Quan la Isabel va tornar a casa, el seu marit havia arrencat els rosers que tant s’estimava, que envoltaven la casa familiar. Va ser pocs mesos abans del dia D, quan va tornar de passar estona amb les amigues. “Era policia a Girona, no m’havia aixecat mai la mà ni m’havia insultat, però sí que em castigava amb accions com aquesta”, explica. Si ella es quedava a casa i complia els seus desitjos, era simpàtic i amable. Si no, es tornava fred, li feia el buit, i prenia decisions com arrencar els rosers o talar la perera sota alguna justificació inversemblant.
La Isabel va decidir que el volia deixar, malgrat que tant el marit com l’entorn l’amenaçaven que, si ho feia, es carregaria la família. Els dos fills, la neta, l’habitatge compartit… tot remava en contra, però va carregar-se de valor i li ho va comunicar fermament. El matí següent, l’home va conduir fins a Caldes de Malavella (Girona), a buscar-la a ella i a la seva cunyada, que eren molt properes, i els va tallar el coll. La cunyada va morir a l’acte, gairebé decapitada davant dels fills. La Isabel va poder tapar-se la jugular ferida i va arribar a temps a l’hospital.
D’això, en fa onze anys. Ara, la trobem per fer un cafè i ho explica amb naturalitat. Des de la distància i l’empoderament de saber que ha aconseguit superar una travessa molt difícil. Orientar-se en la foscor i la pèrdua d’identitat fins a trobar la pau. I des de les ganes de fer de la seva experiència quelcom útil per a altres dones que estan passant per moment semblants.
És això, de fet, el que fa amb la Irene, una de les seves acompanyades. La Isabel és voluntària del projecte “Dones acompanyant altres dones”, impulsat pel Servei d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD), i la Comunalitat del Güell, a Girona, que connecta dones que han patit violència de gènere i que han superat la situació amb altres que l’han patit més recentment i poden beneficiar-se d’un acompanyament.
La Irene, que ha fet l’esforç de venir a fer un cafè, malgrat que li costa molt sortir de casa, va patir un cas semblant al de la Isabel que encara no es veu en cor de verbalitzar. Ella vivia fora de Catalunya i es va haver de reubicar. Aquí, no tenia ningú més que el seu gos, que s’estima amb bogeria, i el Miquel, el terapeuta del SIAD.
“Les visites amb el SIAD són cada mes i mig”, explica la Isabel. Moltes de les usuàries d’aquest servei pensen que la distància entre les visites és molt grossa i que l’espera es fa llarga. Mentrestant, se senten soles i una mica desateses. D’aquesta sensació compartida, de la necessitat d’una mà amiga i una mirada comprensiva, va néixer el grup de voluntàries de Dones Acompanyant Altres Dones.
Una mirada còmplice
El projecte va posar-se en funcionament aquest febrer, i la Irene fou una de les primeres dones acompanyades. “La Isabel m’ajuda molt”, diu convençuda. “M’escolta, m’aconsella, em fa sentir compresa”, afegeix. I amb mig somriure a la cara explica que al principi no estava gaire predisposada a tot això, perquè no tenia ganes d’explicar la seva història a una estranya.
Durant tot un mes, només van parlar a través de WhatsApp. Com a molt, s’enviaven notes de veu. Amb el temps, van anar agafant confiança, i van acabar trobant-se. De seguida es van entendre amb la mirada. I des de llavors, la Isabel no ha deixat de fer-li costat.
“En sentir la meva història, ella va veure que no parlava per parlar, que podia entendre el que sentia”, explica la Isabel. “Jo he estat en aquest punt que et sobren les hores, que perds el sentit de la vida. I és important que vegi que amb el temps he pogut fer una vida normal: treballo, em cuido…”, assegura.
La Irene explica que feia temps que pensava que volia tornar de visita al seu lloc d’origen, però que no s’atrevia a comprar els bitllets de tren. Va ser gràcies als ànims i el suport de la Isabel que va poder fer-ho. “Vam anar juntes a comprar els bitllets i semblava que li havia tocat la loteria. ‘Isa, que m’he comprat el bitllet!’, cridava”, diu la Isabel. I la Irene relata que està molt contenta d’haver pogut fer el viatge, malgrat que la tornada, havent burxat la ferida, no està sent gaire senzilla, anímicament.
En sentir això, la Isabel la mira i li recorda el que sembla que han parlat diversos cops. “Sí, és normal, el camí no és recte, hi ha pujades, baixades i forats, però a poc a poc i des de l’estima, com diem sempre”, li diu. I la Irene assenteix, i respon que sí, que a poc a poc. Com aquell qui coneix el camí, relata que, a mesura que passa el temps, les caigudes són més freqüents però menys intenses, més curtes.
Aprendre de l’experiència
És aquesta saviesa de l’experiència viscuda la que volien aprofitar amb el projecte. Des del SIAD es van adonar del potencial que guardaven les dones que havien passat per aquestes situacions, que permetia, alhora, deixar-les de tractar com a víctimes. I així va néixer la iniciativa.
“És un acompanyament des de la quotidianitat”, explica l’Edurne, la tècnica que treballa al projecte de la Comunalitat. “Un passeig, un cafè, un ‘com estàs’ en el moment adequat, una emoticona… A vegades cal això”, diu.
El setembre passat van fer la proposta a un seguit de dones que, com la Isabel, eren usuàries del SIAD. “Vam voler partir de l’experiència personal, teoritzar des del coneixement que tenien aquestes dones”, diu l’Edurne.
Així, per exemple, van descobrir que era més efectiu donar consells des del relat personal de què va funcionar per a cada una que des de la imposició. Sovint, les decisions que es prenen en circumstàncies com aquestes no són estrictament racionals. “Hi ha coses que s’escapen de la lògica, i no serveix de res dir ‘ho fas malament’”, explica la Isabel. També van treballar com empoderar-les sense alliçonar o com ajudar-les a trencar l’aïllament.
Diuen que part de l’èxit del projecte és que fan alhora de servei d’acompanyament i de xarxa social. “A moltes ens ha passat que l’entorn dubta de la teva paraula, no et reconeix, justifica les accions de l’altre… I llavors t’aïlles i et sents sola i incompresa”, diu la Isabel.
Volen ser un grup de dones que col·laboren entre totes i posen els casos en comú per crear coneixement col·lectiu. “Aspirem a fer que tot això pugui ser circular, que les acompanyades puguin convertir-se en acompanyants, si volen, un dia”, explica l’Edurne. I la Irene de seguida diu: “Per què no? Un dia”. I la Isabel la mira amb orgull.
De moment, són quatre les dones acompanyants i 12 les acompanyades. Pretenen créixer i continuar-se formant, però sense renunciar a la qualitat i la proximitat que els permeten les ràtios reduïdes.
Víctimes del patriarcat
La Isabel explica que ella es va sentir molt sola, durant el seu procés. Abans que passes el crim, ja sentia que volia fugir d’aquella relació que l’ofegava, però no tenia la força per a fer-ho. “Et col·loquen a una olla d’aigua tèbia i quan la temperatura va pujant a poc a poc i bull ja t’hi has acostumat”, diu. Potser un projecte com aquest l’hauria ajudat a trobar l’empenta que li mancava de l’entorn immediat.
“Nosaltres hem patit violència de gènere, però abans d’això ja érem víctimes del patriarcat i ens havíem oblidat de nosaltres mateixes i de les nostres necessitats”, assegura la Isabel. “Com a víctima, entendre que allò que vius no ve només d’aquest home sinó que és una cosa estructural que es diu patriarcat, que no t’ha tocat a tu sola, és molt difícil”, afegeix. I totes assenteixen quan explica que amb el temps i la companyia es pot entendre la força del masclisme, que arrossega moltes dones.