De ‘Moonfleet’ a ‘Catalunya, terra de pirates’: cançons de mar i de contrabandistes
A l’última novel·la de contrabandistes traduïda al català, l’emocionant Moonfleet, canten “cançons de treball” a la taverna. Des de L’illa del tresor, els himnes pirates són pura literatura, també les de Catalunya, terra de pirates.
A Moonfleet (Viena, 2024), un tros de novel·la d’aventures de John Meade Falkner, amb contrabandistes, vaixells i tavernes, i acabada de publicar per Viena amb traducció de Marc Donat, hi ha un bar anomenat Per què no? on canten sovint, segons el protagonista: “Més d’una vegada, els vespres d’hivern, quan els homes hi anaven a beure, em quedava fora sentint-los cantar cançons de treball, com ‘Un, dos, tres, els barrils ballen’ o qualsevol de les tonades marineres de la costa de ponent. Són cançons que no tenen començament ni final, i tampoc gaire sentit si n’escoltes algun fragment espars del mig. Un home canta la melodia i la resta li respon a cor”.
La cançó més famosa de la novel·la d’aventures és probablement la que cantava el misteriós capità de L’illa del tresor de R. L. Stevenson:
“Quinze homes en el bagul de l’home mort,
Ha, ha, ha, i una ampolla de rom!
La beguda i el rom s’han emportat la resta,
Ha, ha, ha, i una ampolla de rom!”
A Catalunya, terra de pirates, de Sylvia Lagarda-Mata (Angle Editorial, 2021), recull una “cançó popular” de Banyuls de la Marenda (Rosselló) amb contrabandistes:
“Quina cançó cantarem
que tots la sapiguem?
La dels contrabandistes.
A Banyuls varen anar
de tabac a carregar
tota una companyia”.
Aquesta cançó popular, explicava Lagarda-Mata, “no fa sinó reflectir una de les activitats que a partir del segle XVII —quan van passar a ser súbdits de la Corona francesa— els veïns de Banyuls duien a terme de forma habitual”. I explica la història d’en Joan Costavella, que el 1789 patronejava “un vaixell de Palma de Mallorca que anava de camí a Itàlia, va fer escala a Portvendres per recollir mercaderies” i “allà va ser abordat per dues barques corsàries que el van obligar a desviar-se cap a Banyuls sota amenaça de mort”. Tots els corsaris, una trentena segons Costavella, “eren fills de Banyuls i de Cotlliure”. Si entre els poetes catalans, el més pirata seria Joan Salvat-Papasseit (“Ara no es fa pro jo encara ho faria / una galera armaria de nits...”), entre els músics, els d’El Pony Pisador són els que més en saben, com demostren a cançons com “Al pirata Joan Torrellas” i el disc It’s never too late for Sea Shanties.
Els forats negres segons Carlo Rovelli i Jillian Scudder
La professora de l’Obertin College d’Ohio (EUA) Jillian Scudder explicaEls enigmes de l’univers en un volum didàctic, mentre que el físic italià Carlo Rovelli ens endinsa d’una manera molt hàbil i literària en els forats blancs.
L’italià Carlo Rovelli (Verona, 1956) explica a Forats blancs. Dins de l’horitzó (Anagrama, 2024) allò que ha estat estudiant en els últims anys com a físic teòric: els forats blancs, aquells fenòmens “esquius” que apareixen quan es mor un forat negre. Per això explica també amb força precisió i claredat què és un forat negre:
“El que ocorre quan entrem a l’horitzó del forat negre és que, de lluny, els nostres amics ja no ens veuen. Som més enllà del seu horitzó. De la mateixa manera que el vaixell que s’esvaeix més enllà de l’horitzó al mar. Si, un cop travessat l’horitzó del forat negre, intentem enviar un raig de llum cap enrere, cap a fora, per fer que ens vegin, el raig de llum no surt. Queda tancat dins la clofolla de l’horitzó. Ja no arriba als nostres amics que són lluny. A l’interior de l’horitzó, la força d’atracció de la gravetat és tan forta que empeny fins i tot la llum endins”.
A Els enigmes de l’univers (Cossetània, 2024) Jillian Scudder escriu de manera divulgativa en pocs capítols.
Explica que “el terme foratnegre s’ha eixamplat una mica perquè comprengui més que simplement l’“objecte” en si del forat negre, aquella singularitat infinitament petita. Això és prou raonable, ja que hi ha una regió d’espai al voltant del forat negre en què la força de la gravetat exercida per la singularitat és tan forta que fins i tot la llum hi queda atrapada”.
I exposa, com Rovelli en el seu llibre, el forat negre que hi ha al mig de la nostra galàxia: “L’objecte del centre de la Via Làctia és tan dens que cap altre objecte conegut ni proposat d’enlloc del nostre arbre genealògic, llevat d’un forat negre, pot explicar les observacions. L’objecte té aproximadament 4 milions de vegades la massa del Sol en un espai menor que la mida del nostre sistema solar. L’única manera de poder encabir material tan atapeïdament és aixafant-lo fins a l’extrem que a l’objecte no li quedés cap altra possibilitat física que ser tan dens que la llum no pogués escapar-ne: en definitiva, un forat negre”.
Ali Smith remena llibres, històries i etimologies a ‘Biblioteques públiques’
Biblioteques públiques, d’Ali Smith (Raig Verd, 2024), explica històries de paraules, llibres i biblioteques (aquestes explicades per terceres persones) en un exercici únic d’imaginació, saviesa etimològica i mestratge narratiu. Un exemple és la història de la indolència.
Una mostra ràpida de la gràcia narrativa d’Ali Smith a Biblioteques públiques és aquesta petita història de la paraula indolència i els seus orígens: “O la paraula indolència, que va ser formada per Ciceró a partir del mot grec per a apatia, com a negació d’adolorir-se, és a dir, quedar tolit, mutilat, sofrir tortura. O la paraula fil, que venia de la paraula que es referia a una troca i que possiblement va ser encunyada amb relació a l’enfilall de corda que Teseu duia al laberint per marcar-li el camí de sortida i derrotar al minotaure. Ariadna l’havia rebuda de Dèdal, l’inventor, i la va donar a Teseu, de qui estava enamorada, i la madeixa de corda va salvar la vida de Teseu i el va convertir en heroi. Llavors va abandonar Ariadna a l’illa de Naxos. Ella es va despertar a la platja i no tenia ni idea d’on se n’havia anat, fins que va veure desaparèixer les veles del seu vaixell en l’horitzó. Això és el que ara anomeno indolència”.