L'any 2018 marca una fita en la cronologia del feminisme. L’allau de denúncies al productor nord-americà Harvey Weinstein, que va desencadenar el #MeToo; el judici de La Manada i el suport públic que va rebre la víctima; el moviment #Cuéntalo, que va animar que milers de dones expliquessin històries de violències sexuals a través de les xarxes. Una mobilització històrica pel 8M que va fer que els carrers s’omplissin arreu del món.
Tot això va fer créixer el termòmetre de consciència feminista. Les dones van començar a sentir-se una mica empoderades per denunciar, o fins i tot per identificar, que allò que patien tenia un nom, que era violència de gènere. Des de llavors, la xifra de denúncies ha anat en augment (excepte el 2020 i el 2021, durant la pandèmia, que va caure). El 2023 es van registrar 36.000 víctimes de violència de gènere a l’Estat Espanyol (segons l’INE).
Moltes d’aquestes denúncies es queden a l’àmbit personal i judicial, però n’hi ha algunes que compten amb un afegit: que són contra figures públiques o amb poder al seu sector. Un dels primers casos que va omplir els mitjans de comunicació del territori fou el del difunt director de teatre Joan Ollé. El 2021, el diari Ara va destapar una vintena de casos d’abús sexual i de poder que havien patit les alumnes d’Ollé, que també havia estat professor de l’Institut del Teatre.
Avui, la llista de denúncies per violències de gènere contra homes reconeguts als seus sectors és ben llarga. Polítics, futbolistes, cantants, directors de cinema, periodistes… De Dani Alves a Íñigo Errejón, passant per Carlos Vermut, Quim Arrufat, Eduard Cortés, Saül Gordillo i un llarg etcètera. I malgrat que cada poc temps apareix una veu que s’atreveix a parlar, encara n’hi ha moltes que resten silenciades.
La doctora en sociologia i gènere i professora associada a la UAB Núria Alcaraz ha treballat en un estudi sobre violència de gènere al sector del periodisme del qual estan acabant d'analitzar els resultats. De moment, han trobat que gairebé la meitat de les enquestades han patit situacions d’assetjament sexual i per raó de gènere en el món del periodisme a Catalunya.
Aquesta és una dada que confirma la sensació general en un dels molts sectors laborals. Cada conversa de bar amb companyes d’un sector, cada declaració a mitges en la intimitat, cada sospita fonamentada que no s’atreveix a sortir denoten que, segurament, tots aquests noms són només la punta de l’iceberg.
Què és el que frena un #MeToo al territori? N’hem parlat amb expertes.
1. El judici de l’opinió pública
Denunciar una figura pública fa por. Fa por un procés judicial desconegut, però també fa por el tant o més poderós judici popular. “Aquests casos acostumen a passar en la intimitat, i sovint no hi ha gaires testimonis o no n’hi ha cap”, explica Noemí Martí, l’advocada de la denunciant a Saül Gordillo.
És la teva paraula contra la seva i, moltes vegades, el que diu la denunciant trenca amb la idea que la societat té d’aquella persona. “Lluites contra el prestigi d’aquella figura, contra la reputació que tingui”, diu Martí. I abans de denunciar, l’advocada explica que moltes es pregunten: ‘Em creuran?’”.
La jurisprudència ha hagut d’adaptar-se i fer valdre el relat de la víctima, perquè sovint no hi ha informes mèdics —perquè la víctima no va anar al metge, perquè el tipus d’agressió no es pot detectar en un hospital...— ni testimonis. Però la societat, acostumada a mediatitzar els escàndols, encara no ho ha fet gaire. En denunciar, la víctima se sotmet a la pressió de veure com tothom opina sobre els fets, sobre les sensacions, sobre el seu relat.
“Algú té la valentia de denunciar i s’endú la bufetada del negacionisme, d’un entorn social que posa en dubte el seu relat fins a convertir-la de víctima a victimària”, explica Amparo Peris, presidenta de l’Associació de Criminologia del País Valencià. I això desanima les que podrien venir darrere.
2. L’home poderós, subjecte creïble
Aquesta tendència a dubtar del relat de la víctima, segons la periodista experta en perspectiva de gènere Marta Roqueta, prové del que anomena “polítiques de la credibilitat”. Explica Roqueta que, en casos de denúncies per violències de gènere, “els homes són vistos com subjectes inherentment creïbles i les dones com a inherentment mentideres”.
Els fets —en casos de violència de gènere o en qualsevol altra unitat d’actualitat mediatitzada— cada vegada importen menys, són les sensacions el que determinen cap on es decanta l’opinió social. “Hi ha un vídeo on es veu que Gordillo va posar la mà sota la faldilla d’una noia vint-i-cinc anys més jove que just començava a treballar, quan ell era el director”, diu Roqueta. “Si els fets importessin, tothom condemnaria Gordillo, però els fets són igual, el que preval és la credibilitat”, afegeix. I sentencia que el sistema protegeix els homes.
El cas en què s’acusa el polític Íñigo Errejón és un altre exemple de la manca de credibilitat que pateixen les víctimes. Malgrat que ell, d’una manera indirecta i desdibuixada, va acceptar les acusacions, públicament encara es dubta del relat de les víctimes. “Era gent anònima que van denunciar a través de xarxes, i això va generar desconfiança. Però hem de deixar de qüestionar les víctimes sobre com, quan i a través de quins mitjans denuncien”, diu Alcaraz.
3. La impunitat que desanima
La impunitat encara la tenen els homes, assegura la doctora en sociologia i gènere. “Quan qui t’agredeix és una persona pública amb un poder de direcció rellevant, s’activen mecanismes per desactivar les denúncies, entorpir els processos interns…”, explica Alcaraz.
Totes les organitzacions laborals —també els partits polítics— estan obligades a tenir protocols d’assetjament sexual i per raó de gènere, malgrat que s’ha detectat que les dones desconeixen en bona part aquestes eines. El cas d’Errejón denota que els mecanismes de protecció de Sumar no han funcionat. “Sovint, els protocols fallen quan els agressors són les persones amb més poder del partit. Malgrat que, de fet, són les persones amb més jerarquia les que solen cometre aquests abusos”, diu Alcaraz.
Fallen en aquests casos perquè les persones que reben i gestionen les denúncies acostumen a ser membres del mateix partit que tenen vincles personals, jeràrquics i de companyonia amb l’agressor. “Això fa que no puguin ser rigoroses i objectives, perquè hi ha interessos creuats entre voler-lo denunciar o encobrir”, explica la sociòloga. I recomana que els protocols interns els duguin a terme persones expertes professionals que facin tota la investigació que requereix un cas així: entrevistar-se amb la víctima, l’agressor, els testimonis…
4. Una ‘cancel culture’ relativa
Un altre element que pot frenar la denúncia, que va acompanyat de la impunitat amb què compten alguns agressors, és el fet d’haver de conviure en espais públics amb aquestes persones. Sí, hi ha hagut casos en què els agressors s’han apartat del tot de la vida pública, però n’hi ha hagut altres en què se’ls ha fet fora de l’espai concret, però encara n’ocupen altres.
Alcaraz ho exemplifica amb el cas de Quim Arrufat, l’exdiputat de la CUP que va marxar del partit per una denúncia interna per agressió sexual. “A Arrufat se’l va apartar de la política activa, però està participant en tertúlies a Catalunya Ràdio”, diu la sociòloga. Que segueixin formant part d’àmbits de poder genera sensació d’impunitat. En canvi, les víctimes sovint es fan invisibles i, fins i tot, decideixen abandonar espais d’incidència importants.
“Estem veient que hi ha una convivència amb els agressors. Els casos es destapen i a vegades, fins i tot, són els victimaris els que denuncien per injúries i calúmnies”, explica Roqueta. “La raó és que aquests agressors, els que són figures públiques, tenen un entorn que sap el que fa. De tant en tant se’n sacrifica algun, perquè hi ha una pressió molt forta, però generalment és el sistema mateix que protegeix els agressors i envia aquest missatge a les víctimes”, critica la periodista.
5. Víctima per sempre en un sector petit
La mida del sector i la precarietat laboral generalitzada tampoc ajuden. “A Suècia es va estudiar per què hi havia sectors en què prosperaven més les denúncies que altres. Apuntaven a les tradicions feministes i també a la mida del sector: com més petit és un món, com més es coneix la gent, més difícil és”, explica Roqueta.
“És el patufet contra el gegant”, assegura Martí. L’advocada de la denunciant de Gordillo també apunta que la precarietat professional juga en contra d’animar les denúncies. “Si depens d’aquell sou o d’aquella feina, no és tan fàcil denunciar una persona del sector amb influència.”, explica.
Als Estats Units, el #MeToo el comencen dones ben posicionades. “Aquí són persones generalment anònimes les que denuncien”, diu Peris. Sense llevar mèrit a la valentia de les actrius nord-americanes, explica que el fet de fer-ho des de l’anonimat és encara més complicat.
A més, l’etiqueta de víctima, en un sector on tothom es coneix i els casos mediàtics corren com la pólvora, t’acompanya per sempre. “Moltes dones decideixen no denunciar perquè els comportaria un nivell d’exposició pública i revictimització que no estan preparades per afrontar”, diu Alcaraz. I explica que, estratègicament, decideixen deixar de participar en espais concrets, per no trobar-se l’agressor o les persones del seu voltant.
6. La duresa del procés penal
Per acabar, l’advocada de la Mar, que denuncia Saül Gordillo, apunta al fet que, més enllà de tot el que té a veure amb l’espai públic, el procediment penal és molt dur. “Quan la víctima s’asseu davant dels mossos d’esquadra, enceta un meló que és molt dur”, explica. I detalla que li tocarà repetir els fets moltíssimes vegades i respondre preguntes, i sotmetre’s a interrogatoris i possibles contradiccions. Perquè la seva paraula haurà de servir per fonamentar una condemna.
La criminòloga Amparo Peris explica que ella ha arribat a dir a alguna víctima que no denunciés, perquè veia que no estava en condicions de suportar tot allò.
Com empènyer l’onada?
Fa tot just unes setmanes, la Mar, la denunciant del que havia sigut director de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo, va decidir sortir públicament a parlar. Va fer de Gisèle Pelicot al territori i va reclamar que “la vergonya ha de canviar de bàndol”. Això, coincideixen les entrevistades, “és una mostra de generositat per part seva, perquè segur que animarà moltes altres”. Tot i que alerten que donar la cara no hauria de ser mai una obligació, i que la denúncia hauria de ser igual de creïble si la persona decideix quedar-se en l’anonimat.
La recepta màgica no existeix, però les expertes preguntades apunten diversos ingredients que animarien la revolució latent. Roqueta apunta que caldria una organització de base més forta, un moviment feminista unit que doni suport a les víctimes, i critica la incursió d’un feminisme reaccionari encapçalat per Clara Serra, que, diu, no rema a favor del relat de la violència generalitzada que pateixen les dones.
En la mateixa línia, Alcaraz parla de la necessitat de donar suport a les víctimes. “No conec la Mar, la denunciant de Saül Gordillo, però em fa la sensació que té un suport darrere”, diu. Demana deixar de qüestionar-les a elles i situar el focus en l’agressor, en els mecanismes de poder que legitimen que pugui fer això, més que no en la reacció de les persones que ho pateixen.
I així, a poc a poc, perdre la por. “Al procediment, a què diran, em jutjaran, al no em creuran, què faré després, em tancarà portes, al poder de la persona a la qual m’enfronto…”, diu Martí. Caldria que tot això sortís de l’equació i caiguessin totes les denúncies, una darrere l’altra, assegura. “Així es veuria que no són fets aïllats”, afegeix.
Paral·lelament, segons Alcaraz, caldria reflexionar col·lectivament sobre els mecanismes i les persones que asseguren la impunitat dels agressors. “Ens centrem molt en els noms i cognoms, però tot això no és només entre l’agredida i l’agressor, hi ha tota una estructura que ho permet”, acaba.