No és cap sorpresa: allà on hi ha competència entre dos projectes nacionals hi ha un conflicte entre diferents visions de la història. Alsàcia, el país germanòfon —l’alsacià és una parla alamànica— que s’estén entre la serralada dels Vosges i el Rin, que va canviar quatre vegades de mans entre França i Alemanya i va ser al centre dels grans conflictes que van marcar Europa entre 1870 i 1945, n’és un cas evident. O, ben mirat, potser no ho és tant: després de la Segona Guerra Mundial, amb el trauma i el trencament que suposà l’ocupació i l’annexió nazi de 1940 a 1945, l’opció alemanya i també qualsevol formulació alsaciana estricta van esdevenir absolutament marginals: van quedar marcades i desacreditades. En canvi, el projecte nacional francès a Alsàcia es va consolidar definitivament, cosa que provocà l’inici d’un procés de substitució lingüística que ha suposat un afrancesament gairebé total de les generacions més joves.
Tanmateix, això no vol dir que no hi hagi controvèrsia, ni que des de posicions alsacianistes no s’hagi mirat de generar una visió alternativa de les coses. Això es pot veure en les diferents anàlisis que s’han generat al voltant del període d’entreguerres i d’alguns dels seus protagonistes. Un dels líders alsacians que probablement ha generat mirades més antagòniques és el sindicalista, polític i editor catòlic Joseph Rossé (Montreux-Vieux, Alsàcia, 1892 - Vilanuèva d’Òlt, Occitània, 1951). Ell i la major part de la seva generació van iniciar la seva carrera política després que França recuperés Alsàcia el 1918, un cop acabada la Gran Guerra. Però s’havien format durant les gairebé cinc dècades que Alsàcia havia estat alemanya. I clarament confrontaven la nova realitat francesa amb la realitat alemanya preexistent, que havia generat un cert desenvolupament del país tant en l’àmbit econòmic com en l’institucional. De fet, la idea d’alsacianitat que havien adquirit s’havia conformat al llarg d’aquest període. I el projecte francès la posava en perill. Paga la pena entendre quin havia estat el procés històric durant els anys alemanys.
El Reichsland Alsàcia-Lorena
La major part d’Alsàcia havia estat incorporada a França al llarg del segle XVII per part de Lluís XIV, però després de la Guerra Francoprussiana de 1870-1871, que finalitzà amb el Tractat de Frankfurt, quedà integrada al naixent Imperi Alemany juntament amb una part de la Lorena: la Mosel·la, amb capital a Metz. La nova frontera havia de seguir bàsicament criteris lingüístics, però finalment Alemanya també s’annexionà algunes poblacions de parla romànica. Sobretot a la Mosel·la, però també algunes a l’oest i al sud d’Alsàcia.
Així, després de la conquesta, Alsàcia-Lorena esdevingué una “terra d’imperi”: el Reichsland Elsass-Lothringen, que era una propietat col·lectiva de tots els estats que conformaven l’Imperi Alemany. De fet, el govern imperial en tenia un control directe a través d’un administrador. D’entrada, l’encaix fou conflictiu i hi hagué clares reticències a l’annexió. Sobretot pel que feia a les elits, que eren el sector més francòfil i afrancesat. A més, durant els anys setanta, Bismarck, el canceller alemany, tirà endavant una política anticatòlica i Alsàcia-Lorena era majoritàriament catòlica, cosa que propicià la victòria a les eleccions al Reichstag de candidats catòlics contraris a l’annexió. De fet, aquest fou el pretext que l’intel·lectual francès Ernest Renan féu servir per defensar que la nació era un “plebiscit diari”: en el cas alsacià i sempre que beneficiés França, l’elecció passava per damunt de factors lingüístics o culturals. Així, des del seu punt de vista, si els alsacians “negaven” que volien ser incorporats a Alemanya a través de les urnes era que inequívocament volien ser francesos.
Però el context anà canviant i l’enfrontament amb els catòlics anà de baixa. Els administradors alemanys mantingueren alguns elements clau de la legislació francesa, com el Concordat amb la Santa Seu de 1801 i la Llei Falloux de 1850, que entre d’altres coses asseguraven una educació religiosa i hi garantien la separació entre cultes. Però, a més, Alsàcia pujà al carro del creixement econòmic alemany, cosa que també suposà moviments de població i atracció de mà d’obra provinent d’altres territoris alemanys. Estrasburg passà de 85.000 habitants el 1870 a 180.000 el 1910, fet que en provocà l’eixamplament urbanístic i la construcció de la Neustadt —la ciutat nova. La Universitat d’Estrasburg, aleshores la Kaiser Wilhelms Universität, esdevingué un pol intel·lectual de referència al món germànic.
Tots aquests canvis també afectaren el mapa polític. L’Alsàcia provinent del II Imperi Francès estava organitzada en partits i organitzacions de notables, que foren els qui a partir de 1874 prengueren el control de la nova dieta consultiva —el Landesausschuss— d’Alsàcia-Lorena, constituïda per sufragi indirecte. Però la transformació del país també comportà la creació de partits polítics de masses. Sobretot dos: el socialista i el catòlic, que acabaren sent partidaris del sufragi universal masculí directe i secret i de la integració a Alemanya. Però no de qualsevol manera: defensaven una millora de l’estatus polític d’Alsàcia-Lorena i volien que deixés de ser un Reichsland per tal d’esdevenir un estat alemany més, en peu d’igualtat amb els altres, regit per una constitució, amb capacitat de legislar i de tenir autogovern.
Finalment, el 1911 el Reichstag de Berlín aprovà una nova Constitució per Alsàcia-Lorena. Es creava un Landtag, format per dues cambres: una de baixa formada per 60 diputats (40 per Alsàcia i 20 per la Mosel·la) escollida per sufragi universal masculí directe i secret —cosa que només existia a Baden i a Würtemberg dins l’Imperi Alemany—, i una d’alta formada per representants de les corporacions i de prohoms triats pel mateix emperador. El Landtag tenia capacitat legislativa i pressupostària, però, tot i així, l’emperador tenia dret de veto. A més, la nova Constitució mantenia Alsàcia-Lorena com a Reichsland, on la màxima autoritat continuava sent un administrador imperial, que era l’encarregat de conformar el govern (i no pas el Landtag mateix). Per tant, la nova situació suposava un avenç clar respecte de tot el que havia existit anteriorment, però, tot i així, no era l’autogovern desitjat per part dels sectors autonomistes.
Però tot plegat durà poc. El 1914 començà la Gran Guerra i Alsàcia era front de batalla. La militarització del país va deixar fora de joc l’engranatge parlamentari del Reichsland: tot passava per les mans de l’autoritat militar prussiana, que es comportava de manera totalment autoritària. Els alsacians i mosel·lans van ser mobilitzats per lluitar amb uniforme alemany. Les condicions de vida de la població van anar empitjorant a mesura que el conflicte s’allargava i l’adhesió a Alemanya començà a ser cada cop més qüestionada. I encara més quan l’any 1918 s’anà fent evident que la guerra estava perduda. Malgrat que el Landtag intentà tenir un paper protagonista en el nou escenari internacional que s’obria les darreres setmanes de guerra, la realitat és que fou totalment ignorat. El president de la cambra baixa, el catòlic Eugène Ricklin, reclamà que s’havia d’aplicar el dret d’autodeterminació a Alsàcia-Lorena per mitjà d’un plebiscit. Fou aleshores que començà a ressortir amb força la possibilitat de crear un nou Estat tap —ja fos d’Alsàcia-Lorena en solitari ja fos ajuntada amb la Renània—, que fes de frontissa entre Alemanya i França.
França i l’assimilació
Però la realitat era que França no tenia cap intenció de concedir cap opció de tria a la població alsaciana i mosel·lana. Des de la derrota de 1871, l’Estat francès s’havia dedicat a inculcar a la seva població que calia recuperar les províncies perdudes i refer-se de la “mutilació” que havia suposat l’“extirpació” d’Alsàcia-Lorena. El nacionalisme francès també havia comptat amb l’ajuda d’un sector d’alsacians clarament francòfils, com el polític i periodista Émile Wetterlé o el dibuixant Hansi, que el 1914 havien passat la frontera i s’havien allistat a l’exèrcit francès. Hansi, de fet, havia publicat llibres il·lustrats a França abans de la guerra que havien tingut un èxit i una difusió enormes, en els quals mostrava una Alsàcia profrancesa reprimida pels alemanys. La imatge generada per Hansi contrastava enormement amb la que havia confegit un jove Ernst Robert Curtius als seus textos al llibre col·lectiu de 1912 El jardí alsacià (recollits a Crisi de l’humanisme, publicat per Ela Geminada amb edició d’Antoni Martí Monterde i traducció de Marc Jiménez Buzzi), en què el filòleg romanista alsacià es feia càrrec de manera harmònica de la història del país: dels orígens germànics, del passat recent francès i del present alemany d’avantguerra, i tenia una mirada totalment positiva de la condició de frontera i d’espai de diàleg entre la germanitat i la romanitat. Hansi, en canvi, en les seves il·lustracions i caricatures no només atacava els funcionaris o soldats alemanys vinguts de fora d’Alsàcia, també es dedicava a estigmatitzar els alsacians que, com Curtius mateix, s’havien integrat a la condició nacional alemanya.
Amb aquesta mentalitat de fons, els francesos van fer una entrada de cavall sicilià a les “províncies perdudes” a finals de 1918. L’objectiu era l’assimilació total del territori. Van abolir el Landtag i la Constitució de 1911, Alsàcia-Lorena va deixar d’existir com a tal i es va organitzar el territori en tres departaments (la Mosel·la, el Baix Rin i l’Alt Rin). Van començar un procés de depuració de la població segons procedència i antecedents polítics que va desembocar en l’expulsió de vora 130.000 persones. Al mateix temps, desembarcaven a Alsàcia milers de funcionaris vinguts de França, amb un nul coneixement i respecte per la llengua pròpia. L’escola i tota l’administració, per tant, passaren a ser íntegrament en francès en un país que era, en termes generals, únicament germanòfon i que “calia” afrancesar.
Però inicialment encara es mantingué la particularitat religiosa: tant el Concordat de 1801 com la Llei Falloux, que els alemanys havien mantingut, van ser respectades tot i ja no ser vigents a França, on el 1905 s’havia fet una nova llei de separació entre església i Estat i s’havia apostat per una educació laica del tot controlada per l’Estat. Però aquesta situació durà poc: el 1924 una coalició de les esquerres guanyà les eleccions i ràpidament apostaren per suprimir les especificitats alsacianes. Va ser la gota que va fer vessar el got: religió, institucions i llengua eren les bases d’una manera d’entendre l’alsacianitat per part d’un sector important de la població. I totes tres estaven sent atacades.
El polític, ideòleg i estudiós dels nacionalismes Antoni Rovira i Virgili s’ho mirava de lluny i, tot i ser francòfil, dedicava un article a les reaccions del moviment catòlic alsacià en el qual veia clar que no només era un conflicte religiós, que també era un conflicte nacional. Així, el mateix 1924 escrivia a La Publicitat: “El prejudici unitari s’ha manifestat fortament en la qüestió de l’idioma i en altres qüestions. [...] Això d’ara pot ésser un senyal que els alsacians i lorenesos no són tan francesos, espiritualment, com s’ha suposat i com han suposat molts d’ells mateixos. Dir que l’Alsàcia i Lorena són unes terres tan franceses com qualsevol altra terra de la República, és una frase d’efecte. Però, i si no fos veritat?”.
El passat en disputa: Joseph Rossé, autonomisme i alsacianisme
El malestar i la mobilització catòlica a Alsàcia acabà provocant la paralització de l’abolició de les especificitats religioses del país. Però la confiança s’havia trencat i la discòrdia era evident: França no estava respectant cap dels trets distintius d’Alsàcia, contràriament a totes les promeses fetes des de 1914. És en aquest context que començà a emergir una nova fornada de polítics entre els quals cal destacar Joseph Rossé.
L’anàlisi de Rossé és interessant perquè pot ser agafat com a mostra de dues maneres de generar una consciència històrica del passat alsacià. Una que condemna en bloc pràcticament tot el passat autonomista i una altra que en reivindica alguns dels seus elements, bàsicament aquells que no acabaren convergint amb el nazisme. Rossé conté ambigüitats, llums i besllums i, per això, ha acabat esdevenint terreny de disputa. Qui era, doncs? Rossé era un alsacià de la frontera sud, d’un poble de parla romànica, que un cop establert a Colmar es germanitzà. Era mestre de professió, però començà a destacar com a sindicalista a favor dels drets dels funcionaris alsacians enmig de la depuració i repressió franceses i de la substitució per nous funcionaris vinguts de França. El fet de ser francòfon li donava facilitats evidents a l’hora de moure’s en el nou marc francès. Alhora, esdevingué una peça cada cop més important dins del sector autonomista del partit catòlic alsacià, que encara reunia al seu si tant francòfils assimilacionistes com autonomistes en un equilibri inestable.
L’augment de tensions a partir de 1924 acabà provocant que alguns sectors autonomistes, independentistes i germanòfils comencessin a reclamar la condició de minoria nacional per als alsacians i a denunciar l’opressió que patien per part de França. Tot plegat acabà desembocant en la creació de la Heimatbund (la lliga de la pàtria), una organització pretesament unitària que havia de servir de plataforma per concretar les demandes autonomistes fora dels partits. Fou una iniciativa dels catòlics autonomistes com Rossé, Jean Keppi o l’antic president de la cambra baixa del Landtag, Eugène Ricklin. I demanaven, justament, tornar a tenir capacitat d’autogovern a partir d’unes institucions similars a les que havien obtingut en la Constitució de 1911, el manteniment de la legislació religiosa i l’oficialitat de l’alemany. Tot i que al manifest fundacional s’hi explicitava que tot plegat havia de ser “en el marc de França”, el ministre de Justícia, Pierre Laval, considerà que era un atac a la unitat nacional, i n’encausà els promotors, cosa que suposà la suspensió com a funcionari de Rossé, al mateix temps que clausurava els diaris afins al moviment.
Finalment, la tensió amb el govern francès acabà comportant l’empresonament de 15 líders alsacianistes a finals de 1927 i principis de 1928 acusats de propugnar un complot armat contra l’autoritat, que clarament no existia. Foren jutjats en el Procés de Colmar de 1928, en què Rossé fou condemnat a un any de presó. Mentre era empresonat va ser elegit diputat a l’Assemblea Nacional per la circumscripció de Colmar, però fou inhabilitat. El clima de repressió feu que els sectors autonomistes, independentistes i germanòfils de diferents partits i ideologies col·laboressin en un front unit. Tot plegat comportà que totes les cultures polítiques alsacianes es tensessin en relació amb la qüestió nacional: el partit catòlic es trencà i els catòlics francòfils en fundaren un de nou. Els comunistes alsacianistes abandonaren el Partit Comunista Francès i fundaren un partit comunista deslligat de la Internacional. També existia des de 1927 un partit més clarament germanòfil, el Landespartei, cada vegada més escorat cap a l’extrema dreta i l’autoritarisme. I també un Partit Progressista d’Alsàcia-Lorena, que era laic i d’esquerra liberal. Era evident, doncs: el mapa polític de partits estava regit per un doble eix: l’ideològic i el nacional, i en aquest darrer punt hi havia més d’una opció, encara que la frontera entre autonomistes, independentistes alsacians i germanòfils no estigués sempre del tot clarament definida.
Rossé tornà a ser elegit diputat a l’Assemblea Nacional el 1932 i el 1936. A més, en aquell moment ja era un dels directius del grup editorial catòlic autonomista Alsatia, que tenia diverses capçaleres, com l’Elsässer Kurier, i també publicava llibres. Era un personatge destacat del món polític i mediàtic alsacià. I és justament la interpretació de la seva trajectòria durant els anys 30 i 40 la que genera visions contraposades. Les dues posicions es poden concretar en dos llibres d’autors alsacians apareguts al llarg de l’última dècada. D’una banda, la biografia que li va dedicar Michel Krempper: Joseph Rossé, 1892-1951. Alsacien interdit de mémoire (Yoran, 2016), un llibre reivindicatiu —tot sovint de manera excessiva—, fet des de l’òptica de l’alsacianisme polític, que pretén ressituar el personatge després d’haver estat dècades connotat de manera totalment negativa per part de la narrativa oficial francesa. L’altre llibre és una síntesi del període que aporta molta informació, Les autonomistes en Alsace, 1871-1939 (Éditions du Chateau, 2019), d’Alfred Wahl. Tanmateix, Wahl remarca constantment que enfoca el seu estudi de manera exclusivament científica i sense prendre partit, cosa que només pot dir perquè hi defensa una posició profrancesa en un context d’hegemonia i de naturalització absoluta de la visió del món del nacionalisme francès a Alsàcia. De fet, parteix de la premissa que tots els moviments regionalistes, autonomistes o nacionalistes perifèrics eren antimoderns i reaccionaris per se —fins i tot els acaba relacionant de manera demencial amb una ressurgència del feudalisme—, mentre que, en canvi, França suposava la modernitat i el progrés. La seva presa de posició, doncs, també és evident.
Sigui com vulgui, la interpretació que fan de Rossé no pot ser més diferent. Per Krempper, Rossé es movia en el marc d’un autonomisme democratacristià, que defensava la causa alsaciana davant el projecte assimilacionista francès, però que en el context d’ascens del nazisme i la possibilitat d’un conflicte bèl·lic tancà files amb França. Així, segons Krempper, Rossé fou un pacifista convençut, però que en el marc de la remilitarització de la Renània el 1936 afirmà a l’Assemblea Nacional que “Alsàcia està preparada per anar a una guerra preventiva”. En canvi, segons Wahl, Rossé fou un catòlic autoritari i reaccionari: “Cap dubte que Rossé no era només un autonomista; era també partidari d’un règim d’extrema dreta no clarament definit”. A més, pel que fa a la relació de Rossé amb les joventuts catòliques, Wahl afirma que “l’organització desenvolupà un culte del líder [...] hi havia tots els ingredients per la constitució d’un espai regional autoritari i catòlic sota la direcció de Rossé”. Així, Wahl apunta que el sentiment antifrancès de Rossé el feia clarament partidari de l’Alemanya nazi i que ho tenia tot per esdevenir un “Henlein alsacià”, en referència a Konrad Henlein, el líder nazi dels Sudets.
Les lectures, doncs, són del tot divergents. Probablement, la mirada de Krempper és excessivament benèvola quan el vol mostrar com un alsacià fidel a França, perquè sembla clar que la politització de Rossé l’havia dut a una certa oposició entre el fet regional/nacional alsacià i el fet nacional francès. I segurament genera aquesta imatge perquè enllaça amb l’alsacianisme actual, que en termes generals és regionalista i no qüestiona el marc francès. Però, en canvi, la lectura de Wahl el mostra com un protonazi i, com que tanca el seu llibre el 1939, la sensació que dona és que a partir de 1940 Rossé havia de ser un gran jerarca nazi, cosa que no s’ajusta a la realitat. De fet, Wahl també té una visió totalment negativa d’alsacianistes clarament demòcrates com Camille Dahlet, líder del Partit Progressista d’Alsàcia-Lorena, que defensava la laïcitat —i, per tant, no volia mantenir les lleis religioses alsacianes— i que centrava la seva definició de l’alsacianitat en la llengua i a defensar-la davant la imposició del francès. I, segons Wahl, aquest darrer punt el feia un radical i un extremista, de manera que acaba estenent la sospita sobre tots aquells que qüestionessin l’ordre nacional francès i tinguessin propostes nacionals alternatives.
L’annexió a l’Alemanya nazi
De fet, Wahl acaba legitimant l’acció del govern francès de 1939, quan un cop començada la Segona Guerra Mundial detingué acusats d’espionatge diversos líders germanòfils, independentistes o autonomistes alsacians, entre els quals catòlics com Rossé o Keppi, que foren empresonats a Nancy. Quan els alemanys ocuparen França el 1940, els alliberaren i els dugueren davant de Robert Ernst, un alsacià establert a Alemanya que arribava com a representant nazi. Ernst els plantejà que signessin un manifest —que ell personalment volia entregar al Führer— d’adhesió a Alemanya i a Hitler en el qual es demanava la integració d’Alsàcia-Lorena al Reich. Segons Krempper, mentre que els líders provinents del Landespartei i de partits d’extrema dreta pronazis o algun excomunista signaren convençuts, els catòlics s’hi van negar. Però van ser amenaçats i obligats a signar-lo.
Ernst no només volia que signessin el manifest. També volia que els nanziger —els detinguts per França a Nancy—, que foren mitificats com a resistents per la nova narrativa nazi, formessin part del nou engranatge de poder i legitimessin l’annexió. Segons el seu biògraf, Rossé fou forçat a adherir-se al NSDAP i participà a tres actes públics a l’inici de l’annexió d’Alsàcia-Lorena al Reich. Però, també segons Krempper, ràpidament se n’apartà quan veié que les seves paraules als actes eren tergiversades per la premsa oficial. A més, quedà del tot decebut amb el nou ordre de coses: els nazis no respectaren cap especificitat alsaciana ni pel que feia al catolicisme ni pel que feia a la demanda d’autonomia. El sector de líders alsacians que signà convençut acabà rebent càrrecs en la nova Alsàcia-Lorena nazi mentre que, en canvi, Rossé i els catòlics no n’ocuparen mai cap. Segons Krempper, pel fet de ser nanziger i el prestigi que això conferia, Rossé pogué mantenir el control del grup editorial Alsatia per continuar publicant llibres (els diaris, per contra, se’ls quedà el partit nazi).
En canvi, l’historiador Pascal Ory, al seu llibre Les collaborateurs 1940-1945 (1976), també parlà de Rossé i n’oferí una visió amb més ombres tot donant per verídiques les paraules aparegudes a les cròniques publicades a la premsa nazi: “Els autonomistes reunits al voltant de Rossé van haver d’abandonar ràpidament tot somni de crear un Estat tap. Ni el dialecte alsacià ni l’estructura administrativa de 1871 no van ser restaurades. El seu líder, tot i així, es va prestar fàcilment al joc hitlerià durant el període d’ocupació inicial”. Alhora, Ory afegia que els nazis li van donar una “lucrativa feina secundària” basada a liquidar les companyies d’assegurances franceses a Alsàcia.
Però Ory només feia referència a una col·laboració “inicial”. Krempper explica que Rossé utilitzà la seva condició de nanziger per ajudar diversos perseguits pel nazisme, com per exemple el lorenès Robert Schuman. De fet, acabà fent diverses activitats antinazis i estigué vinculat al grup de civils i militars alemanys que preparà el cop d’estat i l’atemptat del 20 de juliol de 1944 contra Hitler. I per això durant les darreres setmanes d’ocupació la Gestapo n’acabà ordenant la detenció, que no s’arribà a fer efectiva perquè s’amagà. Que Rossé acabà virant cap a l’antinazisme també ho constatà l’intel·lectual occità Robèrt Lafont a Sur la France (1968): “Rossé, empresonat des de 1939, alliberat a l’arribada de les tropes alemanyes, es barreja amb els que accepten l’ordre nou. [...] El III Reich no volia pas afavorir l’autonomisme. Els alsacians, a partir de 1942, foren considerats com a alemanys i allistats a la Reichswehr. Des d’aleshores s’imposa en tots el deure de la resistència. Els antics autonomistes esdevenen schreckli franzeisch [‘terriblement francesos’]. El mateix Rossé imprimeix escrits antinazis i intriga contra Hitler”.
Retorn a França i culpabilitat
Tanmateix, Lafont també afegia que “recordem que morí, malgrat això, en una presó francesa”. Quan els francesos tornaren a tenir controlada Alsàcia a principis de 1945, empresonaren Rossé i l’acusaren d’“intel·ligència amb l’enemic i fets de col·laboració”. El seu cas es complicà més encara quan, més endavant, entre els papers de Robert Ernst, trobaren una còpia del manifest que els nanziger havien signat el 1940. Era un manifest que no s’havia arribat a fer públic i que no havia tingut mai incidència, però que a partir de 1945 semblava una prova irrefutable de la seva adhesió total al nazisme.
Finalment, el judici es feu entre maig i juny de 1947 i, tot i que només s’hi havia de jutjar fets d’entre 1940 i 1945, Krempper explica que també va fer servir tota la seva activitat política autonomista dels anys vint i trenta per presentar-lo com un antifrancès. I sobretot, no es va tenir gens en compte la seva deriva antinazi durant l’ocupació. Així, tot i que fins i tot Robert Schuman, aleshores ministre del govern francès, aportà el seu testimoni a favor de Rossé i de la seva activitat a favor dels resistents i els antinazis, finalment fou condemnat a 15 anys de treballs forçats, a 20 anys de prohibició de viure a Alsàcia, a la indignitat nacional de per vida i a la confiscació de tots els seus béns. Krempper, de fet, defensa que la justícia francesa va ser molt més dura amb els antics autonomistes alsacians que no pas amb la majoria dels col·laboracionistes francesos. Després d’un periple penós per diverses presons franceses, Rossé morí el 1951 encara empresonat a Occitània, lluny d’Alsàcia.
Mentre els vells alsacianistes eren escombrats del mapa polític, l’Estat francès reconfigurà el sistema de partits alsacià: els grans partits d’obediència política alsaciana desaparegueren o foren absorbits per partits estatals francesos. El 1945 mateix guanyà per primera vegada les eleccions a Alsàcia un partit nacional francès. El conflicte al voltant de l’assimilació d’Alsàcia per part de França es tancà amb un pacte de les noves forces alsacianes sucursalistes pilotat des de París: tothom —també les esquerres— acceptà el manteniment de les especificitats religioses, però a canvi es deixava de banda qualsevol reivindicació al voltant de la llengua i es deixava via lliure a la substitució lingüística per part del francès.
Els cinc anys d’ocupació i d’annexió nazi, durant els quals mobilitzaren per la força la joventut alsaciana per enviar-la a morir al front, havien provocat un procés de nacionalització negativa que impossibilità del tot qualsevol adhesió nacional a Alemanya. L’ofensiva nacionalista francesa posterior, en canvi, amb tot el procés de depuració i propaganda, provocà l’establiment d’una sospita de col·laboracionisme sobre la llengua i els qui la parlaven que acabà impedint l’existència d’una Alsàcia germanòfona. Ben bé es podria dir que tot plegat fou un malson: el malson alsacià.