Crisi del Govern grec

Macedònia, un conflicte nominal

La crisi del Govern grec s’explica pel nom de seu veí, la República de Macedònia, un vell conflicte que en breu podria tancar-se favorablement per a les dues parts.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El Govern de coalició de Grècia entre Syriza i el minoritari Grecs Independents s’ha trencat. Les imposicions de la troica, la intensa crisi econòmica o la brega política per la gestió dels brutals incendis del passat estiu (amb un centenar de morts) no han motivat la ruptura entre les dues formacions. La raó ha estat el nom d’un país veí, el de l’Antiga República Iugoslava de Macedònia, que en funció de l’acord —amb la mediació de l’ONU— entre el primer ministre grec, Alexis Tsipras, i el Govern macedoni, a partir de l’aprovació per part dels parlaments dels dos països, passarà a ser República de Macedònia del Nord


Que el nom del país veí provoqui una crisi de govern a Grècia pot semblar una mena de bogeria. Potser ho és. Però per a molts de grecs és una qüestió que afecta la seva identitat nacional, la seva història i la dignitat com a país. És tan important la qüestió, per als hel·lens, que fins i tot l’ONU ha hagut de fer una mediació per trobar una solució de compromís. A la fi s’ha trobat, com s’ha dit, però Grecs Independents l’ha rebutjada frontalment i per això ha trencat l’acord de coalició amb Syriza.


La polèmica a l’interior de Grècia s’explica perquè el veí porta el mateix nom que la regió del nord del país hel·lè que —amb alguns altres territoris— fou la Macedònia històrica d’Alexandre el Gran. Més ben dit, no hi coincideix totalment, en el nom, perquè els successius governs grecs sempre han impedit la igualtat nominal absoluta. Per a ells es tracta d’un assumpte que podria ser casus belli. En conseqüència, la comunitat internacional ha procurat tractar la qüestió —ja que és un conflicte en el sempre perillós polvorí històric dels Balcans— amb molta delicadesa, no fos cas que Atenes es molestés massa. No s’ha d’oblidar que Grècia és el país de l’OTAN que fa més despesa militar després dels Estats Units —a causa de la tradicional tensió que manté amb Turquia—: un 2,4% d’un PIB de més de 180.000 milions d’euros (2017), enfront del 0,9% d’un PIB de poc més de 10.000 milions d’euros de Macedònia. El país hel·lè té una població d’11 milions de ciutadans i un exèrcit de 90.000 tropes en actiu i unes 70.000 més en la reserva, mentre que Macedònia té dos milions d’habitants i unes forces armades que no arriben als 8.000 efectius.


Aquestes xifres, combinades amb el fet que a l’exèrcit grec amb poc en té prou per mostrar les dents —només s’han de recordar, en aquest sentit, els incidents freqüents amb Turquia—, fan del tot comprensible que una qüestió que al país es viu amb tanta passió, com és el nom del veí, s’hagi convertit en alguna cosa de tanta rellevància i que la comunitat internacional hagi fet grans esforços per trobar una solució de compromís. 

D’Alexandre Magne a avui


Com en tot conflicte contemporani en els Balcans, la història fa molt llum per entendre’l. En el cas present, cal saber que el Regne de Macedònia de l’antiguitat era un estat situat al nord de l’actual Grècia que es consolidà durant el segle V abans de la nostra era (a. de la n. e.) i que una centúria després el rei Filip el convertí en el més important de tots els estats grecs. El seu fill fou Alexandre el Gran, que conquerí la major part del món que els hel·lens coneixien. 


A pesar de les discussions acadèmiques sobre el parlar del antics macedonis i si eren un poble estrictament grec o amb aportacions eslaves, està documentat i ningú nega que els seus reis, a partir de la consolidació de l’Estat, s’autodefiniren sempre com a grecs. D’aquí que els grecs posteriors, i fins ara, entenguin que el gran conqueridor macedoni formava part de la mateixa comunitat nacional que ells, que aquella herència és part essencial de la seva identitat actual i que hi ha un nexe d’unió amb aquells antics macedonis que consideren els seus avantpassats. Tot això que tenen tan clar els grecs actuals els successius governs de la República de Macedònia no ho han acceptat mai. 


Tornant a la història, la Grècia alexandrina donà pas a l’hel·lenística i aquesta a la romana a partir del segle II abans de la nostra era. La invasió romana del 146 abans de la nostra era marcà el destí de l’antiga Macedònia i de totes les entitats independents que a la mort d’Alexandre (356 - 323 a. de la n. e) s’havien creat en territori grec. A partir de l’entrada dels conqueridors italians, tot Grècia quedà sota control extern durant molts segles. Primer de Roma i, més tard, a partir del segle V de l’era actual, de l’Imperi romà d’Orient o Imperi bizantí, si bé és cert que àmplies zones del territori grec van ser ocupades per pobles eslaus fins al segle VIII, quan els bizantins obtingueren el domini absolut. Amb la caiguda de Bizanci en mans del otomans, al segle XV, aquests foren els nous amos de Grècia


No va ser fins al XIX quan, fruit dels interessos geoestratègics que tenien a la zona dels Balcans Rússia, Gran Bretanya i França —les anomenades “potències protectores” de Grècia per l’acord tripartit que signaren el 1827—, es creà una entitat estatal grega teòricament independent però en realitat sota el control dels tres països europeus citats, els quals imposaren el 1832 el canvi de la forma de l’Estat grec, de república a monarquia. A finals del segle XIX esclataren les guerres amb Turquia —hi intervingueren Bulgària, Montenegro i Sèrbia al costat de Grècia— que duraren fins a la derrota otomana el 1913.


Fruit de la derrota turca, el Tractat de Bucarest d’aquell any repartí el territori de l’antiga Macedònia entre Bulgària, Grècia i Sèrbia. L’equilibri territorial durà fins a 1944, quan, durant la Segona Guerra Mundial, el mariscal Josip Broz Tito creà la República Socialista de Macedònia, que quedaria integrada a la República Democràtica de Iugoslàvia, que havia fundat l’any anterior, el 1943, i que posteriorment canvià de nom, el 1945, a República Popular Federal de Iugoslàvia


Amb l’esclat de la guerra civil grega (1946-1950), la Iugoslàvia de Tito ajudà els comunistes grecs, que lluitaven contra el bàndol que comptava amb l’ajut de britànics i nord-americans, amb la pretensió d’annexionar-se la Macedònia grega o, almenys, de crear-hi una entitat independent o molt autònoma que pogués caure sota la seva influència. Però guanyà la guerra l’altre bàndol i Grècia s’alià amb Europa occidental i els Estats Units


L’estabilitat territorial dels Balcans durant l’època de la Guerra Freda durà fins al 1991 quan, arran de la implosió de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i la inestabilitat que s’esdevingué a Europa oriental, la unitat iugoslava explotà i es crearen en el seu lloc diversos països nous. El 8 de setembre de 1991 la República Socialista de Macedònia es declarava independent. Posteriorment eliminà del seu nom l’apel·latiu de “socialista”. 


El Govern d’Atenes no acceptà el nom del seu veí, perquè exigia que no hi hagués més Macedònia que la regió grega. Atès que els hel·lens comptaven amb l’ajuda diplomàtica de les principals potències occidentals, el ple reconeixement internacional del nou Estat s’endarrerí fins al 1993, quan, sota els auspicis de l’ONU, el Govern del nou país acceptà passar a dir-se oficialment Antiga República Iugoslava de Macedònia (ARIM o, més habitualment, en anglès, FYROM: Former Yugoslav Republic of Macedonia). Així i tot, Grècia li imposà un sever bloqueig comercial fins que l’Executiu de Skopje —capital macedònia— acceptà, el 1995, canviar la bandera i les referències constitucionals a la identitat històrica macedònia que Atenes interpretava que podia amagar pretensions annexionistes o, si més no, conduir a confusió amb la seva identitat nacional que assegura que prové de la Macedònia històrica. 


Des d’aleshores, els dos països han anat normalitzant les relacions a poc a poc, però mai no han acabat d’estar d’acord pel que fa al nom. Per al Govern de la FYROM —segons va dir en un discurs el primer president del nou país, Kiro Gligorov—, “som macedonis, però eslavomacedonis, no tenim connexió amb Alexandre Magne i la seva Macedònia, perquè els antics macedonis ja no existeixen, desaparegueren de la història ja fa molt, els nostres ancestres [que crearen el país, al seu entendre] arribaren [dels països eslaus] en els segles V i VI”. Aquesta interpretació és negada per Grècia, que reclama com a element fonamental de la seva identitat la continuïtat històrica, nacional i cultural entre el Regne de Macedònia i l’actual estat hel·lè. 


Com que Macedònia ha viscut, en els pocs anys d’ençà que és independent, una intensa inestabilitat política —amb una guerra civil inclosa, de gener a novembre de 2001, entre part de la comunitat albanesa i el Govern—, la comunitat internacional ha mediat per intentar que la qüestió nominal que enfronta el nou país i Grècia no s’agreugés, no fos cas que per això esclatessin els Balcans. 


La mediació de l’ONU ha permès els contactes entre els governs d’Atenes i Skopje, sobretot els últims anys, després que Macedònia assolís una estabilitat política aparentment sòlida. Els dos executius han anat pactant la col·laboració en diverses matèries, cosa que ha fet créixer la confiança mútua, i gràcies a això el juny de 2018 els dos primers ministres, Alexis Tsipras i Zoran Zaev, acordaren que ARYM canviaria la seva constitució per passar a dir-se República de Macedònia del Nord en lloc de República de Macedònia —que és el nom inscrit fins ara a la seva carta magna— i que aquesta denominació serà la que farà servir internament i en les relacions internacionals. El referèndum per aprovar el canvi se celebrà a Macedònia el 30 de setembre —amb resultat positiu— i posteriorment el Parlament ratificà la decisió.


Ara, el Govern grec ha acceptat el canvi, Tsipras ha superat la moció de confiança que per la crisi de Govern presentà al Parlament —la sessió es va celebrar el 16 de gener passat— i la mateixa cambra hel·lena haurà d’aprovar finalment que Grècia accepta el nou nom del veí.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.