1. ELS FETS
L’autocrítica, encriptada i envoltada de tallafocs
Cap sessió parlamentària de les Corts Valencianes no havia generat tanta expectació com la de divendres passat. El president, Carlos Mazón, compareixia a petició pròpia per a explicar la seua gestió de la crisi provocada per la dana. Havia assegurat que faria autocrítica i presentaria el projecte de reconstrucció que aspira a liderar, perquè en cap moment no s’ha plantejat la dimissió.
En el ple monogràfic va exhibir un to molt allunyat del que és costum. El dol envaïa l’hemicicle i els diputats de PSPV i Compromís ni tan sols van aplaudir les intervencions dels seus síndics.
Els fets del fatídic 29 d’octubre empaiten un president que tracta d’acotar les culpes a la consellera de Justícia i Interior, a qui l’oposició percep com una mena de tallafoc. Una víctima propiciatòria. Quan critiquen la seua actuació negligent, socialistes i valencianistes recorden que Salomé Pradas, a diferència del president, sí que era on havia d’estar en aquella vesprada luctuosa.
Mazón ha dit que no pensa “eludir cap responsabilitat”, però en el seu discurs davant la cambra va deixar anar que va mantenir l’agenda —tot i l’alerta roja decretada per l’Aemet i la situació dramàtica que ja es vivia a Utiel i Xiva— perquè sabia que la consellera s’havia desplaçat al Centre d’Emergències de la Generalitat, situat a l’Eliana.
Ell va arribar tard, massa tard, quan el barranc del Poio ja s’havia desbordat a l’Horta Sud i els morts es comptaven per desenes. “El mal oratge i el trànsit van allargar la meua arribada”, va dir a mode de justificació.
Al marge d’aquesta excusa operativa, ben poca cosa. El cap del Consell traspassa tota la culpa a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX), que no va comunicar fins a les 18.43 h, i només per correu electrònic, que la situació del Poio era alarmant. El correu anterior s’havia enviat a les 16.13 h i s’hi informava que el cabal era de 28,7 metres cúbics per segon, “amb tendència descendent”. Exactament dues hores i mitja més tard, era de 1.686 metres cúbics per segon, amb una preocupant “tendència asdendent”.
El president sosté que, durant la jornada, la CHX només havia advertit del perill de trencament de la presa de Forata. Aquesta era la seua única preocupació fins que va arribar aquell correu. No entén que des de l’organisme estatal no els trucaren per l’augment exorbitant del barranc del Poio i que el secretari d’Estat, de viatge a Colòmbia, també circumscrivira la seua preocupació a Forata. Així va fer-ho en una conversa amb la mateixa Pradas.
Mazón troba que “els sistemes de protecció i alerta” han demostrat tenir “esquerdes” i que “els protocols dissenyats en el passat” no han sigut “suficients”. El president sosté que el sistema Es-Alert va idear-se per a catàstrofes relacionades amb indústries químiques o amb el trencament de preses, i que, per aquest motiu, va enviar-se per la por a la fallida de l’embassament de Forata, que va poder resistir. A les 20:11 h, quan va enviar-se finalment, el Poio encara no semblava representar una amenaça suficient. L’alcaldessa de Paiporta ja havia comunicat a la delegada del Govern que el municipi estava inundant-se.
La presumpta manca de comunicació i de coordinació amb l’organisme estatal que supervisa la conca del Xúquer és la que justifica —en la versió presidencial— la inacció de l’administració autonòmica durant massa hores. En qualsevol cas, la màxima competent en matèria d’emergències era ell. La Generalitat.
Del dinar de tres hores amb una periodista mentre el País Valencià s’inundava, cap comentari. La reiterada revolució hídrica, segons ell, va produir-se a partir de les 19 h, quan ell va dirigir-se cap a l’Eliana. L’alarma roja, però, feia hores que estava vigent i les notícies arribades d’Utiel i de Xiva ja eren molt greus.
Cap justificació de la vacant a la Direcció General d’Interior, coberta aquell mateix dia, ni de l’actuació inoperant del secretari autonòmic d’Emergències, Emilio Argüeso, a qui ell va elegir per al càrrec. La manca d’autocrítica —tan sols una tímida petició de “disculpes” al final del seu discurs— l’allunya en excés del sentiment del carrer.
Per la seua gestió de la dana, Carlos Mazón ha demanat unes genèriques “disculpes” als valencians, però sense precisar què va fer malament. En canvi, la ciutadania valenciana té una idea més precisa sobre quina era la seua responsabilitat en aquella jornada. I, per tant, sobre les negligències que es van cometre. No li resultarà senzill capgirar la truita.
2. LA JUSTÍCIA
Un calvari als tribunals
Associacions diverses, col·lectius ciutadans i sindicats han anunciat demandes, denúncies i querelles contra la màxima autoritat valenciana. No haver advertit els seus conciutadans del risc que comportava l’avinguda d’aigua massiva de les comarques de l’interior —i no haver-ho fet a les comarques mateixes de l’interior, que també van resultar-ne molt afectades— és una errada greu que Mazón arrossegarà per sempre més.
El cap del Consell no s’ha plantejat presentar la dimissió, però si en algun moment ho fera, hauria de calibrar molt bé les conseqüències de la decisió. Deixar de ser president i renunciar a l’escó el desposseiria de l’aforament que ara gaudeix i que li proporciona més garanties processals que al comú dels mortals.
Quan el 20 de juliol de 2011 el president Francisco Camps va presentar la dimissió després de l’obertura de judici oral contra ell, paral·lelament no va registrar la baixa com a diputat a les Corts. Va preservar la seua acta perquè el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) continuara assumint la causa i perquè els recursos posteriors també es tramitaren sota la condició d’aforat.
Amb aforament o sense, el ben cert és que Mazón rebrà denúncies particulars i demandes col·lectives, a les quals haurà de fer front en exercici del càrrec. Si passara a ostentar el rang d’investigat en alguna d’aquestes causes, això el situaria en una posició encara més incòmoda. La pressió política i mediàtica seria enorme.
La responsabilitat civil o fins i tot penal hauran de dilucidar-la els jutges instructors quan arribe el moment. Si consideren que el president disposava de tota la informació necessària per a alertar la població i no va fer-ho per haver fet una deixadesa de funcions, el panorama se li complicarà molt. No és habitual que els magistrats entren en una esfera que consideren estrictament política, però la magnitud del drama, amb les repercussions socials que ha tingut, no ho fa descartable. Moltes més opcions de resultar-ne esguitada en té la consellera Pradas, que podria ser la pagana de la gestió catastròfica.
Per bé que seria més possible una condemna per responsabilitat civil que no de caràcter penal, el periple judicial d’un desastre d’aquesta magnitud esdevindria un calvari per al president. Com va passar amb Camps, els focus estarien més centrats en els tribunals que no en l’acció de govern. I això, per a un Consell que des d’ara voldrà centrar tota l’atenció en les tasques de reconstrucció, representaria un hàndicap considerable.
En principi, la previsió d’uns processos judicials eterns —el de la pantanada de Tous, uns fets que es remuntaven a 1982, no va quedar resolt fins a 1997— juguen a favor del president, que podria aplicar la dita de qui dia passa, any empeny. Però, alhora, la taca d’una eventual imputació judicial no és poca cosa. Sobretot si té la pretensió de presentar-se a la reelecció en els comicis següents, previstos per a l’any 2027.
No només els afectats i diversos col· lectius progressistes, tant cívics com sindicals, encendran la metxa judicial. Els ultres de Iustitia Europa, que s’intitula “antipartit”, han sigut els primers a dir la seua. Manos Limpias, que de moment ha centrat la seua ofensiva contra Aemet —dependent del Govern espanyol—, també podria exigir responsabilitats al president valencià.
3. EL CARRER
Un president caminant entre flames
No ho tindrà fàcil Carlos Mazón per a recuperar el to que el caracteritzava abans de la dana. És el primer president valencià que ha fet un ús desacomplexat de les xarxes socials, tot i que en massa ocasions haja fregat la frivolitat. Des de la tragèdia del 29 d’octubre, però, els seus perfils estan inundats de retrets, insults i, sobretot, peticions de dimissió. Milers i milers d’interaccions ciutadanes que denoten un malestar força estès, tant dins com fora de les fronteres pròpies.
Les primeres visites programades a les poblacions afectades han estat tumultuoses. A Paiporta, acompanyat de Pedro Sánchez i del rei, Felip VI, s’hi van viure escenes inèdites, amb llançament de fang, objectes diversos i profusió d’insults. El més repetit de tots, “assassins”. Aquell mateix dia, just després, a Mazón també van escridassar-li “assassí” a Xiva, on ja no van fer acte de presència el president espanyol i el monarca. Alguns dies més tard, a Torrent, uns pocs veïns van increpar-lo de manera constant mentre tractava de presentar una línia de bus provisional habilitada amb motiu de la situació.
Mazón i el seu equip més proper són ben conscients de la ira acumulada pel que ha succeït i perquè continue en el càrrec. Sostenen que, en bona part, els insults i les peticions de dimissió aniran minvant i provindran, principalment, de militants locals de les formacions d’esquerres.
Més enllà de la reacció ciutadana en els actes protocol·laris a què assistirà, la manifestació multitudinària del 9 de novembre pel centre de València, on es van congregar 130.000 persones, traspua una indignació evident. No es recorda cap protesta tan nombrosa des de la reacció popular contra la guerra de l’Iraq, l’any 2003.
En l’entorn del president tenen clar que la marxa no se cenyia, com va afirmar el PPCV a les xarxes socials, als grups pancatalanistes. La paleta de colors era amplíssima i incloïa, sens dubte, votants d’aquest partit a les eleccions de 2023. Gent molt emprenyada —alguns dels quals, també amb el Govern estatal— que compartia plenament el lema de la convocatòria: “Mazón, dimissió”.
Francisco Camps va patir de valent per la seua imputació en la branca del cas Gürtel que investigava els regals tèxtils de què va ser objecte. En pobles i ciutats, esporàdicament, li deien “corrupte” o li feien comentaris sobre la seua roba. Poca cosa amb el que li espera a Mazón a partir d’ara. En aquest cas, tampoc no hi ha un conductor de metro a qui abocar tota la responsabilitat, com en el fatal accident de 2006 que va segar la vida a 43 persones sota l’estació de Jesús. A l’actual president li atribueixen, directament, més de dos centenars de morts per la seua lentitud a l’hora d’alertar la població.
A la protesta del dia 9 hi havia centenars de pancartes que l’assenyalaven sense embuts. La més original de totes potser fora la reformulació de la dita castellana “Quien avisa no es Mazón”. La imatge del Palau de la Generalitat tacat amb mans tacades de roig i la paraula assassí, amb desenes i desenes de cartells contra el president amuntegats al carrer dels Cavallers, era inaudita a la política valenciana.
4. LA PREMSA
Els amics disparen amb ganes
Diuen que no hi ha un militant o simpatitzant del PP que no valore l’opinió de Federico Jiménez Losantos. Cada matí, des del seu matinal a esRadio i la seua columna a El Mundo, aquest periodista aragonès prova de marcar el rumb a la dreta espanyola. Ell mateix se sent investit d’aquesta responsabilitat i en fa ostentació. Tenir-lo en contra és tan dolorós com un mal de queixals.
Doncs bé, Losantos no se n’ha amagat gens. Dilluns, 11 de novembre, insistia a reclamar la dimissió del president valencià. Per terra, mar i aire. Aquell dia, a la seua emissora es mostrava taxatiu: “És clar que ha de dimitir, hi ha més de 200 morts… O què passa, que més de 200 morts ja tenen igual?”, es preguntava. “Com pot dir que sempre ha donat la cara? Ha fugit! Mazón va fugir… Amb més de 50 morts al carrer, s’estava menjant un tiramisú!”. “Pues claro que Mazón tendrá que dimitir”, titulava aquell mateix dia la seua columna al diari on col·labora. “Que no diga que s’hi queda, sinó que se’n va; quan ho considere oportú, però que se’n va”, hi afegia amb rotunditat.
D’estrelles de la dreta mediàtica que exigeixen el seu cap, n’hi ha més. En un altre to, a la COPE, Carlos Herrera, a qui Mazón va concedir la primera entrevista extensa després de la tragèdia, arribava a una conclusió anàloga: “Que Mazón se n’ha d’anar? Doncs segurament, sí. Però ara mateix no, perquè seria una irresponsabilitat”. I a la ràdio del costat, Onda Cero, el sempre incisiu Carlos Alsina percep un Mazón “políticament socarrat”… “Ell i la seua cohort potser són els únics que no se n’adonen”, rematava.
La comunicadora Ana Rosa Quintana, des de Telecinco, ha reclamat la renúncia dels membres de les dues administracions competents en la catàstrofe. “Crec que haurien de dimitir tots, els de la Generalitat i els del Govern”, ha afirmat. “Han de dimitir els qui ho han fet malament, que són tots”.
La portada d’Abc del dissabte 9 de novembre, amb un titular a banda i banda segons el qual “Las contradicciones de Mazón lastran su credibilidad y agobian al PP”, era indicativa del malestar que genera la seua continuïtat. Aquell dia, El Mundo destacava a la primera pàgina que “Mazón atendió llamadas el ‘día D’ cuando la alerta ya era máxima”. L’endemà, diumenge, aquest periòdic assenyalava, amb una fotografia ben eloqüent, que “Una gran multitud toma las calles en Valencia contra Mazón”. Curiosament, ni Las Provincias ni Levante-EMV, els dos diaris valencians de referència, no van referir-se explícitament al president en el titular de portada posterior a la protesta, per bé que van coincidir en l’ús de la paraula indignació.
Lucía Méndez, una altra opinadora veterana d’El Mundo, ha escrit que Mazón és “una figura tràgica que vaga pel Palau sense ser conscient del que ha passat” i que és “incapaç” de comportar-se “com un líder seriós i responsable”, raó per la qual també n’ha sol·licitat la dimissió. Carmen Morodo, a La Razón, ha alertat al PP que “el descrèdit de Mazón afecta reputacionalment les sigles a escala nacional”.
És possible governar amb l’oposició manifesta dels principals mitjans de referència del teu votant potencial? En el camí de Núñez Feijóo cap a la Moncloa el president valencià representa un entrebanc evident.
Malgrat això, al PPCV pensen que una gestió òptima de la reconstrucció capgiraria l’animadversió generalitzada i posen com a exemple, en aquest sentit, el canvi de posició del diari El País respecte de Pedro Sánchez.
Amb uns mitjans de comunicació cada cop més dependents de la publicitat institucional, l’hostilitat envers Mazón podria penalitzar-los de valent. Fins i tot Vicente Vallés, el periodista de l’informatiu nocturn d’Antena 3 TV, ha repartit culpes al 50% entre els dos executius.
Cap d’ells no eximeix el cap del Consell de la seua responsabilitat en la gestió de la dana. Aquest caldo de cultiu, que hi és, bulliria en cas que s’òbriga un procés judicial contra el president valencià. Si ja n’han demanat la dimissió, encara ho farien amb més força. Tenir en contra els mitjans afins i els que no ho són és sinònim de derrota.
5. EL PP
L’enigmàtic Feijóo i el perillós González Pons
Els moviments d’Alberto Núñez Feijóo en la crisi de la dana han sigut tan sofisticats com els d’un tango. Un pas cap endavant i dos cap enrere, el president del PP va començar qüestionant l’Aemet davant un Mazón amb cara d’estranyat, va plantejar que el Govern estatal assumira el comandament de les operacions i ha acabat assegurant que les explicacions del seu company de partit a les Corts serien “reconfortants”.
La proposta de retirar-li la direcció de l’emergència ha enutjat bastant els populars valencians. No sols qüestionava l’acció de govern del Consell, sinó l’autogovern en conjunt. Mentre Sánchez i els seus ministres han insistit a dir que els alts càrrecs de la Generalitat coneixen millor que ningú el territori i les seues necessitats, Feijóo ha demanat el nivell d’alerta 3 —el màxim de tots— perquè Mazón fora desposseït de les seues atribucions.
La sintonia entre els dos no excel·leix. Feijóo en tenia molta més amb Isabel Bonig, la qual fou descavalcada de la presidència del PPCV en favor de Mazón quan Pablo Casado dirigia la formació. La dama de ferro de la Vall d’Uixó va haver d’emigrar a Madrid i ara desenvolupa la seua activitat en el sector privat, però des de fa un any redacta una col·laboració mensual a Las Provincias.
En qualsevol cas, la persona del PPCV més pròxima a Feijóo es diu Esteban González Pons. El gallec va fer-lo tornar del seu retir europeu amb la previsió de designar-lo ministre, però la impossibilitat de formar govern després del 23J i la convocatòria europea del juny passat va retornar-lo a Estrasburg. Siga com siga, González Pons no ha deixat de formar part de la direcció popular i la poca simpatia que sent per Mazón —una recialla de la pugna entre campistes i zaplanistes— el converteixen en una amenaça clara.
Ell no opta a substituir-lo a curt o mitjà termini, però aplaudiria una jugada de billar per la qual María José Català —amb qui sí que té feeling— resultara designada presidenta de la Generalitat. Ara bé, en l’estira-i-arronsa que Feijóo manté amb Sánchez per la gestió de la dana, prescindir de Mazón, la bola negra del tauler, significaria admetre la seua culpa pels més de 200 cadàvers, cosa que el PP no està disposat a tolerar. La responsabilitat, diuen a qui vol escoltar-los, és compartida al 50%.
A més, Feijóo no està en posició de fer jugades mestres. Perquè Català puga mudar-se de l’Ajuntament de València al Palau de la Generalitat, hauria d’aconseguir que Mazón signara el seu escrit de renúncia i que la candidata a succeir-lo comptara amb el suport de Vox. Una carambola doble.
L’alternativa, si no, és encara més dificultosa: convocar unes eleccions anticipades —que també hauria de signar Mazón— de resultat incert, ja que el principal beneficiat podria ser Vox i, fins i tot, Alvise Pérez, si és que vol penetrar a la política autonòmica. En un context com el present, l’antipolítica guanya adeptes.
Feijóo no patiria insomni a les nits si Mazón, l’home que pocs dies abans de les eleccions al Congrés va tancar un acord de govern amb Vox, abandonara la primera línia política. El líder del PP creu que la seua encaixada de mans amb un torero retirat que va passar a ser vicepresident i amb Carlos Flores Juberías, el condemnat per violència psicològica contra la seua exdona que dirigia les negociacions per part de la formació ultra, va contribuir a mobilitzar l’esquerra al conjunt de l’Estat.
El problema és com desfer-se’n, perquè Mazón s’hi nega. Per aquest motiu, Feijóo accepta la seua permanència, com si es tractara d’un mal menor. Ell no és president i Mazón sí; per tant, no té l’auctoritas suficient. No obstant això, el seu cercle de confiança no s’està d’enviar-li missatges encriptats.
En especial, el portaveu del partit al Congrés, Miguel Tellado, que va convidar el president valencià a fer pública la seua agenda del 29 d’octubre mentre tothom especulava amb qui havia estat dinant, o quan va agrair efusivament al ministre Félix Bolaños la informació sobre la resposta a la dana facilitada en una reunió al Congrés… Com si la Generalitat, la principal Administració sobre el terreny, no estiguera en mans populars.
6. EL PPCV
Sense fotos amb Català, l’eterna aspirant
Al PPCV, ben pocs dubten que María José Català estaria disposada a rellevar Mazón a la Generalitat. En la conjuntura actual l’alcaldia de València —no fa ni un any i mig que l’ocupa, té un endeutament baix i tot resulta més controlable— és una plaça bastant més amable, però la seua ambició política no té límits. En els 15 dies posteriors a la catàstrofe, tot i que les pedanies del sud de València es troben entre les zones més afectades, no va fotografiar-se al costat del cap del Consell. Fins al Ple de divendres passat no se’ls va veure a prop. Abans del 29 d’octubre, coincidien en tot d’actes públics i inauguraven poliesportius i centres de salut de la mà.
Tanmateix, les circumstàncies no li són propícies. No només perquè caldria persuadir Mazón —si la família no li ho demana i ell atén els seus desitjos— de la conveniència de retirar-se. A banda d’això, seria necessari designar un nou primer edil al cap i casal. No en qualsevol poble o ciutat, sinó a la capital. I cap dels dotze regidors que l’acompanyen no és prou sòlid. Qui més números tindria en la rifa, Juan Carlos Caballero, de 35 anys, a penes acumula experiència de gestió i no transmet la imatge transversal de Pilar Bernabé, actual delegada del Govern espanyol i més que possible candidata socialista a l’alcaldia. Aquest seria un moviment summament arriscat.
Tret de Català, a l’hemicicle valencià tampoc no hi ha cap altre diputat amb consistència per succeir Mazón. Si tenim en compte el moment tan crític que travessa la Generalitat, amb una reconstrucció ingent per davant, la nòmina d’aspirants encara es redueix més. Juanfran Pérez Llorca, mà dreta de Mazón i síndic parlamentari, sols té experiència de gestió a la menuda alcaldia de Finestrat (Marina Baixa). I Eduardo Dolón, alcalde de Torrevella (Baix Segura), que també ha ostentat responsabilitats de govern a la Diputació d’Alacant, sí que podria tenir-ne alguna opció, però conduir un gegant en estat de xoc com la Generalitat potser seria una prova massa exigent.
De qualsevol manera, en cas de relleu forçat, tothom descarta un president de transició, com va ser-ho José Luis Olivas entre 2002 i 2003, quan Eduardo Zaplana va marxar com a ministre i Francisco Camps va ser designat candidat als comicis que havien de celebrar-se l’any següent. Qui accedira a la presidència ho faria per a encapçalar també la candidatura de 2027, o d’abans, en cas d’un avançament electoral ara com ara improbable.
Els més optimistes ni tan sols tanquen la possibilitat d’una majoria absoluta de Mazón el 2027. Sostenen que el malestar ciutadà anirà rebaixant-se i que la velocitat a què transcorre la política contemporània —l’ofensiva judicial contra l’entorn de Sánchez és un dels elements a favor— pot ressituar el cap del Consell en un escenari de reelecció relativament còmoda.
Amb la remodelació governamental, Mazón trasllada un missatge de futur. De permanència. De responsabilitat i de no voler abandonar el vaixell en plena maregassa. Encara que les mostres de suport d’aquests dies han sigut escasses, Mazón considera que té el partit darrere seu: controla la seua província, Alacant, i Vicent Mompó, el president provincial de València, sempre li fa costat. No hi ha remor de sabres, però tampoc no hi ha les adhesions enfervorides de temps pretèrits.
Una detonació instigada des de Madrid —des de la dreta mediàtica madrilenya— podria fer saltar pels aires la calma tensa que es respira al PPCV.
7. VOX
Suïcidar-se no és una opció
L’única certesa que té Mazón, a hores d’ara, és que Vox no participarà en cap estratègia per derrocar-lo. I no és poca cosa perquè una moció de censura, per tal de prosperar, requeriria el vot afirmatiu dels ultres. Una abstenció podria fer-los dubtar, però votar “sí” amb “els criminals” del PSOE i “els separatistes” de Compromís és una hipòtesi que ningú no preveu.
Sense l’actuació conjunta de PSPV, Compromís i Vox, l’única manera de desposseir Mazón de la presidència implica la seua renúncia expressa o la unió de 37 dels 40 diputats del PPCV i els 13 de Vox a fi de designar un altre president del Consell. Una operació encara més inversemblant.
En amplis sectors de Vox, això no obstant, incomodava molt el silenci de la formació davant la gestió negligent de la Generalitat durant la jornada del 29 d’octubre. Tots els atacs s’havien centrat en l’actuació del Govern d’Espanya, fins que dijous passat, per fi, Santiago Abascal va asseverar que la de Mazón també va ser “incompetent”. “Ha d’assumir responsabilitats”, va advertir. En aquesta línia, la direcció estatal del partit va endurir el discurs que inicialment tenia previst pronunciar el síndic del grup a les Corts, José María Llanos.
A la formació d’extrema dreta ja li va bé que Mazón continue. És el rival principal en el seu espectre ideològic i es troba visiblement desgastat. La seua dimissió, a més, els obligaria a investir un altre candidat o candidata del PP o a anar a eleccions.
D’una convocatòria electoral immediata, en serien els màxims beneficiaris, però això els obligaria a buscar un candidat que no tindria el grau de coneixement ni la trajectòria d’un Carlos Mazón o una eventual María José Català.
Vox anhela prioritzar la reconstrucció per damunt de tot, transmetre una imatge seriosa i compromesa. L’aprovació dels comptes de la Generalitat per a 2025 —els socialistes ja han avançat, igualment, el seu vot favorable— transitarà en aquesta direcció.
Amb tot, ni la gran crisi desfermada per la dana no els farà deixar de banda les diferències amb els populars —insalvables en matèries com la immigració— per tal d’explorar una hipotètica reconciliació. L’opció d’un altre govern de coalició està descartada. Ni els uns ni els altres no es veuen reprenent la relació de parella, però les circumstàncies tan adverses que travessen els valencians afavoriran, segurament, el vot afirmatiu de Vox a moltes iniciatives del PPCV. Fonts del partit estimen que votaran entre el 70% i el 80% de les vegades de manera conjunta. És a dir, que ni s’alinearan del costat dels populars ni els faran la vida impossible. No debades, la feblesa de Mazón després d’aquesta catàstrofe sense precedents esdevé l’oportunitat de collar-lo a l’hora d’aprovar iniciatives més escorades a la dreta.
Tot plegat pot canviar si Abascal, arribat el moment, considera que l’erosió política de Mazón enforteix Sánchez. En aquest supòsit, és previsible que ordenara posar-li les coses bastant més complicades a les Corts. Seria la seua manera de pressionar Feijóo perquè sacrificara definitivament el president valencià. La prioritat número u és desfer-se del PSOE al Govern espanyol, i si en aquesta croada cal sacrificar Mazón, tampoc no dubtaran a fer-ho.
A Vox, de fet, no li perdonen ni li perdonaran el “querido presidente” que va dedicar a Sánchez en la seua visita al Centre d’Emergències de la Generalitat, el 31 d’octubre, així com l’agraïment que l’endemà va fer extensiu al ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, per l’enviament d’efectius de l’exèrcit amb celeritat, així que el Consell els anava sol·licitant.
Els ultres entenen que la gestió de Mazón ha estat erràtica. La contraposen, internament, a la del president andalús —Juan Manuel Moreno Bonilla— amb motiu de la dana que ha afectat, sense cap víctima mortal, la província de Màlaga.
8. L’OPOSICIÓ
Les estores roges també esvaren
Dels 99 diputats que conformen les Corts valencianes, els únics que fins divendres passat havien reclamat la dimissió de Mazón eren els 15 de Compromís. Els 31 del PSPV-PSOE, teledirigits des de Ferraz i la Moncloa, no sols no ho havien fet, sinó que havien comunicat la seua predisposició total a aprovar —sense haver-lo vist— el pressupost de la Generalitat de 2025.
La tàctica ha desconcertat un grup parlamentari insuls, amb poc múscul i al qual han dit que no pot mossegar. Després de la dana, cap dels seus representants no ha concedit una entrevista. El PSPV no disposa d’un candidat per a una possible moció de censura. La seua secretària general, la ministra Diana Morant, passa la major part del temps a Madrid, i la delegada del Govern, Pilar Bernabé, que ha guanyat molt de protagonisme, tampoc no seu a l’hemicicle.
Pedro Sánchez i el seu equip controlen els temps. Ell ja ha dit que arribarà l’hora de reclamar responsabilitats polítiques, però de moment s’inclina per deixar fer al PPCV. Pensa que Mazón està políticament liquidat i que la seua continuïtat perjudica la imatge de Núñez Feijóo al conjunt de l’Estat. És per això que els socialistes han ajornat l’exigència de respostes polítiques a una crisi inaudita. Divendres, per fi, van plantejar un govern de transició del PPCV amb un tècnic al capdavant i eleccions en 2025.
La direcció del grup ni tan sols va reunir-se per a dissenyar les línies mestres del discurs del síndic, José Muñoz, i van comprovar sorpresos com Morant efectuava una “declaració institucional” per vídeo just abans de la seua intervenció. Amb Ximo Puig, una crisi d’aquestes característiques hauria comportat diverses reunions de l’executiva, del grup a les Corts i la creació d’algun comitè d’experts.
Alguns dels diputats, sotto voce, temen que deixar passar el temps amb un to pactista enfortisca un Mazón centrat en les tasques de la reconstrucció. Ara, quan tots els focus estan posats sobre el País Valencià pels més de 200 morts, la militància també assisteix atònita a un acte de contrició sense precedents.
El silenci monacal de Morant contrasta amb la projecció notable de Bernabé, a qui el mateix Sánchez ha felicitat en públic des de la Moncloa en un detall que no ha passat desapercebut. Ja se sap que les predileccions del líder més omnipotent que ha tingut el PSOE són variables i les carrega el diable.
El PP ja ha iniciat la seua ofensiva particular per tal de corresponsabilitzar el PSOE de la pèrdua massiva de vides humanes. En el seu argumentari, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer emergeix com a principal responsable de la catàstrofe per no haver avisat com calia la Generalitat. En la disputa partidista, el PPCV ha eixit a empatar el partit, tot esperant que quallara la idea d’una responsabilitat al 50%.
Els socialistes van eixir a la gespa sense buscar el gol, jugant a la defensiva. L’empat seria un pèssim resultat per a ells, però l’entrenador, que només pensa en el seu interès personal, aplica el sistema catenaccio. Sánchez confia que Mazón s’esvararà en l’eestora roja que ha estès als seus peus.
9. PEDRO SÁNCHEZ
El pagà de la reconstrucció
De tots els participants en la gestió de la crisi de la dana, el més experimentat és Pedro Sánchez. El president espanyol s’ha centrat a prestar l’ajuda requerida per les autoritats valencianes sense entrar en una espiral de retrets que la ciutadania no hauria entès. Ni ell ni el PSOE no han reclamat la dimissió de Carlos Mazón, però sempre han remarcat que ja arribarà el moment de depurar les “responsabilitats polítiques” escaients. Pensant exclusivament en el Govern valencià, és clar.
La participació activa de diversos ministres en la resposta a la crisi generada per la dana —en especial, Óscar Puente, Fernando Grande-Marlaska i Ángel Víctor Torres— deixa entreveure la importància que Sánchez atorga al relat de la tragèdia. A ulls de molts ciutadans, i en la línia que tractarà d’explotar el PP, n’apareix com a corresponsable. Però ell, en canvi, espera demostrar que la seua implicació ha estat més assenyada que no la del president valencià.
Per això evita les peticions de dimissió que troben a faltar molts militants del PSPV, incapaços d’entendre que el seu partit estiga en stand by mentre 130.000 persones ixen als carrers de València per a provocar la renúncia immediata de Mazón. Els temps del PSOE, però, no són els del PSPV.
Resulta que, com tantes altres vegades, Sánchez pensa en ell i únicament en ell. Ha deduït que mantenir Mazón a la presidència de la Generalitat desgasta Núñez Feijóo, perquè davant l’opinió pública es demostra incapaç de desplaçar-lo a pesar dels més de 220 morts.
En paral·lel, tant ell com els seus ministres lloen el modus operandi de Pilar Bernabé, la delegada del Govern al País Valencià, que va anul·lar la seua agenda el dia 29 per a centrar-se en l’alarma meteorològica decretada per l’Aemet. A diferència de Mazón, que es trobava en parador desconegut, ella sí que va acudir a la reunió del Cecopi convocada a les 15.30 h i que va començar a les 17 h. Allà dins va demostrar bastant més iniciativa que la consellera de Justícia i Interior, Salomé Pradas.
En les files socialistes no són tan optimistes com Sánchez respecte a la possibilitat d’emergir com els salvadors dels valencians. L’odi que desperta el president entre àmplies capes de la població —fou agredit només trepitjar Paiporta— no té marxa enrere. En aquest sentit, la passivitat i les més de dues setmanes de silenci del PSPV en una conjuntura tan excepcional com aquesta no troben cap explicació entre els militants i simpatitzants. Molts d’ells pensen que s’està actuant de manera impròpia amb la sola missió d’atendre l’interès personal del secretari general.
No serà fàcil que el president espanyol capitalitze la resposta a la crisi, però els 14.000 milions d’euros que ja ha aprovat en dos megapaquets d’ajudes —Mazón n’ha reclamats en primera instància 31.402, una mica més del doble— contrasten amb els 270 que fins ara ha destinat el Govern valencià.
És ben previsible que Sánchez passe a l’ofensiva pròximament. Podria designar un comissari o fins i tot un ministre per a acarar, en cos i ànima, la reconstrucció valenciana. La catàstrofe també ho ha sigut des del punt de vista econòmic i impactarà molt negativament sobre el PIB autonòmic. Molts polígons industrials han quedat en un estat ruïnós, tant des del punt de vista de les infraestructures com de la maquinària.
Només si els socialistes visualitzen aquesta dedicació podran emergir com una alternativa de govern real al País Valencià. De moment continuen en un discret segon pla, esperant que Mazón caiga pel seu pes.
10. UN NOU TEMPS
Mirar cap al futur amb un passat que l’empaita
A l’equip del president ho tenen clar: la legislatura, tal com es coneixia, ja s’ha acabat. La tasca ingent de la reconstrucció, xifrada en milers de milions d’euros i que requerirà la participació activa del Govern espanyol, és el repte més important —fins i tot per davant d’uns Jocs Olímpics— que ha acarat l’Estat des del restabliment de la democràcia.
A partir d’aquesta necessitat, Mazón va aprofitar la compareixença de divendres passat per a traçar les línies mestres del que resta de mandat i, segurament, de la legislatura següent. Perquè la reconstrucció de l’Horta Sud, d’una part de la Ribera Alta, d’una altra del Camp de Túria, de la Foia de Bunyol i d’Utiel no és cosa de dos ni tres anys.
Per això ha ideat una conselleria, amb rang vicepresidencial, que guiarà la reconstrucció amb fil directe amb l’Estat. Serà la de Recuperació Econòmica i Social, que dirigirà una comissió interdepartamental amb representants de totes les conselleries a fi de fer pinya en favor del “renaixement”.
A més, s’estrena una Conselleria d’Emergències i Interior, ja sense Pradas al capdavant, que ha de “construir una cultura de l’emergència” i ser el “far” que guie els valencians “cap a un futur més previsible”. El mateix president que en arribar al poder va eliminar la Unitat Valenciana d’Emergències (UVE) —ideada pel Botànic i que encara no havia començat a caminar— dedica ara un departament en exclusiva a aquesta competència. Un gir de 180 graus.
El “Govern dels millors” anunciat amb pompa i boato a l’inici del seu mandat, ara fa un any i quatre mesos, quedarà reconvertit en un executiu tècnic que deixa en evidència —s’entén— les veritables capacitats dels gestors anteriors.
Mazón opina que el repte és tan considerable que només tindrà un bon final si involucra tots els partits de l’arc parlamentari. La seua crida a deixar de banda la “polarització” i les “trinxeres polítiques” en benefici del bé comú omet un punt a tenir molt en compte, com ara que la resta de grups consideren que ha esgotat el seu cabal de confiança.
Fins i tot José María Llanos, el síndic de Vox, ha diy que el Consell ha pecat de “novell”. Ell centra els seus atacs al Govern espanyol, al qual acusa de no oferir socors als valencians, però no evita qualificar de “nefasta” la gestió de la crisi de Mazón ni de criticar les paraules elogioses que va dirigir a Pedro Sánchez i el ministre Grande-Marlaska en les seues visites a l’Eliana.
Compromís, la formació que més enèrgicament ha reclamat la seua dimissió, considera que Mazón “ja ha deixat de ser Molt Honorable per a molts dels valencians”. La seua continuïtat en el càrrec, segons Joan Baldoví, no fa sinó “embrutar obscenament” el càrrec de president de la Generalitat.
Per la seua banda, els socialistes proposen l’elecció d’un president interí, eminentment tècnic, que es dedique a pilotar els pròxims mesos, fins a la convocatòria d’unes eleccions que se celebrarien en 2025. El PP pot disposar dels seus vots per forçar el relleu de Mazón i garantir-se el seu suport fins que el president o presidenta circumstancial decrete la convocatòria electoral.
Un escenari que els populars descarten de ple, però que podria agafar forma si el seu desgast —i les filtracions de la seua actuació el dia de la catàstrofe— no deixa de créixer. El cap del Consell parla de futur, de reconstrucció, de milions i milions d’euros d’inversió, i vol llançar un missatge d’esperança, però la seua realitat és complexa, difícil, boirosa.
Des del seu escó de l’hemicicle, seriosa, l’alcaldessa Català seguia amb interès el seu discurs de divendres. Tot és possible en el País Valencià dels mesos i anys vinents. La sotragada ha sigut tan forta que el panorama és incert. La dana ha passat; les seues conseqüències, encara tardaran anys a fer-ho.
