És migdia i Merche espera religiosament davant l'auditori de Paiporta. La cua és llarga a aquestes hores per recollir unes racions de menjar de les que ofereix diàriament la paradeta del Word Kitchen. La devastació és absoluta en aquest municipi. El barranc del Poio creua el nucli urbà i, aquell 29 d'octubre, la llengua de fang amarà tots els baixos i posà potes per amunt la vida dels seus 27.000 veïns i veïnes. «Sembla les cues de la fam de la postguerra de què em parlava ma mare», diu Merche. Estem a set quilòmetres de València, però la tirallonga de gent necessitada de les coses més bàsiques remet a les imatges dels camps de refugiats que ens arriben de terres llunyanes.
«No em puc queixar. Tota la família està bé; també les amistats. Ens falta el subministrament de gas i per això hem de vindre ací, però és un mal menor», explica Merche, quan se li pregunta. El que va viure el 29 d'octubre se li ha quedat gravat a la ment. «Vivim en un segon pis i ho vam viure tot del molt a prop. La força de l'aigua, el soroll que feia, cotxes que passaven en les llums enceses... A les nits, quan tanco els ulls, em retornes les imatges i els sons com si els estiguera vivint una altra volta», relata amb angoixa.
Mariano Navarro: "Després de l'estat inicial de xoc i d'hiperacció inicial, molta gent està començant a prendre consciència de la seua situació"
Ha passat un mes de tot això. Cada habitant dels setanta-huit municipis afectats per la dana té una vivència particular d'aquella jornada fatídica. Hi ha qui ha perdut un familiar -un pare, una mare, un germà-, hi ha qui, com Merche, ho va presenciar tot des del balcó de sa casa; hi ha qui ha perdut el negoci de la seua vida; hi ha qui va tardar a xafar el carrer dues setmanes; hi ha qui li ha quedat gravat a la ment les 12 hores que va estar damunt d'un camió, bloquejat en un polígon, pregant perquè l'aigua no se l'emportara. El patiment pels familiars incomunicats -i retrobats després- fou també un motiu d'angoixa col·lectiva. En les hores posteriors a la catàstrofe molts deambulaven com zombis entre les muntanyes de cotxes i fang, desconcertats per un panorama apocalíptic, prenent consciència que allò no era un malson.
De la hiperacció a la fallida
Pels qui no van tindre una pèrdua humana, en els dies posteriors, vingué el procés d'activació: per llevar el fang; per buscar el cotxe; per retirar tots els mobles fets malbé; per buscar un llanterner; per proveir-se dels queviures més bàsics; per començar a informar-se de les ajudes. Una tasca frenètica i física i emocionalment molt dura.
«En les quatre últimes setmanes, la gent ha estat centrada a buscar una certa normalitat. Després de l'estat inicial de xoc i d'hiperacció inicial, molta gent està començant a prendre consciència de la seua situació», explica Mariano Navarro, qui atresora vint-i-cinc anys com a psicòleg especialitzat en emergències i ha estat impulsor del col·lectiu professional Psicoemergencias.
«La gent ha pres consciència que la vida pot canviar en un segon i això trenca la falsa percepció d'invulnerabilitat. Pensem que les coses poden passar als altres, però no a nosaltres. I, només aquesta percepció genera molta por i angoixa», explica Navarro, qui durant aquestes darreres setmanes ha estat participant en les tasques d'atenció psicològica als afectats.
«Ens estem trobant simptomatologia ansiosodepresiva, per les pèrdues humanes i materials, per la incertesa. I també molta gent que sent culpa: culpa per no haver ajudat a més gent; culpa per haver-li dit a la parella que isquera de la feina corrents i haver-lo deixat en mig de la barrancada. La nostra tasca consisteix a desmuntar aquest sentiment de culpabilitat», explica Mariano Navarro, qui es mostra molt crític amb la deficient atenció psicològica desplegada per les institucions (vegeu requadre baix).
Com Mariano Navarro, Fernando Pérez Gramaje, psicòleg emergencista les ha vistes de tots els colors, aquests darrers dies. Des d'un ancià que tenia una por extrema a eixir al carrer i va fer la seua primera passejada a la farmàcia del seu bracet, a un home que es maldava per uns pares morts amb qui havia discutit feia només uns dies. «La culpa que sentia era terrible. Hi ha un procés de dol i de dolor que cal respectar i acompanyar», explica Pérez Gramaje, qui després de quatre setmanes al peu de canó, ha vist com evoluciona l'estat d'ànim general. «A mesura que deixa d'actuar el sistema simpàtic, que és el que ens manté en vigília, la gent entendrà la dimensió del que li ha ocorregut», exposa.
Reconstruir l'ànim
Si bé aquests dies l'atenció mediàtica i política se centra en la reconstrucció material de les zones afectades, la salut mental de la gent afectada no és en absolut una qüestió menor. Refer carreteres; habilitar allotjament pels qui s'han quedat sense casa; reobrir escoles... és important. Però també ho és procurar el benestar emocional de les persones. I ho és en el curt termini i també en el llarg termini.
L'experiència així ho posa de manifest. L'huracà Katrina -que en diverses ocasions s'ha equiparat amb la nostra dana,
Cinc anys després de l'huracà Katrina, sis de cada deu xiquets patien desordres emocionals, problemes de comportament i inestabilitat familiar
aquestes darreres setmanes- és un bon exemple de les conseqüències de negligir la salut mental en l'abordatge d'una catàstrofe com l'actual. Un estudi del Centre Nacional de Mesures de Seguretat davant la Catàstrofe dels Estats Units publicat l'any 2010, és a dir, cinc anys després de l'huracà, va evidenciar que sis de cada deu xiquets supervivents patien desordres emocionals seriosos, problemes de comportament i inestabilitat familiar. Un altre estudi encapçalat pels investigadors Ethan J. Raker i Sara R. Lowe indicava que dotze anys després d'aquell fenomen meteorològic una de cada sis persones adultes afectades continuava arrossegant problemes de salut mental derivats de l'estrès posttraumàtic. L'huracà Katrina va matar a la costa Oest 1.836 persones i va obligar al desplaçament forçat temporal de desenes de milers.
«Ansietat i depressió són quadres que apareixen quasi sempre després d'una catàstrofe. També reaccions fòbiques, en aquest cas, a tot el que es vincula a l'aigua», explica Andrés Cuartero, cap de Psicologia del Sistema d'Emergències Mèdiques de Catalunya. «És molt probable -afegeix- que persones que hagen tingut experiències properes a la seua pròpia mort o a la d'una altra persona o bé que hagen estat exposats a situacions de molt d'impacte, patisquen estrès posttraumàtic: que tinguen retorn d'imatges viscudes, que siguen molt sensibles als sorolls, que estiguen en situació d'hipervigilància... Tot això és fins a cert punt normal», explica Cuartero.
De fet, els psicòlegs entrevistats per aquest reportatge coincideixen en la necessitat que la gent manifeste obertament les seues pors i les seues angoixes. També, la seua frustració i la seua ràbia. «Cal deixar espai perquè la gent plore. Hi ha persones que no es donen permís per fer-ho, perquè no volen mostrar debilitat o defalliment. Cal sentir i expressar les emocions, perquè quan ens engolim les llàgrimes, al remat, emmalaltim», avisa Mariano Navarro, qui posa èmfasi a estar especialment atents a les persones que patien patologies de salut mental prèvia i poden haver-se desestabilitzat per aquesta situació sobrevinguda.
Andrés Cuartero: «Si un estat d'ansietat o de defalliment perdura més enllà de quatre o cinc setmanes, cal anar al metge de capçalera"
També és especialment rellevant parar atenció als infants, que no disposen, en molts casos, dels mecanismes emocionals per processar els episodis estressors que han viscut aquestes darreres setmanes. El reforç dels equips docents per abordar possibles problemàtiques ha estat una de les reivindicacions manifestades aquestes darreres setmanes pels equips directius.
Per a la població sense patologies prèvies no existeix un únic patró de conducta, ni tampoc de recuperació, avisen les veus expertes. «Hi ha tants dols com persones en el món. Cada persona viu les situacions d'una forma diferent -reflexiona Navarro-. Cadascú té uns sentiments, una manera d'enfrontar-se al patiment i, també, una xarxa social. Aquesta situació l'han viscuda milers de persones, però cadascuna ho resoldrà d'una manera distinta. El que és segur és que en tots ells quedarà una ferida».
En aquest estat de decaïment general, quina és la simptomatologia que hauria d'encendre les alarmes? «Si un estat d'ansietat o de defalliment perdura més enllà de quatre o cinc setmanes, cal anar al metge de capçalera per valorar si cal una derivació a l'especialista. Si es manté la intensitat del dol, si interfereix la son, si som incapaços de dur amb normalitat una jornada laboral de forma reiterada, potser és que necessitem ajuda», explica Andrés Cuartero, cap de Psicologia del Sistema d'Emergències Mèdiques de Catalunya.
«És probable que hi haja problemes psicològics generalitzats. Problemes que ara poden estar camuflats i que, si no apareixen ara, apareixeran més endavant», avisa Fernando Pérez Gramage, qui posa èmfasi en la necessitat de reforçar els serveis d'atenció psicològica més pròxima, tot dotant-lo de més personal.
En aquest sentit, tots els experts coincideixen en senyalar la necessitat del suport mutu. La catàstrofe pot ser, també, una ocasió per generar llaços de comunitat i d'acompanyament, ja siga dins la família o entre el mateix veïnat. En definitiva, de fer xarxa per fer front a l'adversitat. L'objectiu és que la catàstrofe no s'acarnisse, que la Depressió Aïllada en Nivells Alts no esdevinga, a peu de carrer, una Depressió Generalitzada de Nivell Alts.
LES ESQUERDES D'UN SISTEMA DEFICIENT
Durant les darreres setmanes, per tots els municipis afectats hi ha hagut un tsunami de solidaritat. També de psicòlegs que oferien els seus serveis, d'una forma tan caòtica com ha estat, en termes generals, la gestió de l'emergència. En la setmana posterior a la dana, el mateix Col·legi Oficial de Psicòlegs de la Comunitat Valenciana va posar en marxa línies d'atenció directa per als afectats. Per la seua part, la Conselleria de Sanitatva desplegar el 9 de novembre equips de salut mental en nou municipis de l'Horta Sud, en el qual han participat vuitanta professionals, entre psiquiatres, psicòlegs clínics i infermeres especialitzades. Els tres equips depenen dels hospitals de referència dels municipis afectats per la dana (l'Hospital General, la Fe i el Peset).En tot cas, la dana també ha posat en evidència les deficiències en matèria d'atenció psicològica d'emergències. Perquè el País Valencià, al contrari que la Comunitat de Madrid o Catalunya, no disposa d'un servei reglat i institucionalitzat per fer front a les emergències des del vessant de la psicologia. «Ha existit caos per la negligència de la Conselleria de Justícia i Interior», lamenta Mariano Navarro, qui durant dotze anys va liderar Psicoemergències, un equip de psicòlegs especialitzat a atendre emergències i que atresora vint-i-cinc anys d'experiència en aquest camp.
El seu equip va proporcionar serveis a la Generalitat mitjançant un conveni de col·laboració, fins que la legislatura passada, el Consell va decidir reformular l'entesa. «Després de tants anys oferint serveis en catàstrofes molt diverses, com per exemple, l'accident del metro de 2007, pretenien retirar-nos fins i tot les dietes. Si el grup s'ha desfet parcialment, és a causa de la desídia de l'administració», lamenta Navarro.
«Allò lògic seria que davant d'una catàstrofe s'activara als psicòlegs especialitzats en emergències, perquè tenim una formació especialitzada per abordar aquestes situacions. Una atenció adequada des de bon començament és fonamental perquè els malestars emocionals i psicològics no es cronifiquen i esdevinguen patologies», explica Navarro, qui considera que l'atenció psicològica des del voluntariat -com ha passat aquests darrers dies- no pot substituir una atenció professional i especialitzada.
De fet, hi ha autonomies que sí que disposen d'aquests serveis integrats. La Comunitat de Madrid disposa des de fa vint anys d'un Equip d'Atenció Psicològica d'Emergències, compost per sis psicòlegs clínics amb formació en emergències.
Així mateix, Catalunya té, dins del Departament de Salut, un Sistema d'Emergències Mèdiques que té, alhora, un equip de psicòlegs. De l'any 2014 al 2002 aquest servei va funcionar mitjançant licitació, però des de 2022 està integrat dins l'administració. En l'actualitat, la plantilla de psicòlegs emergencistes la formen 50 persones.
«Tenim una formació específica que ens permet actuar i intervenir en situacions de crisi. Solem participar en moments d'una alta intensitat emocional. La nostra intervenció pot ajudar a fer que la persona afectada no es desborde», explica el cap d'aquest servei, Andrés Cuartero.
Així doncs, també en aquest àmbit, la dana del 29 d'octubre posa al descobert les vergonyes dels serveis públics valencians. «Espero que aquesta siga l'última experiència catastròfica que haja de patir la població per tal que en els responsables polítics prenguen consciència que hi ha determinats càrrecs que requereixen persones amb coneixements, formació i experiència -critica Mariano Navarro-. Des d'aquest coneixement, caldria començar a valorar la psicologia d'emergències».