Després de publicar dues obres d’investigació sobre Rodoreda —El somni blau (IEC, 2020) i Afinar l’estil (IEC, 2022)— Eva Comas-Arnal va sentir la pulsió de la narració. Sota una xicranda enorme dels jardins de Rubió i Lluch, va recordar el seu professor de literatura oral, Ignasi Potrony, que sempre desitjava —“amb raó”, emfatitza Comas— que els contes no entressin mai a l’acadèmia. L’acadèmia dissecciona tot allò que toca per analitzar-ho, i el millor de les narracions, deia Potrony, és que estiguin vives.
Així, amb la voluntat de fer viure dues figures de la literatura, d’investigar sobre la seva faceta íntima, Comas va decidir construir una ficció documentadíssima sobre l’amor de Mercè Rodoreda i Armand Obiols (Joan Prat), que fou el seu editor.
Mercè i Joan és una novel·la romàntica i també una fotografia històrica de la Catalunya intel·lectual i literària a l’exili. “Tenia ganes d’ensenyar que la Rodoreda i l’Obiols no havien estat sols a l’exili. Quan s’estudia un personatge es tendeix a aïllar-lo, i jo volia posar el personatge en el context. Veure’ls a tots, una coreografia de personatges”, diu Comas.
—Rodoreda estripa moltes de les cartes que s’envia amb Obiols. Com ha sigut el procés de documentació de la relació?
—Ella li diu a (Joan) Sales, als anys setanta, que està estripant cartes i que en deixarà algunes perquè hi ha reflexions literàries. Però després veiem que no només deixa les cartes on es fa reflexió literària, també deixa les cartes dels anys quaranta, quan Obiols és a Bordeus i ella és a Llemotges. Són cartes intenses, d’un arravatament personal d’Obiols per Rodoreda.
La llàstima és que les tenim a destemps, les cartes. Quan tenim les d’Obiols no tenim les de Rodoreda i a l’inrevés. He treballat amb el que he pogut. No només m’he documentat amb les cartes entre ells dos, sinó també amb les cartes que ella enviava a la seva amiga Anna Murià, les que enviava al seu editor Rafael Tasis, i les tornades. He mirat la correspondència dels exiliats d’aquella època.
També he buscat factures per poder descriure els llocs amb exactitud. Hi ha hagut una voluntat de fer-los viure a través de tots els objectes que estaven relacionats amb ells. És una novel·la molt terrenal, he buscat que tot es pugui tocar, que entri pels sentits.
—El narrador juga a convertir-se en un investigador que fabula.
—Sí. Vaig agafar un narrador extern que investiga, però no és acadèmic perquè és juganer. Et diu: “Hi ha aquestes tres versions i com que això és una novel·la, jugarem a explorar-les”. A més, no volia acostar-me a l’estil de Rodoreda, en un llibre sobre ella. L’escriptura va ser molt lliure, molt màgica, inspirada en l’ideal estètic de (Robert Louis) Stevenson, que és el meu ideal estètic.
—Ha fet un exercici d’imaginació per escriure de Rodoreda i d’Obiols, però també de Sebastià Gasch o Eugeni Xammar. Com ha estat fer parlar els grans literats i intel·lectuals a l’exili?
—Vaig partir molt de les cartes. Recordo el diàleg que tenen Rodoreda i Obiols quan van pel camí de les vaques, cap al cafè de l’Avenir, que ell posa els peus en un bassal. Ella li diu: “Ja us heu llegit la meva Aloma?”. I ell li respon: “Té una cosa bona, que és que ha venut molt”. Allà hi ha una reflexió sobre el públic. Ells, de cop i volta, es queden sense públic. Alguns dels diàlegs pretenen això, fer pensar en coses que eren importants per a ells, els intel·lectuals a l’exili, en aquell moment.
Una de les més importants és la voluntat que tenien tots dos de tornar. Tots dos i tots els que estaven a l’exili. Per això començo el llibre l’any 46. Ja feia set anys que estaven a l’exili, i set anys és molt. És el mateix que havia durat la dictadura precedent de Primo de Rivera. Havien caigut Hitler i Mussolini, i ells preveien que caigués Franco. D’alguna manera, es van sentir abandonats. Una cultura que queda surant al mig del no-res. I, tot i això, encara escrivien. Rodoreda va escriure sempre, malgrat la guerra, malgrat tot.
—Amb la novel·la i el joc amb els noms de pila —Mercè i Joan, en comptes de Rodoreda i Obiols—, pretenia humanitzar aquestes figures?
—Vaig pretendre investigar sobre la seva faceta íntima. Veure com, fins i tot estant molt separats, l’un a Llemotges i l’altre a Bordeus, continuava existint un lligam molt fort entre Mercè i Joan. I també vaig pretendre rejovenir Rodoreda.
La imatge de Rodoreda es comença a construir amb l’entrevista que li fa Baltasar Porcel l’any 66. A les fotografies que tenim d’aquesta època ja és una Rodoreda amb els cabells blancs, molt ben vestida i molt guapa, però una Rodoreda gran. He proposat veure’ls amb tota la força de la joventut. Tenen trenta i trenta-quatre anys quan comencen els fets. Llegint les cartes he descobert que ella era molt elèctrica, que tenia una energia brillant. I he volgut retratar tot això.
—El seu amor es basava en l’admiració intel·lectual o també hi havia una part més terrenal?
—Crec que són dues facetes que s’uneixen. Penso que en Joan troba en Rodoreda algú literàriament més potent que ell, i per això deixa d’escriure i es dedica a llegir-la. És una hipòtesi, això. Ell havia sigut la gran esperança de les lletres catalanes, havia escrit molt. I, de cop i volta, ja només escriu algunes poesies. Boníssimes, però la producció és molt poca. És lícit preguntar-se: la Rodoreda li passa per sobre, literàriament parlant?
—Quina lectura fa del fet que Rodoreda estripés moltes de les cartes romàntiques?
—Com que no sabem què s’hi deien, en aquestes cartes, no ho podrem saber mai. Jo m’he dedicat a analitzar les cartes de principis dels seixanta, que no tenen res a veure amb el llibre, de quan revisava La mort i la primavera. Ella li enviava els capítols per carta a l’Obiols a Viena, ell se’ls llegia, hi feia anotacions i els hi tornava per carta. I he estudiat què en feia, ella, amb els comentaris. Si els incorporava o no.
—Li fa cas?
—En moltes coses li fa cas i en moments claus, no. I el més interessant és veure que quan l’Obiols li assenyala alguna cosa, ella treballa a fons amb aquell únic subratllat. I també són impressionants els comentaris d’ell: no siguis retòrica, vigila amb les comparacions, apunta alt…
—Ara que ha parlat de La mort i la primavera, el ciment que omple les boques dels personatges en aquesta obra recorda el ciment que descriu vostè en els camps on va ser Obiols.
—Sí, per això he titulat un dels capítols “L’home de ciment”. Diuen diversos acadèmics que l’origen de La mort i la primavera es pot buscar en un conte breu que es diu Nit i boira i parla d’un deportat als camps alemanys. Des del meu punt de vista, no és així. Tot en Rodoreda està connectat, però, per mi, el ciment a la boca prové d’una de les històries orals que explicava la gent que havia estat en la construcció de la base de submarins. Es deia que hi havia una persona que havia caigut en un dipòsit i havia mort ofegada pel ciment.
No sé si Obiols i Rodoreda van sentir aquesta història, però era un testimoni oral que corria pels camps. La meva intuïció és que l’origen d’aquell ciment és el ciment de la base on havia treballat en Joan, descarregant aquells sacs de ciment.
—Descriu a Rodoreda amb pantalons, separada del seu marit, com algú que deia el que pensava… D’alguna manera, feminista. Com ha estat, construir el personatge?
—Tot i que ella deia que no era feminista, diverses obres seves —El carrer de les Camèlies, La plaça del Diamant— expliquen molt bé quina era la situació d’opressió de la dona al segle XX. Era conscient de tota aquesta situació. I, a més, era una dona molt moderna: no tenia por d’estimar un home casat, de separar-se… Era molt avançada al seu temps. Una ànima lliure.
—Ella abandona el seu fill, en marxar a l’exili. Va ser alleugeridor deixar una família tradicional que l’encotillava?
—No ho sabem. El que sí que sabem és que pretenien tornar. Ella pensa a tornar constantment. De fet, fabula que la faran consellera de Cultura. Però no poden tornar. Ella pot fer-ho l’any 49, l’any que torna i passa a Catalunya un estiu. Però és clar, va marxar amb un fill que tenia deu anys, el 39, i quan torna en té vint. No l’ha pogut pujar.
Penso en la lectura que es fa de la vida de Rodoreda. Abans, el que preocupava era l’amor escandalós. Ara, el que més crida l’atenció és la maternitat. En lloc de preguntar-nos com va ser de cruel, potser hauríem de pensar com de malament ho devia passar. Jo crec que estar separada de la seva mare i del seu fill devia comportar dolor.
—Al llibre apareix un dels períodes que generen més controvèrsia de la vida d’Obiols: quan treballa per als alemanys durant l’ocupació de França, pel qual se l’ha acusat de col·laboracionista. Va tenir clar com tractar-ho?
—Precisament per ser una novel·la em permetia ensenyar el context. No només he anat a Bordeus i hi he investigat, sinó que he buscat testimonis del camp Lindemann. He intentat dibuixar tota la problemàtica, fugir del titular sentenciós i anar a poc a poc. Repassar què passava el 41, quan se l’emporten a Bordeus; com era el camp de Saint-Medard-en-Jalles; el primer camp de concentració on estan; com era la base de submarins de Bordeus (vaig viure una setmana al costat de la base). També vaig llegir les cartes d’aquell període, els testimonis d’altres catalans que havien estat als quadres administratius…
He volgut que a la novel·la es respirés la sensació del perill d’una deportació. Una de les maneres de fugir d’aquell perill era entrar a l’Administració. Era molt complicat no formar part de l’Administració nazi. Hi ha molts més catalans que en van formar part, com Joan Climent Nolla, l’últim cònsol republicà, que va treballar-hi de traductor.
