha una responsabilitat primera i innegable de la Generalitat, però hi ha també una fallada en cadena. I això ens indica que potser tot el protocol hauria de ser més automàtic i que haurien d’existir uns missatges d’avís a la població automatitzats adaptats a cadascuna de les zones i els seus riscos respectius.
Dit això, també m’agradaria avisar que ens preocupa que, a través de les boles i la desinformació hi haja entitats que, com ara AEMET o la Confederació, es desprestigien. En l’actual context climàtic són més necessàries que mai. Encara hi ha gent que diu que la rambla del Poio es desbordà perquè van obrir la presa, quan, en realitat, mai hi ha hagut una presa en aquesta rambla! La facilitat amb què es difonen mentides a través de les xarxes i la capacitat d’aquestes per arribar i calar en gent suposadament formada és quelcom que em neguiteja molt.
Creu que aquesta dana pot ser un punt d’inflexió pel que fa a l’autoprotecció?
Pense que ha estat tan brutal que hi haurà una certa presa de consciència. Estaria bé fer coses en les escoles, però sense oblidar que cal arribar a tota la població. I també cal educar els tècnics, els càrrecs polítics dels ajuntaments i, especialment, els alcaldes, que tenen capacitat de decisió.
El problema d’aquestes accions de prevenció és que tenen una rendibilitat electoral escassa. Perquè si es fan correctament les coses, ningú no ho reconeix, ni es valora positivament. Però, si, per contra, no funcionen, penalitza. Això per no parlar de la reacció de la població quan, per exemple, s’imposen restriccions a la construcció o a determinades activitats. A cap alcalde l’aplaudiran per això.
Hi ha àmplies zones urbanitzades que estan en àrees considerades com a inundables. Fa cinc anys una dana va provocar el desbordament del riu Clariano i va inundar el barri de Cantereria. La població afectada va ser traslladada i els habitatges han estat substituïts per un parc fluvial. És possible fer això a gran escala?
Ho veig complicat. En el cas d’Ontinyent estem parlant d’una zona xicoteta. A l’Horta Sud, en canvi, estem parlant de municipis que s’han inundat per complet. Pensar en trasllats massius no crec que siga realista. El que calen són mesures diferents, com ara construir en altura o deixar que les plantes baixes estiguen buides. Això, clar, té un cost molt alt, però què és més car? Fer això o reconstruir-ho tot tal com estava?
El que estem segurs és que el que ha passat tornarà a passar, si no ací, en un altre lloc. Com em deia l’altre dia un amic, el Mediterrani és una metralleta que es dispara a tort i dret.
En aquesta dana s’han inundat zones que ni tan sols estaven catalogades com a inundables en el catàleg del Pla d’acció territorial de risc d’inundacions (PATRICOVA). Caldria una revisió del PATRICOVA?
El PATRICOVA continua sent útil com a punt de partida, però cal revisar-lo perquè les condicions han canviat. En el cas de la zona de la dana, cal tenir en compte que el mateix fenomen ha transformat la morfologia de la rambla. També hem de pensar que no tenim la permeabilitat de 2004, sinó que en tenim molta menys perquè hi ha més habitatge, més polígons industrials...
A mi em fa molta gràcia escoltar a la gent i als polítics dir que els barrancs estan bruts i que ha sigut per culpa de les canyes que s’han trencat ponts. La realitat és que, en els passos subterranis, el que ha generat taps ha sigut l’acumulació dels cotxes, que són el símbol de la mobilitat i la independència. No podem donar respostes simples a fenòmens que són complexos.
Ara la Generalitat es planteja modificar la Llei de protecció de l’Horta per accelerar les obres de canalització dels barrancs del Poio i la Saleta cap a l’antic llit del riu. Què li sembla?
Això no té cap sentit. Els terrenys d’horta han salvat els pobles de les avingudes durant segles. Però, clar, ara el més pràctic és tirar la culpa als ecologistes, als agricultors, a la gent que vol protegir el paisatge.
El que hem de buscar és la complementarietat entre les solucions de l’àmbit de l’enginyeria i les solucions basades en la natura. Per exemple, ara se’ns vol fer veure que, si s’hagueren fet aquelles canalitzacions, els pobles del sud de València haurien evitat la barrancada, però quan hem fet els càlculs del que portava la Saleta, el Poio i el Túria, potser no hauria cabut tota l’aigua i hauríem tingut un problema ben gros.
Siga com siga, el que no té cap sentit és tirar totes les culpes a la Llei de protecció de l’Horta. La presència d’horta no evita les avingudes d’aigua, però les modera.
Vostè diu que cal anar amb cura amb els relats que atribueixen tot el que ha passat al canvi climàtic. Per què?
Perquè hi ha el risc que es convertisca en una excusa de mal pagador. Per descomptat que hi ha el factor del canvi climàtic. L’escalfament global ja provoca i provocarà que aquests fenòmens siguen cada volta més extrems i més freqüents. Això és del tot innegable.
Ara bé, hi ha el risc que si diem que tot és culpa del canvi climàtic, acabem argumentant que la responsabilitat última és dels Estats Units i la Xina per no signar els seus compromisos de reducció de CO2. És a dir, que és una forma que determinats polítics s’espolsen les responsabilitats. Ens podem vore en la circumstància que hi ha gent que ha menystingut el canvi climàtic i que ara s’hi escude per dir que el que ha passat era inevitable.
Tot i això, és innegable que el canvi climàtic està ací. Estem preparats davant d’aquest repte des del punt de vista de la gestió del territori?
No, ara mateix no. Encara que no existira el canvi climàtic, el que hem de fer és adaptar-nos-hi. Ens calen mesures adaptatives, que n’hi ha moltes. Pensar que no podem fer res no és veritat. El que passa és que ho hem de fer des d’una perspectiva multidisciplinària. Són moltes les coses que es poden fer. Des de dipòsits subterranis de retenció d’aigües fins a asfalts permeables. Hi ha també les anomenades solucions basades en la natura. Es tracta, en realitat, de velles solucions que hem anat abandonant.
De quins territoris hauríem d’aprendre?
L’exemple prototípic és el Japó, si bé no significa que allí no es produïsquen desastres, perquè en l’equació aquesta de perillositat, exposició i vulnerabilitat, la perillositat és tan alta que resulta inevitable. Hi ha països del Tercer Món que també estan fent coses interessants per reduir la mortaldat. Es poden fer moltes coses d’autoprotecció que hem d’incorporar al nostre context.
Creu que el que ha passat marca un punt d’inflexió en la manera de planificar i el territori?
Espere que sí. Amb el que ha passat, no tindria cap sentit que ens quedarem igual com estàvem. Cal que no s’oblide el que ha passat, perquè tendim a oblidar amb molta rapidesa.