Entrevista a Maria Bohigas

«L’única via d'augmentar el valor de la cultura és amb una decidida participació pública»

Club Editor, el segell fundat per Joan Sales i Xavier Benguerel, compleix 60 anys. Després d’una vida editorial plena d’anades i vingudes, l’editora Maria Bohigas ha consolidat un catàleg que compta amb una personalitat indiscutible, que va d’autors catalans imprescindibles com Mercè Rodoreda, Víctor Català, Llorenç Villalonga o el mateix Joan Sales –‘Incerta glòria’ és un dels títols cardinals del segell, amb vendes sostingudes any rere any–, a traduccions tan significatives com ‘Els germans Karamàzov’, de Dostoievski o ‘El Crist de nou crucificat’, de Kazantákis.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Independent, artesana i exigent amb allò que fa, Maria Bohigas (París, 1969) ha fet del Club Editor una marca de qualitat i prestigi que cada any publica deu títols, una xifra assumible que li permet treballar amb el rigor i la consciència que s’autoexigeix. Aquest 2019, any de celebració, el catàleg s’ampliarà amb obres molt assenyalades: des d’un nou llibre de contes d’Alice Munro, a Mamut, d’Eva Baltasar —l’autora revelació del 2018 amb Permagel—, passant pel Brasers de la xinesa Eileen Chang, una nova traducció d’El castell de Franz Kafka, o el tercer volum de l’obra de Víctor Català, entre d’altres.

- Són seixanta anys i moltes vides. Primer com a col·lecció, després pròpiament com a editorial l’any 1959, per passar a Columna el 1989 i a Planeta el 2001, amb la recompra i la reactivació del segell l’any 2005.

- Que hi hagi canvis és el millor símptoma que una cosa és viva. I crec, a més, que els canvis que es produeixen en la nostra editorial són reflex, a petita escala, dels grans canvis que es produeixen en la cultura catalana i en el seu funcionament.

- Una editorial fundada per dos novel·listes.

- És determinant. Club Editor neix el 1959 amb la prioritat de publicar obres bones que fossin capaces d’encomanar alguna cosa al públic més ampli, no al públic de la gent de lletres. Conquerir una part de la societat que no es relacionava de cap de les maneres amb res que s’estigués escrivint en català aquella època.

- És la divisa que encara mantenen?

- Hi ha hagut canvis, tot i que la vocació sempre serà la mateixa. El tret comú és fer una literatura que, sense seguir la veta del gust dominant, sigui capaç de comunicar molt fortament amb el públic. Però això ja no és una divisa, és una frase llarguíssima [riu]. Ara ens trobem en una situació diferent. El que s'ha aconseguit a Catalunya en els anys de la post-Transició és que un públic no especialment interessat ni per la cultura, ni molt menys per la literatura en català, tingués una televisió en català i una ràdio en català. Quan neix Club Editor s'havia destruït la societat catalana com a tal, però avui tenim una escola que transmet uns referents i tota mena d'ofertes culturals molt ben rebudes.

- Però això sempre està en risc, i més ara, amb l'amenaça del 155.

- Jo no funciono gens ni mica per anticipació. El que importa és la realitat que vivim. Més enllà d'amenaces, ara mateix el problema per una editorial és quina relació té el públic amb això que anomenem literatura.

«Ara mateix el problema per una editorial és quina relació té el públic amb això que anomenem literatura»

- El seu primer gran èxit, després d’agafar les regnes el 2005, és la correspondència entre Joan Sales i Mercè Rodoreda.

- Aquella obra és la crònica de l’editorial entre l’any 60 i el 83, i moltes més coses. L’èxit va ser veure un públic que mai no s’havia preocupat de l’estudi de la literatura, però que s’engrescava amb aquell llibre, perquè s’adonava que li parlava de coses que anaven molt més enllà de la història d’una editorial o d’un catàleg. Les bregues que es produeixen en el món de la cultura a Catalunya tenen una connexió estretíssima amb la brega pública en general.

- Aquell èxit també explica la dificultat de fer néixer un segell editorial.

- Sempre és complicat. Quan vaig començar, l’única cosa que existia quan parlàvem de literatura catalana eren llibres premiats i autors constituïts. Era una època que la producció de llibres en català s’havia tornat notablement homogènia i comercial, en el sentit no engrescador de la paraula, perquè hi ha literatura comercial excel·lent.

- El món editorial buscava la campanada.

- La societat es pensava que ja hi havia indústries culturals. Però el que s’havia de fer és el que s’havia renunciat a fer: eixamplar els marges, enriquir la literatura estrangera traduïda i que aquí no només arribessin les patums internacionals. Que també es produís en català una literatura no dirigida al gran públic. Si t’ho mires bé, jo estava fent el contrari que l’editorial volia fer en origen, però calia treballar els públics que eren minories. Creia que aquesta era la manera que hi hagués en català un públic per la literatura, no pels llibres.

- La lògica –i l'atzar– empresarial fa que l'any 2001 l'editorial passi a formar part de Planeta. Era una contradicció massa forta, tant a nivell ideològic com de producció i catàleg?

- I tant! Però, per a mi, el problema no és aquest, que no vol dir que això no sigui un problema [riu]. És dramàtic que no existeixi la sociologia de la cultura, en el sentit d'observar qui ha fet què i amb quin resultat. D'observar per exemple quin és el discurs des d'Ensenyament de què es vol fer a l'escola i de què s'està fent realment a l'escola. Hi ha o no consistència? Hi ha o no contradicció? Què diu que farà la Conselleria de cultura en relació a la literatura? Què fan les institucions culturals que tenen poder sobre polítiques públiques? Aquí, això no es fa. I no ho feu vosaltres, t'he de dir, perquè també és feina dels periodistes. És una cosa que sempre m'ha sobtat: que, en el territori de la sociologia, no hi hagi un treball en aquesta direcció, i a Catalunya, on la cultura figura que és tan important!

- Potser no ho és tant, d'important.

- Si més no, ho és per sostenir tot un discurs polític que prefigura que Catalunya, abans que una altra cosa, és una cultura. Però no tenim ningú que estigui estudiant el funcionament d'aquesta cultura. Tot això t'ho dic per evidenciar que és fàcil dir "Planeta i Lara, els primers en marxar quan s'aplica el 155". Sí, però també són els primers que creen un premi que veritablement dona força a la literatura catalana, el Ramon Llull, i en una època en què no era evident, l'any 1968. Si mires què ha fet Planeta per la literatura catalana, t'emportaràs alguna sorpresa.

«Si mires què ha fet Planeta per la literatura catalana, t'emportaràs alguna sorpresa»

- La contradicció on era, doncs?

- L'absurd no era que Club Editor anés a parar a mans de la família Lara, en absolut! Era que anés a parar en un grup on ningú valorés el catàleg de Club Editor. En canvi, els qui s'han dedicat a reivindicar-se com els actors de la cultura en català, què feien? Ja t'ho dic: feien bancarrotes que mataven els projectes editorials de la competència, amb una actitud totalment depredadora, que des que van néixer intentaven robar els autors dels altres segells. S'ha d'anar molt alerta amb les fronteres que figura que hi són. I això és una cosa molt vàlida en la cultura i en tots els altres àmbits.

- L’any 2005 estaven pràcticament sols –amb Edicions 1984 o Quaderns Crema, que ja havia abaixat la producció en català–, però ara hi ha una gran florida d’editorials.

- El català és una llengua demogràficament limitada, amb una societat que no té una afició rabiosa a la producció cultural. En aquest sentit, un projecte floreix quan no estàs sol, en la mesura que hi ha un sotabosc. Avui, aquest sotabosc torna a ser-hi. És petit, però hi és! Tenim editors i també tenim molts llibreters que estan convocant els lectors a ser més curiosos. És molt simptomàtic l’auge dels clubs de lectura.

Maria Bohigas, editora de l'històrica Club Editor. Foto: Esteve Plantada

- Vostè sempre ha reivindicat la figura de l’editor anglès. Què és un bon editor?

- Un editor és qui en últim terme assumeix la responsabilitat d’un llibre. Si publiques un llibre que conté un raig de disbarats, el responsable n'has de ser tu. I, també, ser editor és la gran feinada de treballar un autor que encara no coneix el públic i fer-ne una cosa desitjable.

- A Catalunya hi ha una cantarella que diu que “es publica massa” o que “hi ha massa editorials”. És així?

- És difícil de contestar. En això, Catalunya és totalment equiparable a Espanya. Tenint un índex de cultura baix, les dades mostren que som els qui tenim més producció de llibres per habitant del món. Tenim una greu contradicció.

- Per què fem tants llibres si no són llegits, doncs?

- Més enllà d’això, preguntem-nos: com es fan, els llibres? Hi ha massa llibres que es fan de manera precipitada, amb un equip humà cada vegada més reduït, amb un treball de revisió insuficient.

- Com ho hem de fer per dignificar la feina –traducció, correcció, autoria, edició, etc.– que hi ha darrere un llibre?

- L’única manera d’augmentar el valor del treball en el món de la cultura és amb una decidida participació pública. Com és que és un dels llocs del món on el pressupost destinat a cultura per part del Govern és un dels més baixos, que no arriba ni a l’1%? Que parin de fer campanyes de foment de la lectura i que es dediquin a fer campanyes de foment de la producció cultural. Aquí tenim el problema.

- En la mesura que som una societat bilingüe, competim amb el castellà.

- I això fa que t’hagis de plantejar que els teus lectors recorren a dos idiomes, no a un de sol. I en castellà sempre pots anar molt més lluny, si t’interessa un autor el pots llegir de cap a cap. Quants autors pots llegir així en català? Aquest fet, que és indispensable, només es dona en l’altre idioma dels nostres lectors. I això no ho pot treballar un editor pel seu compte, ho ha de treballar el conjunt editorial i el conjunt cultural, amb un objectiu clar.

"Com és que Catalunya és un dels llocs del món on el pressupost destinat a cultura per part del Govern és un dels més baixos?"

- A banda de clàssics, Club Editor sempre ha apostat per veus noves i situades als marges. Parlo d’Antònia Carré-Pons, Marc Cerdó, Sebastià Perelló, Francesc Grau Viader, Biel Mesquida, Lluís Maria Todó, Blanca Llum Vidal o Eva Baltasar.

- No és que tingui afició als marges, és que resulta que els autors que dediquen el seu treball a construir una obra, a Catalunya són sempre als marges. Com a editora, sempre busco obres, no algú a qui li ha sortit un bon llibre. M’interessen els artistes que tenen el llenguatge com a instrument, i que es dediquen a fer llibres que formin part d’un tot. Un llibre, per si sol, té un poder enorme. Però una obra, en conjunt, en té un altre, molt més important. Els conflictes humans que interessen als autors solen ser molts estables, i això és una de les grans riqueses de la literatura.

- Què fa quan es troba algú que li diu que no li interessa la ficció, que només li interessa l'assaig?

- Li dic que s'equivoca, de mig a mig, perquè un bon llibre de ficció és, també, un assaig. És un llibre que planteja preguntes, preocupacions i reflexions. Això és el que m'interessa.

- De quins llibres se sent més orgullosa d’haver-ne estat editora?

. Publicar Permagel és un dels grans moments, una borratxera que arriba avalada pel públic. També publicar Marc Cerdó (Males companyies), que va ser el primer autor inèdit que va néixer al Club Editor quan jo hi era. Allò va ser adonar-me que l’editorial estava viva i tenia una raó de ser. És aquell moment d’enorme il·lusió que sents cada vegada que un text en què tu hi has cregut arriba al públic... En aquest sentit, publicar Llefre de tu també va ser un moment intens. O Veus al ras, del Sebastià Perelló. O reprendre l’obra de Guillem Frontera i veure que el públic es feia el càrrec que és un dels grans autors catalans vius. Són moments en què el teu treball pren sentit. O també publicar l’Aharon Appelfeld, que per a mi va ser un moment molt fort, editorialment, un autor imprescindible. O el projecte 'La cara fosca de les lletres' i publicar obres que són fruit d’una gent que va prendre part en uns fets col·lectius i que en va parlar amb una voluntat de realitat i de lucidesa, amb un refús del mite. És primordial poder parlar de què era la guerra, de què va ser l’exili o la República trencant el mite, i haver pogut publicar algú com Grau Viader. Per a mi, tot això és fonamental.

- Què voldria haver publicat i se li ha escapat?

- M’hauria encantat fer David Grossman. El “se’m van avançar” m’ha passat diverses vegades, i ens passa a tots els editors. Per exemple, quan l’Eugènia Broggi va publicar la Carson McCullers! I ella em deia el mateix de l’Alice Munro. Però quan fas deu títols l’any tens l’aguda consciència que no ho faràs tot tu, i has de veure molt clar tot el que fas. D’altra banda, és fantàstic si algú de la teva competència ha fet bé un llibre que valia la pena. El que fa molta ràbia és quan algú de la teva competència fa malament una cosa que tu hauries fet bé.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.